Aquest juny,
Simona Škrabec, directora de
L'Avenç, conversa amb
Andrés Fábregas Puig (Tuxtla Gutiérrez, 1945), qui ha dedicat la vida a analitzar les friccions que es creen a
Mèxic entre la idea que només els estats-nació homogenis poden ser pròspers i la fabulosa diversitat del seu país. Amb una mirada atenta desvela que l’
antropologia es va servir com un instrument de l’estat amb la intenció d’esborrar les
identitats indígenes. L’
aculturació va fer molt de mal, però no va aconseguir els objectius. En canvi, si Mèxic fos capaç de gestionar les tensions internes, els problemes podrien esdevenir solucions. En lloc de les impossibilitats, aquest home savi ens parla de les possibilitats de comunicació i de tot allò que es pot construir si es deixa que les col·lectivitats puguin ser el que són i volen ser.
«Sobre les impossibilitats imaginades»
Al seu últim llibre, Historia mínima del indigenismo en América Latina (2021), identifica com l’arrel de la problemàtica «la impossibilitat de consolidar un estat-nació en contextos de varietat cultural». Aquesta impossibilitat va definir les primeres dècades del segle XX a Mèxic, en un Mèxic nou, sorgit d’una revolució. De quina manera es va intentar trobar l’equilibri per poder albergar la diversitat del país? I per què aquesta voluntat no va donar els resultats esperats?
Mèxic efectivament va passar per una revolució important a l’inici del segle XX, fins al punt que historiadors com Eric Hobsbawm, que parlen de segles curts i de segles llargs, consideren que a Mèxic, el segle XIX acaba tot just amb l’any 1910, amb la revolució, i l’inici de l’altre en sentit històric. La revolució mexicana va acabar amb els terratinents, amb els hisendats. Els camperols fins aleshores vivien no exactament en condicions feudals, però sí en una relació de molta dependència del propietari de la terra. Es van obrir les possibilitats de desenvolupament d’un mercat capitalista. Tot i que no era pas una revolució socialista, va alliberar els pagesos, els va retornar la terra i va instaurar un mercat lliure de treball a les zones rurals. El president, que va acabar de realitzar tots aquests canvis, va ser Lázaro Cárdenas del Rio, que va estar al poder de 1934 al 1940. Ell sí que tenia al cap unes idees properes al socialisme. Cárdenas va instaurar «l’educació socialista», amb aquest nom, la qual cosa sens dubte va espantar els cercles del poder econòmic, però, tot i així, no van perdre la seva hegemonia.
Malgrat tot, Cárdenas va distribuir la terra. És impressionant, el que es va atrevir a fer. Va distribuir milions d’hectàrees i va tornar a introduir el concepte d’«empriu» («ejido» ), el terreny comunal, aprofitat i fruït exclusivament per la comunitat de veïns del municipi. Això estava clarament en sintonia amb la manera de gestionar la propietat comunal dels pobles indígenes. Així van sorgir els emprius de propietat comunal dels pagesos no indígenes. Es tracta de dos règims semblants, però no iguals. Aquesta reforma impulsada per Cárdenas va afectar tot el país, també Chiapas, tot i que aquí els terratinents en aquell moment encara eren molt poderosos i s’oposaven a la reforma agrària. És molt curiós que el president hagués de donar terres a pagesos guatemalencs per poder introduir la propietat comunal, l’empriu, perquè els pagesos de Chiapas eren massa lleials als seus amos.
L’estat considerava els indígenes com un problema, aquesta és precisament la qüestió, i és evident que tot i aquests canvis no es va resoldre. Mèxic aleshores era un estat que es volia consolidar i que, a més, té un veí molt difícil, els Estats Units. Segons la meva opinió, i tal com vaig explicar en alguns dels meus textos, es pot considerar tot Mèxic com una frontera. Som la frontera de l’Amèrica Llatina, la porta d’entrada a tot un continent.
En un altre lloc del mateix llibre del 2021, diu que l’antropologia del segle XX ha estat «una disciplina de l’estat». Per què? I quines eren les conseqüències?
En aquell moment decisiu de les reformes, Lázaro Cárdenas es va deixar influenciar pels antropòlegs. Hem de saber que l’antropologia a Mèxic és una ciència que neix a partir de les necessitats de l’estat, que lava consolidar perquè li va proposar directament el seu objecte d’estudi: els indígenes. A més, aquest objectiu tenia la finalitat d’aculturar-los i d’assimilar-los a una suposada «cultura nacional» . I aquesta també es definia des de l’estat perquè aleshores no existia res que pogués ser considerat com la «cultura mexicana» .
