Nascuda de llibretes on reposen instants, la poesia de Casasses vibra amb el goig de l’estar viu, de ser, alhora, allò eventual davant allò eventual i allò profund.
1. Crec que per la generació de la gent que ara tenim entre 30 i 45 anys Enric Casasses té un epítom molt clar en
Calç i
D’equivocar-se així—al costat, potser, de
Plaça Raspall i (segurament menys)
Ni hi érem i
Començament dels començaments i ocasió de les ocasions—, i tinc la impressió que la generació que encara no ha arribat a la trentena pensa l’obra de Casasses des d’
El nus la flor. És a dir, hi ha una gent que es conforma la imatge mental de què és, ha set i serà la poesia d’Enric Casasses amb
Calç, i n’hi ha una altra que això li passa amb
El nus la flor—el primer més d’arrel vinyoliana, com a evolució d’una mena de poesia catalana, i el segon més comprensible dins l’evolució pròpia de la mena de tradició que és Enric Casasses. Qualsevol llibre seu, nou o vell, és important perquè amplia i matisa aquesta imatge, però no la modifica mai del tot. Això té sentit dir-ho en la mesura que per molta gent d’aquestes generacions Enric Casasses és el poeta més necessari que hi ha hagut: són pocs els poetes d’entre vint-i-bastants i quaranta-i-força que no escriuen com escriuen perquè Enric Casasses ha escrit com ha escrit. I els que no, els que potser haurien escrit igual, amb Casasses o sense, escriuen orgullosament en contra o al marge seu. I això val, directament o indirectament, pels poetes que tot just ara es formen i per tots els que vindran.
2. En l’obra d’Enric Casasses hi ha una mena de defensa de la llibreta original (i de la cosa manuscrita—artesanal) com a manera d’organitzar-se de l’obra —aquí també penso en
Calç, i, sobretot, en
El nus la flor— que crec que, formalment, ajuda molt a llegir altres llibres anteriors seus, fins i tot els que no entenien ben bé la forma, com aquest
A la raó, o fins i tot
Començament de començaments. La idea és que el poema és una part d’un tot, que no és el llibre imprès ni és la llibreta tota escrita que potser du dins el cabàs, sinó que és la vida reflectint-s’hi, és a dir, la vida viscuda i pensada amb els poemes i les notes (i dibuixos i cal·ligrafies) que la constaten. (A aquesta vida, però, s’hi acosta més la llibreta que el llibre). Aquí el poema deixa de ser només una finalitat i passa a ser la constatació del moviment del pensar i del viure cada dia. La llibreta —i el llibre resultant— és la constatació diguem-ne lírica d’un període de temps concret, i el que és important d’aquest període és que la vida s’hi fa i canvia —va d’un temps a un altre. Però ja ho ha dit algun cop:
A la raó és un llibre fet de poemes que anava guardant en dues carpetes, i el llibre resultant ha requerit una feina de tria i ordenació que amb els llibres-llibreta li venia (gairebé) donada. Això, en la lectura que en fem, ens afecta sobretot per com hem d’entendre la mena de relació que hi ha entre uns poemes i els altres. Aquí cada poema hi fa una unitat més tancada sobre si mateixa que als llibres-llibreta —però mai tancada del tot. A un llibre com
A la raó simplement no hi hem de suposar la continuïtat diguem-ne argumental dels llibres-llibreta —encara que en alguns moments s’hi pugui intuir.
