El llegat artístic dels exiliats republicans espanyols a França

Grégory Tuban (Sant Brieg, la Bretanya, 1973), és historiador, professor universitari i periodista resident a Perpinyà, ha publicat nombrosos articles sobre la retirada de la Guerra Civil Espanyola i l’exili republicà a França. Actualment és responsable científic del Memorial del Camp de Ribesaltes.


Enmig de l’allau de refugiats procedents d’Espanya durant l’èxode del 1939, els artistes van ser silue­tes anònimes. Des de finals del segle XX, les seves obres donen vida a les parets de nombrosos museus i memorials francesos i treuen a la llum tant els destins indivi­duals com una història col·lectiva marcada per l’escissió i la posterior reconstrucció a l’exili.

L’exili dels republicans espanyols del 1939, conegut a França amb el nom de Retirada, continua sent font d’abundants investigacions que intenten buscar les empremtes deixades per gairebé mig milió de refugiats. Nombrosos particulars tracten encara de resseguir recorreguts vitals, sovint de familiars seus, ajudats avui per la digitalització dels arxius. Els investigadors segueixen el mateix procés, si bé analitzant problemàtiques més àmplies i basant-se en un corpus de documentació crítica. Dins d’aquesta producció acadèmica i editorial, que s’estén més enllà de l’àmbit franco-espanyol, l’estudi dels artistes republicans obligats a exiliar-se ha esdevingut gairebé una disciplina per dret propi que s’ocupa del punt d’intersecció on la història contemporània i la història de l’art es creuen. Així, en els darrers vint anys, han proliferat les exposicions i els catàlegs que posen en relleu l’obra dels artistes espanyols exiliats, que fins ara havien viscut a l’ombra de noms destacats, com Dalí, Picasso o Miró, que van abandonar Espanya abans de l’esclat de la Guerra Civil. Les creacions que els exiliats van generar entre el 1939 i el 1944, la majoria realitzades mentre vivien en camps de reclusió o en companyies de treball forçat, són alhora obres gràfiques i documents d’arxiu. En conjunt, conformen el testimoni d’una història que ha estat molt de temps silenciada a França i d’un inventari que encara està en curs.

Tot just acabada la Segona Guerra Mundial, «l’art de l’Espanya republicana», per reprendre el títol d’una exposició celebrada el 1946, incloïa els refugiats del 1939 dins la gran família dels artistes exiliats,1 que van poder comptar amb el suport del món artístic de França, des de l’Escola de París fins als cercles més militants, i reprendre lliurement la feina gràcies a l’estatut de refugiats de què es van beneficiar després de 1945. Així, «l’art espanyol a l’exili», per reprendre, un cop més, el títol d’una gran exposició que va tenir lloc a Tolosa de Llenguadoc el 1947, constitueix en si mateix un gènere que abraça trajectòries individuals que es van desenvolupar tant a França com en altres països, i tant en l’àmbit de l’art amateur com en l’esfera de l’art d’avantguarda. A mesura que passin els anys, la llista d’aquests creadors estarà cada cop més documentada a través d’exposicions i, més endavant, de retrospectives. Aquesta diàspora va constituir, si bé de manera indirecta, el nucli d’una exposició que el 2019 es va organitzar a la sala La Arquería de Madrid amb un títol ben sobri, «1939. Exilio republicano español» [1939. Exili republicà espanyol]. El catàleg, de 700 pàgines, mostra la riquesa d’un corpus que inclou els més destacats dels artistes que es van exiliar, principalment a França (Antoni Clavé, Baltasar Lobo, Virgili Vallmajó, Helios Gómez...) i a l’altra banda de l’Atlàntic (Antonio Rodríguez Luna, Miguel Prieto Anguita, Enric Climent, Josep Renau...).2 L’exposició, que commemorava el 80è aniversari de l’exili republicà, pretenia ser un intent no exhaustiu de catalogar l’exili en la seva diversitat.