El règim cardenista, crec, va estar impregnat amb un nacionalisme molt fort. Cárdenas va fer l’expropiació petrolera en un context internacional molt complex, per exemple. Aquest nacionalisme va fer que els dirigents del moment, Cárdenas i el seu equip, consideressin la varietat cultural com un perill per a la solidaritat nacional. I no van ser capaços de distingir entre la comunitat política i les comunitats culturals. Van voler fer el nou estat sobre el dogma del segle XIX que diu que aquest només es pot constituir sobre una comunitat de cultura homogènia. «Las sociedades de cultura nacional y sus relaciones» (1944) és un text de Florian Znaniecki que va ser molt llegit a Mèxic, molt!
Cárdenas, doncs, va ser un nacionalista profund que creia que per la via d’homogeneïtzació es podia arribar a una societat igualitària, a un socialisme en versió mexicana. Per això donava tot el seu suport a aquesta idea i també promocionava només aquells antropòlegs que estaven d’acord amb aquesta idea, dirigits per una figura important d’aquell moment, que va ser Alfonso Caso (1896-1970), el primer director de l’Institut Nacional d’Antropologia i Història. No hem d’oblidar que Caso va ser membre d’una de les famílies més distingides del país. Caso estava convençut que l’indígena necessitava convertir-se en mexicà. Potser no ho expressava de manera tan directa, però és el que es buscava en aquells anys. El seu deixeble, Gonzalo Aguirre Beltrán (1908-1996), va escriure un llibre autobiogràfic, de fet molt poc conegut a Mèxic i massa poc llegit,
El pensar y el quehacer antropológico en México (1994), on diu sense embuts que la política indigenista és una política assimilacionista.
A causa d’aquestes idees va començar un atac sistemàtic contra les cultures indígenes, des de les posicions de l’estat. Es va organitzar el Primer Congrés Indigenista Interamericà al qual van assistir tots els estats nacionals d’Amèrica Llatina, tots excepte Haití i Uruguai. La trobada va tenir lloc a la ciutat de Pátzcuaro, a Michoacán, l’abril de 1940. En aquell moment, Cárdenas ja estava al final de la seva presidència, però encara era president de Mèxic i va ser ell qui va fer el discurs inaugural en què va dir que l’única possibilitat de resoldre la pobresa dels indígenes, de fer-los sortir del «retard» en el qual vivien, era que es convertissin en «mexicans». Per entendre’ns, el que s’esperava era que els indígenes s’integressin a les files dels pagesos i del proletariat mexicà, no pas altra cosa. I aquesta idea serà anys després central per a la tasca de Gonzalo Aguirre Beltrán. Era el meu professor i, quan discutíem amb ell a les classes, ens deia sempre que si érem estudiants d’esquerres hauríem de donar el nostre suport a les polítiques indigenistes. Perquè Aguirre Beltrán creia que els indígenes —com a «proletaris» que eren— ajudarien a transformar el país. Els indígenes primer s’havien de convertir en mexicans, i després podrien transformar el país. En la seva condició marginada, representa que els indígenes no sabien ni tal sols què era una nació i, per poder-ho copsar, primer s’havien d’assimilar. No es tractava, és evident, de fer-los desaparèixer físicament, però sí d’esborrar-los culturalment. És en aquest sentit que considero que l’antropologia a Mèxic neix com una criatura de l’estat, que li imposa els temes i els objectius.
També es va intentar influenciar els indígenes en sentit religiós? Les accions missioneres van tenir importància en la construcció de les polítiques indigenistes de les que parlem ara?
L’indigenisme com una idea política comença amb Cárdenas i ell és també el responsable d’un altre gir decisiu. Va ser el president Lázaro Cárdenas qui va permetre entrar a Mèxic el Summer Institute of Linguistic (SIL), conegut també amb el nom traduït d’Instituto Lingüístico de Verano. Per dir-ho ràpid, ni era cap institut, ni treballava amb la lingüística, ni tampoc feien trobades només els estius... Es tracta d’una organització missionera, fundada per un pastor evangèlic, William Cameron Townsed (1896-1982). Segons el seu propi relat, quan va ser a Guatemala, a la riba del llac Atitlán, amb els cakchiquel, se li va revelar Jesucrist per dir-li que ell era l’escollit per evangelitzar tots els pobles indígenes. Townsed es va prendre seriosament aquest somni i va fer una gran campanya en els Estats Units per reunir els diners gràcies a una idea que deu haver interessat més d’un alt funcionari americà, entre ells segurament també a Allen Dulles, el director general de la CIA. És cèlebre la seva afirmació que una Amèrica Llatina catòlica mai no seria amiga dels Estats Units. A aquesta mena d’estrategues, el projecte de Townsed els anava com anell al dit.
