Darrere els traços sobre llenç i sobre paper s’amaguen dècades de lectures i de cartes que fan possible acostar-se a l’artista llambregant en la seva intimitat.
«Llegint Tàpies»
Susanna Portell
Una de les coses boniques que recordava Antoni Tàpies de la seva primera exposició a París, l’any 1956, era aquella sensació d’alegria que havia experimentat en saber la connexió d’un grup de japonesos amb la seva obra; saber que els seus quadres els havia produït la mateixa sensació que donen els jardins de sorra dels temples Zende Kioto el complagué, com també saber que els seus quadres comunicaven determinades «experiències espirituals», entre moltes altres coses. El record, extret del seu llibre
Memòria personal, el trobo subratllat entre els que parlen de la seva complicitat amb el Japó, l’impacte de la seva amistat amb el poeta Takiguchi o el record per a un pare sempre envoltat de llibres i amb una ploma als dits. És amb ell que m’arriba també la biblioteca familiar i el paper que té a l’hora de descobrir-li el
Llibre del te d’Okakura Kakuzo, publicat en català durant la República, i que tant marcaria l’artista, com la lectura d'
El arte japonés, de Tsudzumi,
Mi patria y mi pueblo,
La importancia de vivir,
Sabiduría china i
Sabiduría hindú de Lin Yutang, anys a venir; com les llargues hores passades al llit per la malaltia, de petit, o els vespres gelats i negres del seu temps al sanatori, de jove; com l’agraïment a la vida per un amic, Joan Brossa, que l’obsequia posant títol a moltes de les obres que té exposades a les Galeries Laietanes, poc abans d’emprendre viatge a París. Allà rebrà cartes d’ell que li parlaran de la grisor asfixiant del franquisme, d’esperances compartides o un «No oblidis Tàpies que l’art és un mitjà espiritual de contacte entre els homes...» que descobreixo en la meravellosa edició crítica de la correspondència entre Brossa i Tàpies,
Amb cor de foc, que ha fet Manuel Guerrero i que acaba de publicar Galàxia Gutenberg. Són subratllats que m’acompanyen mentre passejo pels grans de sorra convertits en muntanya d’una de les obres que reflecteixen l’empremta del zen en la pintura de Tàpies o aquell «Recordant Sengai» que llegeixo, al revés, a l’extrem d’un quadre i que és també un agraïment a una de les pintures més conegudes del monjo budista japonès Sengai Gibon, una figura que ja li havia cridat l’atenció a la dècada de 1940, com mostra el dibuix trobat en una llibreta seva, o en d’altres de 1979 que s’exposen ara a la Fundació Tàpies, gràcies a Núria Homs. Més enllà, una flor de prunera cau d’un cassó sostingut per una mà, mentre se’ns revela la picada d’ull al monjo Hakuin Ekaku, conegut per haver renovat i revifat la pràctica del zen al Japó i per haver escrit el koan Elso d’una mà: «Quin és el so d’una mà?», preguntarà. «Alguna cosa que no es pot escoltar amb les orelles», una veu a què Tàpies respondrà en l’obra
El so de la mà (1973). Desplegades en una vitrina, trobem moltes d’aquelles lectures sobre filosofia oriental i de clàssics xinesos i hindús de la seva biblioteca, i que tant el van commoure, com les veus i les pràctiques d’aquells monjos japonesos dels segles XVII al XIX que, transmissors dels ensenyaments del budisme zen, desenvoluparien una actitud crítica i una voluntat de trastocar l’escala de valors condicionals. «El que trobava sorprenent i que més m’interessava —especialment en l’humanisme de les concepcions xineses— era el fet que algunes ensenyances poguessin ser de tanta elevació moral sense necessitat de creure en déus», escriurà a