França, la primera pàtria d’aquest exili, és una de les dipositàries d’aquesta herència cultural. Tots els municipis del sud de França, on més de 300.000 refugiats espanyols van estar reclosos en diversos camps, comparteixen un fragment d’aquest llegat. És el cas d’Agde, per exemple, on el 1939 l’alcalde i el conservador del museu local van recórrer a diversos artistes internats (entre ells el pintor Pere Cadena, el forjador artístic Antoni Clavell i l’escultor Àngel Tarrach) per decorar l’ajuntament i el museu de la localitat. A Setfonts, l’alcalde va encarregar unes pintures a Salvador Soria Zapater i Josep Pontí Musté per commemorar el 150è aniversari de la Revolució Francesa. El mossèn del poble també va recórrer a dos internats al camp perquè li embellissin l’església. Es deien Bonaventura Trepat Samarra i Josep Martí Aleu, i van crear un extens via crucis pintat sobre dos grans llenços de jute fabricats amb sacs de patates. Un fa onze metres de llargada i inclou les vuit primeres estacions del via crucis, mentre que l’altre fa més de vuit metres i n’inclou les sis últimes. Avui, totes aquestes obres estan catalogades a l’inventari de Monuments Històrics i es poden veure a l’ajuntament i a l’església de Setfonts. L’any 2019, algunes d’aquestes obres es van presentar com a peces destacades a la gran exposició «Picasso et l’exil : Une histoire de l’art espagnol en résistance» [Picasso i l’exili: una història de l’art espanyol com a resistència] al Museu de Les Abattoirs de Tolosa de Llenguadoc.

L’exposició de Les Abattoirs va posar una mica més de manifest la contribució que l’art espanyol a l’exili va aportar a la cultura francesa. També va ser una oportunitat per commemorar el 80è aniversari de la Retirada i per retre un homenatge als artistes exiliats, sovint desclassats en arribar a França, que hi van veure les seves creacions al costat d’obres de Picasso i dels artistes contemporanis convidats per a l’exposició.3 Entre l’octubre del 2021 i el març del 2022, el museu tolosà, gràcies en particular a la seva conservadora de llavors, Annabelle Ténèze, repetiria l’experiència amb «La Déconniatrie, art, exil et psychiatrie autour de François Tosquelles» 4 [La Déconniatrie, art, exili i psiquiatria al voltant de Francesc Tosquelles]. Aquesta exposició sobre el cèlebre psiquiatre català, que va passar diversos mesos al camp de Setfonts, també va servir per reconèixer la vàlua de Josep Pontí Musté. Després de Tolosa, es va poder veure al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid. Celestino Ferrando Marti, un altre artista exiliat, també va formar part d’aquesta exposició itinerant. No va estar internat al camp de Setfonts, sinó al de Vernet, on una associació dedicada a la memòria d’aquest camp de concentració disposa d’una col·lecció de més de vuit-cents dibuixos. Aquestes obres reflecteixen la història d’aquest camp, que, després de l’arribada dels republicans espanyols el 1939, va veure com la seva població s’internacionalitzava cada vegada més fins al 1944.

A més dels dibuixos dels espanyols Celestino Ferrando Marti i Miguel Cañizares, els arxius de l’Amicale des Anciens Internés Politiques et Résistants du Camp de Concentration du Vernet d’Ariège contenen obres d’una quinzena d’artistes internacionals, entre ells l’haitià Carlos Duchatellier, el rus Paul Pitoume i l’italià Thomas Sarti. Tots ells eren considerats «indesitjables» per l’Estat francès, i molts havien participat en la Guerra Civil espanyola. En el context de l’«art espanyol a l’exili», l’anomenat «art dels camps de concentració» ocupa un lloc central, atesos el nombre d’artistes espanyols que van passar pels camps francesos i les obres que hi van produir. No és casualitat que l’exposició organitzada per l’esmentada Amicale amb el títol «Étrangers Indésirables 1939-1944» [Estrangers indesitjables 1939-1944], itinerant i evolutiva des del 2019, s’hagi pogut veure a Argelers l’any 2024. Aquesta exposició, que podríem qualificar de doble, ja que va comptar amb dues seus, el Memorial del camp i la Casa de l’Albera, ha posat l’accent en els dibuixos que mostren la deportació que els anys 1941 i 1942 va tenir lloc des dels camps del sud de França fins al camp de El-Djelfa, a Algèria. No hi ha fotografies dels més de 1.500 refugiats espanyols i antics brigadistes que des de Port­vendres van ser transportats amuntegats a les bodegues de diversos vaixells. Només en tenim informació a través de dibuixos, com els de l’antic brigadista alemany Ernst Teufel, exposats per primer cop a Argelers.