En una gira que estava fent Cárdenas, concretament a l’estat de Morelos, el president es va quedar a descansar en una casa al poblat de Tetelcingo. Allí, li van presentar William Townsed, que va oferir al president el suport incondicional a la política de l’estat d’assimilar els indígenes. Li va prometre que la seva organització ho podia aconseguir en poc temps. Va subratllar que es tractava d’una organització científica que es dedicava a l’estudi de les llengües indígenes i que podia assolir amb aquest mètode que els indígenes deixessin les seves creences ancestrals i la bruixeria, que deixessin l’alcoholisme i que es convertissin en ciutadans mexicans. Sembla ser que aquestes propostes li van agradar tant a Cárdenas que el va fer el seu «compadre», una cosa molt seriosa a Mèxic.
A partir d’aquesta trobada, l’estat mexicà va donar suport en veu alta i de manera constitucional a una organització estrangera a la qual va cedir l’educació d’una part molt important de la població, durant molt de temps. A més, hem de tenir present que Cárdenas va ser un ídol intocable perquè ell és qui va fer la nacionalització petrolera, com ja he esmentat. A més va establir una política molt decidida de solidaritat amb l’Espanya republicana, com bé se sap. Cárdenas va obrir les portes als republicans, també jo mateix soc fill d’un d’aquests exiliats. A casa meva, estava prohibit parlar malament del general. El meu pare li tenia culte perquè considerava que havia salvat la vida gràcies a la seva política d’acollida i perquè el Mèxic de Cárdenas li va proporcionar una nova casa, una nova llar, que el meu pare va decidir fundar a Chiapas. Li estava molt agraït, no cal dir-ho. Cárdenas va condemnar el feixisme de manera clara d’entrada i fins al final de la seva vida també va ser contrari a l’imperialisme.
Però el fet que hagués deixat entrar el SIL a Mèxic, segons la meva opinió, va ser un desastre. I no ho dic perquè estigui en contra de la religió en general, ni tampoc contra l’evangelisme en concret. El que estic és en contra de l’ús polític que s‘ha n.ha fet’ A més, els càlculs del SIL no es van complir perquè no és veritat que la població que s’ha convertit a l’evangelisme sigui alhora admiradora de l’Amèrica del Nord. El que va passar és que les comunitats van refer, van reinterpretar, l’Evangeli i l’únic que va aconseguir el SIL és afegir una altra pedreta a aquest ric mosaic de varietats religioses a Mèxic. Els evangèlics mexicans no estan pas tots a favor dels Estats Units, alguns segurament sí, però no pas tots. Existeix una carta de Townsed, dirigida als membres del seu Institut, on diu explícitament que la manera de convèncer un govern com el de Lázaro Cárdenas era mostrar-los que el SIL era una organització científica. Fins i tot va publicar un llibre titulat
Cárdenas, el demócrata méxicano, que ningú llegeix, però que cal llegir perquè en aquest llibre, Townsed explica com va ajudar Cárdenas a convèncer els petrolers texans que l’expropiació petrolera no els afectaria perquè les companyies petroleres més importants estaven a les mans d’Anglaterra, i també que Cárdenas era un demòcrata, no pas cap socialista. Townsed va fer aquesta campanya a favor del president mexicà als Estats Units a canvi del tracte que llavors ell i el seu Institut van rebre a Mèxic. L’estat va arribar a construir edificis per a aquest projecte, cosa que és realment insòlita, i també va permetre que els avions del SIL aterressin a les selves de Chiapas, per exemple, per distribuir medicines, però sobretot per distribuir cartilles educatives. En aquest material per alfabetitzar la població es podia trobar, per exemple, la paraula «maldat» transcrita en la llengua indígena de l’indret, i, al costat, el signe que és igual al comunisme. Hi havia aquí un veritable adoctrinament, que a hores d’ara ja s’ha també demostrat. Finalment, durant la presidència de José López Portillo, que va estar al govern del 1976 al 1982, els antropòlegs mexicans crítics van aconseguir que l’estat trenqués les relacions amb el Summer Institute of Linguistic. Tot i així, els missioners segueixen allí i en van arribant sempre de nous, i cal dir que avui a Mèxic el nombre d’evangèlics és molt important. On n’hi ha més és precisament al sud-est del país, sobre aquest fet influeix també la proximitat de Guatemala, on la influència evangelista és molt gran.
