«El miracle d'amor»
Al Museu de Belles Arts de Leipzig es guarda una imatge de la mida d’un pam, coneguda amb el títol de
Liebeszauber, «l’encanteri d’amor». Pintat en la dècada entre 1470 i 1480, per un dels anònims mestres de Colònia, aquest quadre inusual té al centre una donzella nua. Dins d’una estança privada, la noieta es mou confiada entre les coses que ella mateixa ha disposat com li plau. L’escena passa en ple dia. Les finestres altes sense cortines estan obertes cap al paisatge. A la mà dreta sosté la pedra foguera de la qual s’escampen guspires enceses. A la mateixa mà té, alhora, una esponja mullada d’aigua. La donzella somriu, prem la mà dreta i barreja així el foc candent amb les gotes d’aigua freda. En aquesta cascada de passió i de contenció hi ha un missatge polític: la jove és mestressa dels seus desigs. Gràcies a aquesta llibertat sembla com si fes brotar flors de l’empostissat de l’estança, el gos jeu tranquil als seus peus, el foc crepita i un ocell daurat posat a l’ampit de la finestra tampoc no necessita cap gàbia. Per la porta del darrere entra un home en aquest espai íntim. La interpretació més estesa diu que ella l’havia atret amb un encanteri. D’aquí a pensar en una bruixa, o en una prostituta, només hi ha un pas. També hi ha la lectura que l’home no pot sinó destruir-ho tot, aquesta pau, aquesta confiança. L’artista anònim, però, segurament havia volgut dir que hi ha una manera d’equilibrar el món i d’anul·lar la violència. Gràcies a l’amor, que és representat amb un cor enorme —talment una maduixa gegant—, tot troba el seu lloc. Llavors ni la passió carnal no és un fet que hagi de ser ocultat. Però per poder obrar des de l’amor, cal poder ordenar la quotidianitat d’acord amb els propis principis. Si l’aposta per l’equilibri es trenca, les conseqüències són dramàtiques, si no directament irreparables. Adania Shibli va ser bandejada de la Fira de Frankfurt perquè una novel·la sobre soldats israelians que maten i violen va ser de cop massa incòmoda. El llibre parla de la Nakba de 1948, però ha estat entès com una condemna inadmissible. No es pot generalitzar, deien els seus detractors. Per reafirmar aquesta sospita de parcialitat, els jutges alemanys van avalar les mitges veritats que es publicaven sobre l’autora. La seva denúncia de difamació no va prosperar. La premsa que se li havia tirat a sobre ho va celebrar com una victòria de la llibertat d’expressió. Imma Merino reflexiona sobre la violència sexual que sotja des de qualsevol racó, entre els coneguts i amics. La brutalitat no és només tolerable, sinó que sembla fins i tot desitjada, com mostra el llibre de Gemma Torres que relaciona la virilitat dels soldats espanyols a l’Àfrica amb la construcció d’una nació colonial. Des de
La Ciociara (1960) de Vittorio de Sica, que retrata els goumiers a Itàlia al final de la Segona Guerra, fins a l’equip de
Conflicte & Cultura, que ha documentat els Balcans dels noranta a
Encara hi ha algú al bosc (2020), la denigració dels vençuts es repeteix. La imposició de la voluntat del més fort, del vencedor, aquesta impunitat manifesta, està instaurada al cor del sistema-món. A l’entrevista, l’antropòleg Andrés Fábregas Puig ens dona algunes bases per entendre com s’ha justificat el menyspreu, l’escarni i la indiferència cap a les col·lectivitats considerades inferiors. Prenguem bona nota de totes aquestes observacions, encara que seria tan bonic poder cantar com els Minnesänger sobre l’amor que tot ho pot.
Podeu trobar aquesta peça al número 509 (juny 2024) de
L'Avenç, que podeu adquirir
aquí. Recordeu que us podeu subscriure a la revista
AQUÍ.