3. Enric Casasses és un poeta de molta obra, i això fa que sigui molt difícil que tot el que escriu ens pugui interessar; però ho aconsegueix, com a mínim, per la dicció, i potser per una mena d’ús de l’estirabot (en el millor dels sentits del mot: una mena d’humorisme que ve d’una relació íntima amb la llengua —i amb l’art i amb la vida—, feta de girs fonètics, lèxics, sintàctics i de pensament), que no deixa de ser una part d’aquesta dicció. Llavors hi ha poemes que potser són una joguina gairebé privada, però hi ha aquell ús d’un mot, aquell gir, aquell
alguna-cosa que, com a lector, fa que t’hi aturis a llegir i n’estiguis content. D’alguna manera s’assembla al que passa amb Verdaguer, que té poemes que poden semblar petitíssims (penso en la majoria de les
Veus del bon pastor), però que sempre tenen un interès per com s’hi tensa la llengua, per la llengua que mouen: sempre hi passa alguna cosa que té a veure amb com està fet el poema —hi ha alguna cosa d’artesanal, no només per una mestria, sinó per un pensament de què ha de ser la peça acabada. Això em porta a una altra cosa que passa sovint amb els poemes de Casasses: al contrari, per exemple, de Vinyoli o Riba, ell, més enllà d’una varietat de tons i de maneres en els poemes, també té una varietat d’intencions que no sempre casen amb el que entenem tradicionalment que ha de ser un poema —que és una idea que ens ve, com a mínim, dels romàntics. M’explico: quan Vinyoli i Riba —sobretot— escriuen el poema, és com si hi volguessin insuflar un aire del darrer dels poemes del món; és a dir, que cada poema ha de poder aguantar sencera l’aventura poètica que hi ha a darrera. I són poemes gairebé pensats perquè l’única interlocutora vàlida els sigui l’Eternitat (exagero, però ja se m’entén). En el cas de Casasses, que és un autor en què vida i obra també van del tot lligades —això passa en tots els autors, però en alguns això és clau per entendre com és pensat el poema—, el poema hi és per explicar(-se) un fragment de vida, i passa que aquest fragment de vida de vegades és més gros o de vegades més petit, actua més fondament sobre la vida en moviment o hi actua menys; i el poema sembla que respon a això: pot ser un acudit mig agafat al vol o pot ser un poema (més llarg o més curt) que dona compte d’un fet o un pensament que afecta capes més fondes del viure, per dir-ho així; però sempre seran per dir a algú. Per això en la poesia d’Enric Casasses no sembla que la distinció entre poesia de circumstàncies (o lleugera) i poesia diguem-ne seriosa acabi de funcionar, perquè tot hi és a la vegada —sempre pres des de la distància moral que toca. Sempre hi ha la circumstància, que ens fa rebaixar la transcendència de la cosa de la lírica, i sempre hi ha el pòsit moral que té la cosa lírica, que dona un impuls de cosa transcendent a la circumstància; aquest camí d’anada i tornada hi és sempre més o menys evident. S’acosta, si volem, a la ironia carneriana, però amb un aire que és tot d’ara, que parteix d’unes maneres de viure que són les que ha tingut i té algú com Enric Casasses, que no s’assemblen de gaire a les que podia haver tingut algú com Carner. Ara bé, la funció és la mateixa: donar al poema un aire de cosa personal —humana— i d’un moment. El poema no amaga les circumstàncies d’on ha sortit perquè aquestes circumstàncies són el que arrosseguen el pinyol moral que la poesia, per dir-ho així, ha de salvar —en la lectura o l’oïment que faci l’altre, sigui qui sigui i sigui de quan sigui.
4. I hi ha en el discurs sobre la poesia d’Enric Casasses alguna cosa de metafísica —de cosa donada—, però que en el poema pren la dimensió d’una guspira, d’un enlluernament, com d’una felicitat petita sobrevinguda que empeny —per dins de la llengua compartida, i amb tot el que amb la llengua es pot i se sap arrossegar cap enfora— el poema.
5. Hi ha aquella cosa de Rilke de l’altra vida, d’aquella vida diguem-ne interior, aquella vida que es fa a part del viure de cada dia, que s’ha d’anar treballant i que és el lloc d’on surten i on van a parar els poemes, i és la cosa que fa —diu— que els poemes brillin més enllà d’ells mateixos; una mena de vida greu que salva i llança cap amunt la vida d’enfora, com si en fos una rèplica però més perfecta. És una idea que, d’alguna manera, també comparteixen Riba o Vinyoli: el poema es fa mirant cap endins, és treure’s de dins alguna cosa fonda que té a veure amb l’arrel de la vida, gairebé. En molta poesia de Casasses, sembla més aviat que el poema concret sigui una cosa que passa, i que cal estar-hi atent perquè és més enllà que a dins seu (quan escriu) o nostre (quan llegim); és més moviment de vida que es rep i que es pensa que no pas pensament que agafa un símbol del món per fer-se intel·ligible. Una mica, la premissa diguem-ne moral i intel·lectual que es desprèn de la poesia de Casasses és alguna cosa com «has de fer aquesta vida». La cosa infinita de la vida —l’arrel de la cosa del viure—, que seria el que fa relluir l’art quan la mostra, en la poesia de Casasses hi és més en el viure de cap enfora que no pas en el pou de cap endins, podríem dir —això en la mesura, també, que el viure cap enfora i el viure cap endins (si ens serveix la metàfora) no hi deixen de ser una mateixa cosa.