Voldria acabar aquesta primera part de la conversa amb la menció d’un llibre molt important, escrit per un antropòleg tsotsil, que encara viu a Chiapas, Jacinto Arias,
El mundo numinoso de los mayas (1975), on l’autor denuncia com va ser de terrible l’indigenisme per a aquests pobles originaris, els problemes psicològics que van patir per aquesta causa. Els deien que la seva llengua no servia per a res i que havien d’abandonar les seves creences, que s’havien de convertir en mexicans. Que si volien esdevenir ciutadans, havien de deixar de ser indígenes. Aquestes polítiques van provocar conflictes molt forts dins de les comunitats, i paradoxalment aquestes divisions també són una de les raons perquè tantes altres religions poguessin en aquests espais més marginats. Aquesta és ara la situació, complexa. També en el catolicisme, que és encara la religió majoritària, cal distingir el que s’anomena «el catolicisme popular», que és una pràctica religiosa que els indígenes han fet seva.
Tal com hem dit, tot Mèxic podria ser considerat una frontera amb els Estats Units, on la política principal va ser sempre la de «fondre» les successives generacions d’immigrants fins a aconseguir una sola cultura americana. Aquesta idea del gresol unificador va ser una estratègia efectiva per oblidar les seqüeles tant de l’esclavisme com de les polítiques genocides cap a les primeres nacions. Com han influenciat aquestes idees a Mèxic, que està tan a prop?
Els Estats Units són un país fet d’immigrants. És curiós que els cercles de poder siguin tan agressius avui contra la immigració si ells mateixos procedeixen d’alguna de les onades anteriors. A més, els agradaria que els immigrants acceptessin la condició de ser merament una força de treball, com qui diu esclaus contemporanis. Però més enllà de les qüestions que tots coneixem, la influència de l’antropologia americana va arribar a Mèxic a través de la persona del «doctor» Gonzalo Aguirre Beltrán. Ens hi adreçàvem amb aquest títol perquè era metge de formació, no perquè tingués aquest títol acadèmic. La seva trajectòria en aquest camp va començar per casualitat. Havia de fer el servei social, una tasca que van haver de complir tots els estudiants, i va ser enviat a un poblat del seu estat natal, Veracruz, a les muntanyes. Parlant amb els ancians, aquests li van confiar que tenien guardats uns documents molt antics. Va resultar que eren els títols de propietat d’aquestes terres. D’aquí va sorgir el primer llibre d’etnohistòria que es va escriure a Mèxic, el seu E
l señorío de Cuauhtochco: luchas agrarias en México durante el Virreinato de 1940. Aguirre Beltrán va descobrir ben bé per causalitat que la seva vocació era l’antropologia. Aviat també va conèixer Alfonso Caso, i a qui van enviar a estudiar als Estats Units, on ho va aprendre tot sobre la teoria de l’aculturació. En va tornar convençut que l’aculturació era el que calia aplicar a Mèxic. I és el que, de fet, ja s’estava fent des de l’any 1940, des del congrés a Pátzcuaro, de totes maneres. Al llibre
El proceso de aculturación (1957), Aguirre Beltrán sosté que aquest procés comença tan bon punt els espanyols arriben a les Amèriques i amb la imposició del catolicisme. Per això considera que els indígenes actuals no són els prehispànics, sinó que ja s’han aculturat i que són catòlics. No volia entendre que els indígenes havien reinterpretat la religió. L’aculturació es produeix quan cultures diferents entren en contacte, però només si una d’elles és la dominant i va esborrant els trets de les cultures dominades. La idea és que en aquest procés d’aculturació en algun punt en sorgeixi una cultura nova. No cal dir que Aguirre Beltrán estava convençut que d’aquest procés en sorgiria la cultura mexicana. Crear la nació mexicana, aquesta era la tasca que l’antropologia havia de complir. Una tasca formidable: donar a llum una nació.
M’imagino que aquestes idees d’impulsar l’aculturació van ser molt influents no només a Mèxic, sinó a la resta d’Amèrica Llatina. Ens podria explicar en quins països aquestes qüestions destaquen més i per què?