Hi ha altres dibuixos d’aquesta mena, que sovint constitueixen un fet polític en si mateixos, escampats per tots els camps francesos, com el de Gurs, on un futur memorial haurà d’examinar, com ha fet el del Vernet, un impressionant corpus d’obres realitzades en aquest camp entre el 1939 i el 1944. També aquí, els artistes espanyols exiliats constitueixen el tema central. Aquest art anomenat «dels camps de concentració» té una perspectiva local i alhora global. A Argelers, per exemple, el 2021 les obres produï­des al camp per Ubaldo Izquierdo Carjaval i per Josep Narro van contribuir a visibilitzar el paper de l’ajuda humanitària. D’aquesta manera, l’arxiu del Memorial compleix una funció doble: documentar l’obra artística i documentar la història. A més d’una col·lecció de trenta obres originals de Josep Franch-­Clapers (adquirides pel municipi el 2005), el Memorial posseeix diverses peces inèdites, com ara alguns quadres que Gumersindo Sainz Morales va pintar a Argelers el 1939. Aquest cartellista, conegut a Espanya amb el pseudònim de Gumsay, va col·laborar a les revistes de l’exili Barraca i Desde el Rossellón, realitzades el 1939, primer a la platja i després en una masia a pocs quilòmetres del camp d’Argelers. Obert el febrer de 1939 i tancat el novembre de 1942, aquest camp és, sens dubte, el lloc on va passar la majoria d’artistes exiliats. Segons la informació recollida al lloc web del Memorial, s’ha documentat que hi van passar més de quaranta pintors, escultors, cartellistes i dibuixants.5

Aquesta llista d’Argelers és ben lluny de ser exhaustiva, i el Memorial del camp assenyala, amb raó, que cal explorar el corpus en profunditat, ja que ens reserva molts descobriments, tant per al nostre coneixement de la història del camp com per a l’inventari de les obres artístiques creades rere les tanques de filat. Durant molt de temps, aquestes creacions van quedar al marge del món de l’art, si bé alguns dels artistes van poder exposar dins o fora dels camps gràcies a diversos actes de solidaritat. La memòria d’aquests artistes internats es reflecteix en la programació cultural de nombrosos memorials de França, com el de Ribesaltes, que entre el setembre del 2021 i el setembre del 2022 va presentar una impressionant retrospectiva de Josep Bartolí, acompanyada de la publicació d’un catàleg que oferia una visió general d’una col·lecció de més de 1.000 peces donades per la vídua.6 Les sarcàstiques caricatures del dibuixant català van ser el centre d’aquesta exposició, que va atraure 48.700 visitants. Després d’arribar a França, aquest excartellista de renom i comissari polític del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) durant la Guerra Civil va estar internat en diversos camps. Però va ser al camp de Bram on va tornar a agafar els llapis per donar testimoni d’una realitat sòrdida que obligava els internats a conviure amb escenes de violència, tant física com moral. Com a mostra, ell mateix hi va contreure el tifus. Una obra de resistència davant la situació kafkiana d’un poble detingut, que Josep Bartolí denunciaria des del seu exili a Mèxic al llibre Campos de concentración 1939-194... reeditat el 2007.7
 
Molts museus, fundacions i galeries d’art també continuen examinant i, en conseqüència, documentant la trajectòria dels artistes espanyols a l’exili. En els darrers anys, cal destacar l’exposició monogràfica dedicada a Evaristo Estivill a la Fundació Renaud de Lió el 2021 («Evaristo, au-delà du trait: reflets d’âmes» [Evaristo, més enllà del traç: reflexos d’ànimes]), així com l’exposició dedicada a Joan Jordà que el 2023 es va poder veure repartida en dues seus, la Galerie 3.1 i el Castell de La Reula, acompanyada d’un excel·lent catàleg monogràfic.8 Després de Tolosa, el departament dels Pirineus Orien­tals és, sens dubte, el principal artífex d’aquesta indagació. En aquesta línia, l’any 2019, el Museu Rigaud de Perpinyà va oferir una retrospectiva dedicada a Antoni Clavé, en la qual la comissària, Claire Muchir, va voler posar l’èmfasi en el pas de l’artista per Perpinyà el 1939.9 En arribar a França, Antoni Clavé va ser internat al camp de Prats de Molló, prop de la frontera, abans de ser traslladat finalment al camp dels Haras, situat darrere de l’estació de Perpinyà. Allà, als estables convertits en centre de triatge, va conèixer el pintor murcià Pedro Flores i l’escultor Josep Viladomat. El 7 de febrer de 1939, el seu col·lega del Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP) Carles Fontserè també va ser internat al camp de Perpinyà. Tots dos cartellistes van aconseguir esbossar amb mina de plom uns dibuixos sobre el pas de la frontera i sobre el seu empresonament, com a contrapunt a les imatges propagandístiques de què havien estat els artistes gràfics més emblemàtics.