Memòria personal, mentre propugnarà amb insistència la necessitat d’un canvi de la naturalesa humana que porti a despertar la societat de l’alienació en què viu. És la veritable missió de l’artista. Aviat descobrirà París, gràcies a l’ajut concedit pel Cercle Maillol de l’Institut Francès de Barcelona. Serà el moment d’escriure a Brossa, de professar-li tota la seva estimació. D’expressar-li l’enyorament i l’alegria del retrobament d’un amic comú, el poeta brasiler João Cabral de Melo que tant els marcarà en la seva defensa, des de tesis marxistes, d’un nou art compromès i humanista, i que els portarà a prendre una direcció diferent de la del neosurrealisme de Dau al Set, on havien coincidit. Serà el moment, també, de rebre el compromís polític i social de l’amic: «Per ací tot segueix igual, i l’ambient fa l’efecte d’una amenaça. Jo, però, continuo creient que cal prendre un camí a mà esquerra. A la dreta un riure nerviós s’escapa dels llavis de tothom, i el terreny en pendent ja no arriba a allò que ha d’ésser la terra de cultiu necessària per a tots nosaltres que pretenem crear alguna cosa. Si no per a quina finalitat treballem?» És l’inici d’una relació epistolar apassionant, feta de complicitats i de projectes comuns que ara, gràcies a Manuel Guerrero, veu la llum en una edició bastida d’abundant documentació gràfica i notes a peu de cartes que esdevenen un regal per a l’estudiós i el lector interessat en el context de la cultura catalana d’aquells anys cinquanta, moment en què, per la distància física d’un i altre, es concentra gran part de la correspondència. Són trenta-dos documents que van del 1950 al 1991, i que tenen en aquestes línies de Brossa, escrites el 28 de maig de 1951, un dels exemples més vivificadors d’aquesta admiració: «Tinc moltes ganes de veure’t, Tàpies. Sí, tinc moltes ganes de veure’t. Ara tots dos tenim la força inicial encarada a la mateixa idea, tots dos portem a l’ànima el mateix espectacle, tenim part als mateixos moviments, tenim la mateixa actitud d’existir, muntem el mateix cavall. És formidable, oi?» Són cartes que il·luminen el procés creatiu d’un i altre, i les preocupacions, com la falta de preparació dels joves, aquí. Cartes que comparteixen les ganes de tornar a escoltar Wagner junts, l’alegria per llibres com
Em va fer Joan Brossa que acaba de publicar Cobalto, per encarar nous projectes junts com el llibre
Frègolio per recordar fragments de l’
Oracle sobre Antoni Tàpies que Joan Brossa havia escrit per a Dau al Set el novembre de 1950 coincidint amb la primera exposició individual de Tàpies a les Galeries Laietanes. Si Brossa és una «illa immensa», a ulls de l’amic —per la seva intel·ligència i les enormes responsabilitats amb què carrega en un país de grisor—, ell és l’esperança: «Ànim Tàpies, ja veuràs com el proper huracà que desencadenis netejarà, del tot, la mar.» Col·laboraran en moltíssimes ocasions, en llibres de bibliòfil, edicions d’obra gràfica, llibres d’artista, projectes teatrals i musicals, revistes i catàlegs. Estaran junts en el seu compromís amb l’avantguarda i amb el catalanisme, un des de la poesia rasa, l’altre des de l’informalisme matèric. Manuel Guerrero tindrà el privilegi de tenir una relació d’amistat tant amb un com amb l’altre i d’haver portat a terme diversos projectes amb tots dos, de qui deixa magnífics retrats des del respecte i l’admiració profunds. Aquest estudi i aquesta edició de la correspondència segurament busquen les respostes al distanciament que hi havia entre ells quan els va conèixer a principis dels vuitanta, diu Guerrero en una joia de text introductiu que és també una proclama de la seva fascinació i el profund coneixement de la seva obra. Un autèntic regal dins la commemoració de l’Any Tàpies. Com ho és sempre poder escoltar la veu d’Antoni Llena i en aquest cas les reflexions que va anar recollint cada cop que visitava Tàpies a l’estudi de Campins i que ara, feliçment, publica l’editorial Barcino amb el títol
Deu estius a Campins.