Efectivament, Aguirre Beltrán va ser en una figura coneguda en tota la Amèrica Llatina i l’Escola Nacional d’Antropologia i Història de Mèxic es va convertir en el centre formador d’antropòlegs de tot el continent, incloent-hi el Perú. Però les diferències entre els països llatinoamericans són importants. No és el mateix un estat-nació com Mèxic que Guatemala, per exemple, on la població indígena és majoritària i representa un setanta per cent de la població. Va ser una bogeria intentar fer el procés d’assimilació i tanmateix aquest intent es va fer sota el terme de «ladinització». Es tractava d’integrar-ho tot en la cultura ladina, com s’anomena en aquests contextos la cultura d’arrel espanyola, que és la dominant, i que s’havia de convertir en la cultura nacional. Guatemala, a més, té encara ara cercles de poder oligàrquics. El país no va conèixer mai una reforma agrària com la que a Mèxic havia impulsat Cárdenas, i no hi va haver cap revolució. Quan ho van intentar en el període de Juan José Arévalo, que va governar entre 1945 i 1951, —el seu fill, Bernardo Arévalo, president de Guatemala des del gener de 2024—, els Estats Units van contractar un militar, el coronel Carlos Castillo Armas, que va fer el cop d’estat de 1954. Per què? Perquè els Estats Units tenien l’interès de la United Fruit Company, que era una empresa propietat ningú altre que que del germà del director de la CIA. No els convenia un govern com el de Mèxic, a Guatemala. Van contractar el coronel que va instaurar una dictadura. Guatemala va ser un país sacrificat als militars. L’arribada de Bernardo Arévalo, el fill de l’antic president, al poder a l’inici de l’any 2024, a través d’unes eleccions democràtiques, va ser molt dificultosa i encara li estan posant tots els obstacles possibles per dificultar l’acció del govern. Arévalo fill no és una figura d’esquerres, però sí és un nacionalista guatemalenc que pensa que és el país qui ha de poder decidir el seu propi destí.
Al Perú tenim una situació molt distinta. També va ser governat per oligarquies. Són oligarquies que tenen, a més, el confort de poder comptar incondicionalment amb l’exèrcit, perquè la majoria dels oficials de l’exèrcit en provenen. Una altra cosa que fa molt especial aquest país és que al Perú mai no es va promoure l’aculturació, sinó directament la segregació. Al Perú, tenen por del mestissatge. Això és molt diferent de Mèxic. Aquesta mateixa por la podem trobar tanmateix també a Chiapas, on la situació és diferent de la resta de Mèxic. Aquí, el cercles de poder van refusar l’indigenisme promogut per Cárdenas perquè es parlava del mestissatge i això per a ells era inacceptable. Els propietaris de les terres no podien comprendre per què s’havia de fer «desaparèixer» els indis, si eren una font de treball barat tant convenient. Si els indis deixaven de tenir la condició d’esclaus, com se’ls podria explotar llavors?
Els terratinents van fer una oposició dura a les tesis d’Aguirre Beltrán, fins al punt que el govern de Chiapas el va expulsar formalment. Ell mateix ho explica en la seva autobiografia, que ja he esmentat, en aquell llibre massa poc llegit. L’expulsió es va produir a partir d’un incident relacionat amb la beguda ritual dels maia, el
pox. El van avisar que l’exèrcit estava destruint els alambins per les cases i que també estaven matant la població que s’hi resistia. El que va passar és que les famílies que controlaven la fabricació d’alcohol van contractar els soldats perquè el
pox, l’aiguardent que destil·len els indígenes de manera tradicional, no els fes la competència. En aquesta disputa, Aguirre Beltrán es va posar a favor dels indígenes i va escriure al director de l’Institut Nacional de l’Indigenisme i Història, Alfonso Caso, perquè aquest també hi intervingués. Però Caso li va demanar d’afluixar de seguida, si no volia acabar penjat d’un arbre. Tot i així, aquest incident va donar peu que es fes un estudi promogut conjuntament pel Govern Federal i el Govern de Chiapas sobre l’alcoholisme en aquest estat, coordinat per Julio de la Fuente (1905-1970),
Monopolio del aguardiente y alcoholismo en los Altos de Chiapas. L’estudi es va realitzar en els anys 1954-55. Es va publicar tot just el 2009, però es va arribar a publicar. Un estudi d’aquesta índole, al Perú no es podria realitzar. Ni tan sols avui no veig possible que el govern central i el govern local es poguessin posar d’acord per estudiar a fons una incòmoda qüestió relacionada amb els indígenes. La situació d’aquesta al Perú l’ha sabut palesar molt bé l’escriptor José María Arguedas (1911-1969).