Com en el cas de Carles Fontserè, el llegat d’Antoni Clavé a Perpinyà té dos vessants: l’èxode del 1939 i l’exili posterior. D’aquesta manera, il·lustra una part de la història de l’art de Perpinyà, ja que el pintor rossellonès Martin Vivès, que també era cap de gabinet de l’alcalde de Perpinyà, no va trigar a aconseguir alliberar els dos cartellistes, així com els artistes Ferran Callicó i Pedro Flores. Poc després, Antoni Clavé i Carles Fontserè van exposar les seves obres en un saló de te de Perpinyà reconvertit en galeria. Gràcies als diners recaptats amb la venda dels dibuixos, per la primavera de 1939 van poder abandonar Perpinyà i anar a París. 

Amb el mateix objectiu d’articular les diverses etapes de l’exili, Claire Muchir, avui conservadora del Museu d’Art Modern de Cotlliure, va incloure el 2023 Gerardo Lizárraga a la secció dedicada a les obres realitzades als camps durant l’exposició «Front de mer» [Front marítim], que va presentar al públic unes seixanta obres d’artistes surrealistes refugiats al departament dels Pirineus Orientals.10 Internat a Argelers el 1939, Gerardo Lizárraga va realitzar una gran quantitat de dibuixos a la platja, entre ells una sèrie surrealista que representa les condicions de vida al camp, així com caricatures. Al museu de Cotlliure, comparteix parets amb l’expressionista alemany Carl Rabus, internat a Sant Cebrià, a pocs quilòmetres d’Argelers, que també va plasmar la gana, la por i la inquietud, però també l’esperança.
 

Per molt tètric que sigui el record dels camps, després de la guerra la sort d’alguns supervivents va ser més lluminosa. Aquest va ser el cas del dibuixant José Cabrero Arnal, que va conèixer els camps francesos i també el de Mauthausen. El presoner número 6299 va sobreviure a la deportació i va continuar dibuixant per als infants, com havia fet a Espanya a les revistes DDT, Pocholo i KKO. El març del 1948, el diari comunista L’Humanité li va publicar les quatre primeres vinyetes de les aventures de Pif, al qual s’uniria més tard el seu còmplice, el gat Hercule. El setmanari Vaillant el va posar a la portada el 1952. L’èxit va ser tan gran, que la revista va canviar de nom, primer va adoptar el de Pif Le Chien i després el de Pif Gadget. En algunes ocasions, les tirades van superar el milió d’exemplars. No és casualitat que els dibuixants francesos, tant si són d’origen espanyol com si no, que van créixer amb Pif retin homenatge als exiliats, com Aurel, que amb l’adaptació de la vida de Josep Bartolí per a la pantalla va guanyar el prestigiós Cèsar a la millor pel·lícula d’animació el 2021. El nombre de còmics dedicats a l’èxode i a l’exili dels republicans espanyols a França és cada cop més elevat, com no fa gaire va posar en relleu l’exposició «L’exil de 1939 en bandes dessinées: Dessins à la frontière» [L’exili de 1939 en còmics: dibuixos a la frontera] presentada el 2023 al Memorial d’Argelers. A la mateixa època, l’autor David Sala va rebre el premi de còmic del Museu Nacional de la Història de la Immigració de París per Le Poids des héros [El pes dels herois].11 En aquesta novel·la gràfica, David Sala recorre el seu itinerari personal, marcat per les figures tutelars dels seus dos avis, patern i matern, que van passar pel camp d’Argelers. Un va ser deportat a Mauthausen, d’on va tornar amb vida, mentre que l’altre es va unir al maquis francès. 

Com bé va escriure Geneviève Dreyfus-Armand sobre els artistes espanyols exiliats, «les pràctiques artístiques els van ajudar a sobreviure en temps d’angoixa moral i penúria material. I per a ells, defensar la cultura era una altra forma de lluitar contra el franquisme. Sense haver-ho decidit per endavant, sense haver-ho volgut, atès que la dictadura es perllongava, molts van continuar la seva feina i la seva vida a França, on tan malament els havien acollit els poders públics. Però gràcies a la solidaritat, individual i col·lectiva, molt sovint es van instal·lar definitivament a França, on van deixar una empremta cultural intensa i miscel·lània. D’aquesta manera, van contribuir a enriquir el nostre patrimoni comú.»12 Aquest patrimoni continua sent objecte de recerca. Hi ha veritables tresors que dormen en col·leccions privades o en dipòsits. És el cas, per exemple, del Memorial del Camp de Ribesaltes, on vint-i-dues aquarel·les de Lluís Vidal i Molné només esperen que algú les tregui dels arxius per mostrar el camp d’Argelers amb els colors del febrer de 1939. Es tracta d’imatges poc comunes, tant des del punt de vista documental dels camps com dins de la carrera d’aquest artista, que assoliria l’èxit, igual que el seu germà Ignasi Vidal i Molné, un altre exiliat, al Principat de Mònaco dins del Groupe des Artistes Modernes (GAM). En aquest cas, també es tracta d’un llegat doble, igual que l’al·legoria de les dues pàtries, que continua necessitant ser estudiat perquè irradiï llum sobre un patrimoni cultural compartit. 