El meu Antoni Tàpies, juntament amb altres articles seus sobre ell. Tenia catorze anys quan veié per primera vegada la seva obra. Fou a l’aparador de la botiga Gal·les, allà on exposaria precisament amb Brossa, el desembre de 1956. A la Sala Gaspar, abans que es coneguessin durant el setge de la policia franquista en el convent dels caputxins de Sarrià i alimentessin una relació de profunda admiració, se li revelaria de ple amb una sotragada a l’estómac i també a les orelles: «A l’estómac, com un cop de roc, i a les orelles, com una remor xuclada al buit.» Escriu Llena: «Cada gran artista que desapareix és una copa vessada. La copa d’un vi que han afalagat déus i diables amb sol, lluna, pluges, ventades i un subsol favorable. Cada gran artista que desapareix deixa damunt la taula una copa buida, una copa que uns altres artistes han de tornar a omplir —si volem continuar essent la invenció que som. Estimat Antoni, quina feinada que ens deixes!»
«CADASCÚ, UN UNIVERS». CHIHARU SHIOTA
Mort i vida folren, en un silenci vermell i colpidor, l’espai subterrani de la Fundació. «Antoni Tàpies i jo compartim un mateix interès en plantejar-nos les grans preguntes de la condició humana a través del nostre art, i de fer-ho a partir d’objectes normals i quotidians. I, si bé les obres i els mitjans que en resulten són diferents, sento que entenc profundament la seva obra. Tots dos hem viscut el destí de passar una malaltia greu i la mort és un tema recurrent al nostre art. No em sorprèn, per tant, que també compartim un interès per les parets, ja sigui entenent-les com a fronteres, com a limitacions o com a testimonis de temps passats.» És la poètica veu de l’artista japonesa establerta a Berlín Chiharu Shiota, que ha estat convidada per Imma Prieto a realitzar una instal·lació als espais expositius de la Fundació i a sumar-se a l’Any del seu centenari. Quaranta-tres cadires usades, dos mil cabdells de llana unides ens interpel·len sobre la nostra existència i la nostra relació amb els altres. Connectats i alhora únics. Són fils de llana que s’enreden, s’entrellacen; fils que quedaran per sempre més en la nostra memòria i que ens fan. «Tàpies ha reflexionat molt sobre els motius pels quals una vida sense patiment no és possible. Ha buscat respostes en el budisme, i si bé no comparteixo aquest interès, sí que sento que la mort no és cap limitació per a la nostra existència o la nostra memòria. Forma part del cicle de la vida com un nou estat de l’existència. És com passar a un univers més vast en què perviuen els nostres pensaments i els nostres records. Intento superar el patiment transformant-lo en una cosa nova que puc compartir amb el món, i això em dona esperança.» La impressionant instal·lació té el seu punt i seguit amb la peça feta de tires de cuir
Fora del meu cos, que s’enlaira sobre el motlle dels seus peus en bronze i amb
Cèl·lula, un conjunt de peces orgàniques embolicades en filferro que ens parlen de nou de la nostra fragilitat. Un regal més en aquest
Any Tàpies ple a vessar d’activitats, diàlegs, publicacions, projectes de creació i recerca que poden consultar-se a la web de la Fundació. Actualitzar les lectures sobre Tàpies, construir noves mirades. Aquests són alguns dels grans objectius a la seu de la Fundació i arreu de Catalunya, des de l’àmbit nacional com internacional. Les exposicions «Tàpies. L’empremta del zen» i «Cadascú, un univers» de Chiharu Shiota estan obertes fins al 23 de juny. Al juliol, una gran retrospectiva i la poètica de l’artista ghanès Serge Attukwei Clottey, que està convidat a revestir la façana de l’edifici amb una segona pell. Som a l’equador, només.
Podeu llegir l'article de Susanna Portell al número 509 (juny de 2024) de
L'Avenç, que podeu adquirir
aquí. I recordeu que us podeu subscriure a la revista a través d'aquest
enllaç.