En aquest punt podríem examinar una altra diferència important que és la de l’indigenisme entès com una política de l’estat i l’indigenisme com una manera de fer literatura, com un corrent literari. Arguedas al Perú i Rosario Castellanos a Chiapas escriuen sobre aquestes comunitats des de dins. I aquesta perspectiva no té res a veure amb les polítiques d’aculturació que estàvem comentant.
La literatura indigenista té molta importància per demostrar que els indígenes tenen la seva manera de veure el món, distinta de la manera occidental. I també per fer entendre que una cosmovisió distinta no posa en joc la solidaritat amb la resta del país. El fet que en tots aquests països llatinoamericans hi hagi cultures tan diferents és precisament la riquesa. Moltes de les solucions que els indígenes apliquen, sobretot en la seva relació amb el medi ambient, són molt més efectives que les pràctiques que s’han estès amb la cultura occidental. En un costat tenim la dominació sobre la natura i en l’altre, la capacitat de conviure amb la natura.
Els textos literaris van ser capaços de fer la denúncia contra la discriminació injusta, com per exemple Rosario Castellanos amb els contes reunits al llibre
Ciudad Real (1960) o en la novel·la
Oficio de tinieblas (1962), per no parlar del seu primer llibre,
Balún Canán (1957). En totes aquestes narracions, l’autora ha sabut mostrar les condicions lamentables en les quals vivien els indígenes a Chiapas.
És important distingir entre l’indigenisme com a política de l’estat i l’indigenisme literari perquè aquest últim va representar una defensa dels pobles originaris. En aquest context també convé mencionar una altra autora mexicana, Maria Lombardo de Caso (1905-1964), l’esposa d’Alfonso Caso, amb una obra com
Una luz en la otra orilla (1959). Al Perú, la literatura indigenista comença amb el ja esmentat José María Arguedas amb novel·les com
Los ríos profundos (1958) o
El zorro de arriba y el zorro de abajo (1971), publicada pòstumament. Però tampoc no podem oblidar Miquel Ángel Asturias (1899-1974), premiat amb el Nobel el 1967, que va recopilar i elaborar artísticament
Leyendas de Guatemala (1930) i que va escriure una novel·la tan memorable com
Hombres de maíz (1949).
En general, podem considerar que el món occidental comença a prendre consciència de les respostes que es poden donar des del món indígena, sense anar més lluny en les qüestions relacionades amb el medi ambient, cada cop més greus i visibles. En aquest sentit, es pot dir que està començant a quallar a l’Occident un concepte indígena cada cop més influent, la idea del «buen vivir». Es tracta de la convicció que amb la natura es pot conviure i que no cal destruir-la per aprofitar els seus recursos, tal com ja havia documentat Arguedas a
El zorro de arriba y el zorro de abajo. També us recomano llegir el discurs d’Arguedas de 1968, quan va ser guardonat amb el premi Inca Garcilaso de la Vega. Va dir: «No soc un aculturat, soc un peruà que parla, orgullosament com un dimoni feliç, en cristià i en indi, en espanyol i en quítxua». És molt impactant, aquesta angoixa, que ell patia a causa d’una identitat doble, de poder-se moure igual en el món indígena com en la cultura dominant.
Els anys seixanta, a Mèxic es produeix un moviment estudiantil molt actiu, que sintonitza amb les idees de canvi a Europa i als Estats Units. En aquell moment sorgeix en l’antropologia mexicana la «generació crítica» i es comença a parlar de la «colonització interna». Suposo que ha viscut aquests processos de molt a prop?
Al final dels anys seixanta, la crisi del sistema polític a Mèxic i també a Amèrica Llatina és molt òbvia. El moviment estudiantil que va sorgir el 1968 és una reacció a aquest fet. A mi em va tocar ser el representant dels estudiants d’antropologia davant del Comitè Nacional de Vaga. Érem ingenus com toca per l’edat que teníem i pensàvem que el món es podria canviar. Aquesta energia va fer possible que un grup d’antropòlegs joves articuléssim una crítica sistemàtica de les polítiques d’indigenisme. El 1970, es publica un llibre molt important,
De eso que llaman antropología mexicana, que és un títol força irònic, com es pot veure. L’article més important d’aquest volum col·lectiu és de Guillermo Bonfill Batalla (1935-1991) i es titula «Del indigenismo de la revolución a la antropología crítica». A la portada de la primera edició hi havia el retrat d’un indígena lacandó, de les selves de Chiapas, però vestit amb americana i corbata. La imatge sola ja era una denúncia dels efectes de l’aculturació. Els van prendre el que eren per ridiculitzar-los. Els van convertir en personatges que no sabien qui eren, amb una identitat feta a miques.