Traducció de Lourdes Bigorra Cervelló




NOTES
1. «L’art de l’Espagne républicaine. Les artistes espagnols de l’École de Paris», Praga, del 30 de gener al 23 de febrer de 1946.
2. M. Aznar Soler, I. Murga Castro (coord.), 2019: 1939. Exilio republicano español, Madrid: Ministerio de Justicia.
3. La llista dels artistes presentats a l’exposició és la següent: Eduardo Arroyo, Martí Bas, Friedel Bohny-Reiter, Xavier Bueno, Luis Buñuel, Robert Capa, Ubaldo Izquierdo Carvajal, Antoni Clavé, Mercedes Comaposada Guillé, Honorio García Condoy, Pere Créixams, Óscar Domínguez, Equip Crònica, Apel·les Fenosa, Luis Fernández, J. Fín (José Vilató), Robert Flaherty, Pedro Flores, Carles Fontserè, Julio González, Roberta González, Francisco de Goya, Emilio Grau Sala, Hans Hartung, Joan Jordà, Antonio Rodríguez Luna, Baltasar Lobo, Dora Maar, Josep Marti, Blasco Mentor, Francois Miro, Joan Miró, Manuel Ángeles Ortiz, Ginés Parra, José Palmeiro, Joaquin Peinado, Pablo Picasso, Josep Pontí, Joan Rebull, Robert Hessens & Alain Resnais, Roa, Antonio Saura, Antoni Tàpies, Bonaventura Trepat, Remedios Varo, Javier Vilató, Hernando Viñes. 
4. C. Guerra, J. Masó (dir.), 2021: La Déconniatrie. Art, exil et psychiatrie autour de François Tosquelles, París: Arcadia.
5. Angel Botello, Enrique Moret Astruells, Enric Climent, Josep Gausachs Armengol, Gerardo Lizárraga, Miguel Prieto Anguita, Gumersindo Sainz de Morales, Nicomedes Gómez, Baltasar Lobo, Josep Renau, Gustau Vila Bergadà, Luis Molné, Tomás Divi, Josep Narro, Manolo Valiente, Helios Gómez, Izquierdo Carvajal, Virgilio Vallmajó, Eduardo Pisano, José Vilató Ruiz, Manuel Viola, Arturo Souto, Antonio Rodríguez Luna, Ernesto Guasp, Francisco Rivero Gil, Salvador Soria Zapater, Ángel López-Obrero, Francisco Marco Chillet, Carlos Pestana Nobrega, Jesús Lantada Buey, Gilberto Corbi Murgui, Prat, Carlos Conesa Viñas, Gori Muñoz, Rafael García Escribá, Luis García Gallo, Andrés Colombo, Eugenio Granell, Enric Crous-Vidal, Leandre Cristòfol, José Agut Armer, Prat, Jesús Martí Martín, Elisa Piqueras Lozano.
6. J. Mettay, J. Canyameres, Josep Bartolí  les sombres couleurs de l’exil. París, Tohu-Bohu, 2021.  
7. J . Bartolí, N. Molins i Fábrega, 2007: Campos de concentración 1939 - 194..., Madrid: ACVF Editores.
8. M. Sirat Jougla, 2023: Joan Jordà : ombre et lumière, Tolosa: Privat.
9. C. Muchir, A. Herold-Marme; A. Hendge, 2019: Clavé. Sur le front de l’art, Gant: Éditions Snoeck.
10. C. Muchir (dir.), 2023: Front de mer. Canet - Collioure - Banyuls. 1940, París: In Fine.
11. D. Sala, 2023: Le poids des héros, París: Casterman.
12. G. Dreyfus-Armand, 2014: «Traces de l’art de l’exil républicain dans l’espace public français», Exils et migrations ibériques aux XXe et XXIe siècles, vol. 6, núm. 1.



Recordeu que podeu adquirir la revista aquí i també subscriure-vos-hi AQUÍ.