6. «Les complicacions humanes» és un cas d’això que deia: hi ha la descripció del que bé podria ser un moment de vida, i acaba amb el que, retòricament, té la forma d’una mena de reflexió moral: «Has descobert| la regalèssia». Per la mena de narració que ens dona el poema, és evident que no hi ha cap descobriment com a tal. És a dir, el poema està escrit de manera que ens hauria de portar a una mena d’epifonema que s’hauria de descloure en clau moral, però ens trobem amb una mena de pseudoestirabot —perquè no és ben bé un capgirament, però en té la forma i, en certa manera, l’efecte— que ens dona la sensació exacte del que vol el poema: aquella petita felicitat inesperada i compartida, aquella complicitat sorgida de sobte —com descoberta— que val per dir el viure del moment, i val per aguantar el poema (de fet, n’és el tema) com a artefacte. Seguint això: hi ha una cosa que deu haver vist tothom que ha vist en Casasses recitar aquest poema—o molts d’aquesta corda—, que és que molts cops el diu amb una mena de seriositat (que és com seriosa i actuada a la vegada), i després de llegir-lo deixa anar un mig somriure còmplice; doncs aquest mig somriure còmplice crec que dona el sentit moral exacte del poema i el que el poema vol dur a qui el llegeix o l’escolta. I després hi pot haver una lectura més fonda —de llengua, d’intertextos, de pensament—, però entendre’l s’acosta més a això: a saber entrar en aquesta mena de concatenació moral del viure —feliç— despertant-se i descobrint-se davant dels ulls.
7. Hi ha cops que el poema juga amb l’evidència de la cosa metafísica, deia, que seria alguna cosa així com un besllum palpable de la raó del viure, com una il·luminació sense altre context que el viure immediat, per dir-nos només que viure val la pena, gairebé; hi ha com una mena d’acte de fe sense necessitat d’un sistema de creences, i que es desfà en la seva inarticulació tot just es percep —un no-sé-què que acosta sense acostar del tot alguna cosa que va més enllà del que passa davant dels ulls, i allunya sense allunyar del tot això d’aquí que tinc tan a mà. Fa la impressió que en la poesia d’Enric Casasses viure té una dimensió doble, però no separada: hi ha les coses que passen i que es fan i que s’entomen del viure de cada dia, i hi ha, sent-hi la mateixa cosa, una mena de viure més gros que això que es viu i que no es pot acabar mai de capir del tot. Llavors el poema —que molts cops sembla com una intuïció que es fa clara i no es fa clara a la vegada, i agafa la forma d’una felicitat petita i apamable, d’una felicitat de davant dels ulls, fins i tot d’una murrieria— intenta com salvar o preservar o recordar-nos aquesta dimensió doble del viure, n’intenta ser conscient —i, quan cal, fer-ne pensa-ment—, però mai com una mancança de res, sinó com una joia, diríem. L’amor viscut és la mena d’evidència més gran de tot això.
8.
A la raó és un llibre que se’ns presenta com fet sense voler, però té poemes que són grans poemes, com ara «Vida», que parla una mica d’això que mirava de dir en la nota anterior, i que ens dona una manera que potser havíem vist poc en l’obra de Casasses, per com es tracta el metre i la dicció en general, i que ens porta cap a un lloc que s’emparentaria, segurament sense voler-ho, amb les maneres de Mark Strand, per exemple. No em costaria afigurar-me algú que llegís sovint i se sentís seva l’obra de Don Paterson o Kathleen Jamie o Marck Strand mateix —per dir alguns autors que conec d’una tradició que més o menys conec— i que agafés l’obra d’Enric Casasses i hi trobés una manera d’imaginar i de pensar que també li pogués ser seva. Amb això últim vull dir, també, que l’obra d’Enric Casasses està tanficada dins la llengua poètica catalana que em fa la impressió que de vegades no es té en compte que també es mou —en fondària i en brillantor— per on es mou la millor poesia (com a mínim) occidental, la que li és contemporània i la que no. Això crec que és perquè —potser sense pensar-hi— entenem que l’imaginar de Casasses va molt arran de la mena d’imaginar que dona la mena de llengua que fa servir, és a dir, que pensa dins la concreció i mal·leabilitat de la llengua (i dins el coneixement bastíssim de la llengua que té)—al contrari que Riba, per exemple, que, dit curt i malament, sembla que imagini i després escrigui (i això ho fa com ningú). Enric Casasses em fa l’efecte que escriu i pensa des de la llengua i collant la llengua; gairebé es podrà dir que fa pensar la llengua —tot anant-hi a favor i fent-s’hi amic—, i d’aquí aquesta dicció tan forta i aquest imaginar tan fondo, que sap jugar amb els imaginars d’arreu i de sempre.
Enric CASASSES, A la raó, Barcelona: Edicions 62, 2024, 96 p.,17,9€
Podeu trobar aquest text i la resta de continguts al número 509 (juny 2024) de
L'Avenç, que podeu adquirir
aquí. I recordeu que podeu subscriure-us a la revista en aquest
enllaç.