Abans de tot això, ja s’havia publicat també el llibre
La democràcia en México (1965) de Pablo González Casanova (1922-2023), un llibre que vam llegir tots, molt influent. I és en aquest llibre on va sortir el concepte del «colonialisme intern». Charles Wright Mills, el sociòleg nord-americà, va fer una menció d’aquesta idea durant una conferència a Brasil, a la qual van assistir Rodolfo Stavenhagen (1932-2016) i també Pablo González Casanova. I a tots dos els va servir per elaborar aquesta idea en un concepte teòric.
Clases, colonialisme y aculturación (1968) de Stavenhagen és un text molt difós i important. A partir d’aquestes dues contribucions es van articulant altres idees com la del «control cultural», desenvolupada per Bonfill Batalla sobretot en el seu llibre
México profundo.
Una civilización negada (1987) i també els articles que va escriure sobre la teoria del control cultural. Bonfill Batalla estava convençut que els indígenes estaven lluny de ser aculturalitzats, sinó que seguien reinterpretant i adaptant al seu món totes aquestes influències, per això seria més adequat parlar de «transculturació». L’antropologia crítica va deixar clar que el món indígena no és homogeni, que no és el mateix un tarahumara que un tsotsil. Aquesta diversitat es va articular a Mèxic per construir una comunitat política, la qual cosa significa que Mèxic és una nació pluricultural i plurinacional. En aquest punt encara hi ha la tensió perquè l’estat nacional aquest fet no l’accepta.
També hauríem de comentar el que va passar l’ 1 de gener de 1994 a Chiapas.
El que sabem fins ara, segurament només és una part perquè la situació és molt complexa. El 1968, molts grups d’estudiants, a partir de la massacre que hi va haver a la plaça de Tlatelolco, van arribar a la conclusió que la única possibilitat d’aconseguir un Mèxic igualitari era agafar les armes. En canvi, altres grups d’estudiants consideraven la via armada com a molt perillosa. El moviment estudiantil es va dividir i els que van apostar per la lluita armada van començar a formar grups guerrillers. D’aquí va sorgir l’Exèrcit d’Alliberació Nacional que operava sobretot a l’estat de Morelos, on tenia les cases clandestines i la infraestructura necessària. Però una part d’aquest Exèrcit es va desplaçar a Chiapas on alguns dels líders es van instal·lar a la selva.
Abans d’avançar, hem de comprendre una cosa molt important: la selva de Chiapas es va convertir en un recipient d’immigració de tot tipus. L’estat federal havia induït la immigració cap a les selves de Chiapas que se situa en una frontera poc definida i poc poblada amb Guatemala. Hi van arribar les persones del nord de Mèxic, fins i tot dels deserts, perquè l’estat els va incentivar per desplaçar-se a la selva amb la idea que es podrien simplement apropiar les terres lliures que volguessin. Aquest procés de migració interna es va produir al llarg de tot el riu Candelaria de Campeche i també a la selva de Chiapas. Els conflictes de terres a altres regions es solucionaven així, enviant a la gent a buscar terra a la selva.
A aquests processos migratoris cal afegir els grups dels indígenes de Chiapas que fugien de les condicions de treball brutals a les finques cafeteres de Soconusco i s’amagaven a la selva. Perquè en aquests indrets, la revolució mexicana de l’inici del segle XX no va aconseguir canviar res. Els treballadors a les finques estaven atrapats en el sistema de «tienda a raya» que significava que podien adquirir els productes per la vida diària, venuts a preus sobrevalorats, abans de fer la feina. Amb això contreien un deute que llavors havien de pagar amb jornades mal pagades, i no podien eixugar mai el crèdit contret. En lloc de pagar-los la feina, se’ls cobrava el que necessitaven per viure. Encara a la dècada dels 1970, quan jo era nen, havia vist aquesta mena d’establiments en funcionament. Així, una gran quantitat de tsotsils i tseltals van buscar refugi a la selva, on també comencen a crear comunitats noves.
A tot això cal afegir-hi un bisbe a San Cristóbal de las Casas, que era partidari de la teologia de l’alliberament, Samuel Ruiz (1924-2011). Es va crear un ambient carregat, un caldo de cultiu. Encara no ho sabem del cert, però sembla que hi va haver una certa contradicció entre el bisbe Ruiz i els guerrillers. Perquè Samuel Ruiz tenia la seva pròpia estratègia de canvi i era el líder polític d’aquesta estratègia quan es va adonar que els altres grups podien atemptar contra la influència que ell s’havia construït. Totes aquestes causes són, doncs, molt complexes.
Què va passar el gener de 1994? Aquesta bomba va explotar. Si rellegim els primers comunicats de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN) és fàcil veure com el moviment va anar evolucionant. La primera proclama va ser una declaració de guerra a l’exercit nacional mexicà i també s’expressava la idea que l’EZLN aniria per tot el Mèxic i que la gent s’aniria unint a les seves files. Al final, la revolta es va convertir en una rebel·lió dels maies contemporanis. Crec que aquesta idea de la rebel·lió maia és la més divulgada a Europa. Les esquerres europees, que estaven submergides en grans canvis com la caiguda del mur de Berlín i el final de la Unió Soviètica, van veure que la revolució dels maies es podia contemplar com un èxit. De manera que m’atreveixo a dir que la revolta zapatista va tenir més influència a fora que a dins. Tot i que també he de dir que crec que les demandes dels zapatistes són justes. I segueixen ser vàlides avui. Crec que l’estat federal va cometre un error gravíssim a causa de la decisió del president Ernesto Zedillo de trair els acords als quals es va arribar en una taula de diàleg, els famosos acords de San Andrés. L’estat federal els va violar, aquests acords.
El 1994 és un punt d’inflexió en la història no només de Mèxic, sinó d’Amèrica Llatina sencera. Es va fer sentir la veu dels indígenes, amb tota la complexitat d’aquest món. Repeteixo que les seves demandes segueixen sent justes. Les podem resumir amb una frase: «Volem que ens deixin ser el que som».
Per acabar, també li voldria preguntar sobre la situació de les dones indígenes. En algun lloc, parla de la «doble colonització».
Les dones indígenes han fet un bon tros del camí. S’han alliberat dels esquemes masclistes. En aquest punt, hauríem d’admetre que en el passat, es va idealitzar molt els indígenes. Aquesta idealització va fer que no es veiessin coses que són terribles, entre elles el maltractament de les dones. Recordo que de nen acompanyava al meu pare a San Cristóbal de las Casas perquè hi anava a visitar un altre republicà amb qui havia lluitat ales mateixes trinxeres. Per la carretera, amb aquells pendents tan pronunciats, veiem dones indígenes carregant feixos de llenya. L’home caminava darrere seu, sense portar res, només amb un matxet a la mà, com si hagués d’arriar el bestiar. En la meva imaginació infantil, aquestes escenes van deixar una impressió estremidora. Si t’adonaves d’aquestes condicions en les que vivien les dones, feia mal a la consciència.
La dona indígena ha anat avançant gràcies als propis esforços i lluites. A poc a poc s’està apoderant de l’economia domèstica. Gràcies a l’artesania, les dones tenen una gran presència econòmica. Es van adonar que podien ser autònomes. En els anys que vaig ser el director general de l’Institut de Cultura de Chiapas em va costar molta feina convèncer els intel·lectuals indígenes homes que també havíem de convidar les dones. Va ser una gestió difícil. Amb l’ajuda de Jacinto Arias, que coincidia amb aquesta idea, vam començar a invitar dones als congressos. I ens van sorprendre! Ara hi són arreu, fins i tot a la política, com per exemple Petrona de la Cruz, que va començar com a dramaturga. Fa poc vaig visitar la meva terra, la ciutat de Tuxtla Gutiérrez, i li vaig poder fer una bona abraçada. Em va fer molt feliç veure-la assumint aquest rol destacat a la política. Per a ella, la lluita continua.
També va ser important la iniciativa de fer la xarxa d’Universitats Interculturals que havien de dotar la població indígena d’educació superior. Va ser un gran error del govern federal de deixar de donar-hi suport. La meva experiència com a fundador i primer rector de la Universitat Intercultural de Chiapas va ser sensacional. Recordo un grup de noies que em van venir a veure perquè volien formar un equip de futbol. Els vam comprar la roba de l’equip i no puc descriure l’efecte que van fer la primera vegada que van entrar al camp en pantalons curts. Mai abans s’havien vist les cames de les dones indígenes! Va ser una gran alegria veure aquelles noies. Vaig pensar, quan les veia córrer rere la pilota, que no es deixarien dominar per ningú.
Podeu trobar aquesta peça al número 509 (juny 2024) de
L'Avenç, que podeu adquirir
aquí. I recordeu que us podeu subscriure a la revista
AQUÍ.