«Els ulls de Paul Auster»
Jordi Puntí
Nadar, el gran retratista del segle XIX a París, es va fer un tip de fotografiar Charles Baudelaire. Se sap que com a mínim el poeta va posar per a ell en quatre sessions, l’última el 1862, cinc anys abans de morir. Curiosament, tots dos menystenien la fotografia com a art. Són conegudes les reticències de Baudelaire, que la considerava com un «refugi per a pintors fracassats», i al seu torn Nadar negava l’existència de la «fotografia artística». És ben possible que ara mateix les seves crítiques es poguessin aplicar amb molt de sentit a la irrupció de la fotografia creada per la Intel·ligència Artificial (¿podem dir-me art, d’
allò?), però no hi ha dubte que els fotògrafs del segle XX els van desmentir a tots dos.
De fet, avui dia el pas del temps ha convertit en obres d’art els retrats que Nadar va fer de Dumas, Zola o George Sand, entre molts d’altres, però mentrestant, en l’interstici que va de l’interès documental a la fotografia admirada, em pregunto si les imatges no van influir també en la recepció de la literatura d’aquells autors. ¿Llegiríem
Les flors del mal de la mateixa manera, si no tinguéssim la galeria de retrats d’aquell home de front ample, vestit fosc i gest esquerp, mirada desafiadora i fàstic contingut? Només podem intuir per imatges i escultures els autors de l’antiguitat, però és evident que avui dia l’aspecte de l’escriptor (o l’absència, en casos comptats) és un accessori en la seva projecció pública.
Un bon exemple d’aquesta presència és Paul Auster. La seva mort als 77 anys, el passat mes d’abril, va portar els seus lectors a recordar una carrera literària llarga i fructífera, amb divuit novel·les, assajos, memòries, guions de cinema, diversos volums de poesia i algunes traduccions del francès. També va fer emergir una galeria de retrats seus que resseguien la evolució física de l’escriptor. Eren fotos d’entrevistes de promoció i reportatges, passejant per Brooklyn, o al costat de la seva dona, Siri Hustvedt, però alhora en més d’una ocasió Auster havia posat la seva imatge a la coberta dels seus llibres més personals, com a
Diari d’hivern,
Viure al dia o els volums de poesia. Solien ser imatges de joventut, de quan començava a escriure, sovint en una actitud circumspecta, i quan apliques el pas del temps a aquell rostre t’adones que el tret invariable que potser millor reflecteix la seva trajectòria són els ulls, la mirada.
Paul Auster era un seductor. En la seva mirada, ja de ben jove, hi ha una insistència, una observació que és alhora goluda i misteriosa, d’ulls grossos i foscos que tan aviat ho volen abastar tot, amb una proximitat amistosa, com es tornen desconfiats perquè sospiten d’algun destret. Uns ulls que són aquí, davant la càmera, i alhora en una altra banda. No em costa gens associar aquesta mirada a una obra que vaig llegir amb avidesa als anys 80 i 90, sobretot als seus primers llibres. Aquest univers literari, ara el recordo com una continuïtat lectora, com si cada novel·la et convidés a llegir la següent:
Trilogia de Nova York,
La invenció de la solitud,
La música de l’atzar, El Palau de la Lluna,
Leviatan...
¿D’on sortia tot aquell món? En part, de la cultura francesa i per extensió europea. Auster havia traduït Mallarmé, Jacques Dupin i una antologia de poetes surrealistes, i fins i tot una novel·la de Simenon junt amb la seva primera dona, Lydia Davis. A les seves novel·les s’hi entreveu una combinació única, que beu del concepte de l’atzar com a motor creatiu que tenia el surrealisme francès—a
Nadja d’André Breton, per exemple—, incorporant-hi alhora un existencialisme que el porta a Samuel Beckett, però barrejant-hi la tradició americana del contador d’històries i de la novel·la negra més pulp. Els dos milionaris de
La música de l’atzar semblen deixebles de Bouvard i Pécuchet; el vagareig artístic de Sophie Calle sedueix el narrador de
Leviatan; Stillmann i Quinn dibuixen lletres pels carrers amb els seus passos errants a
La ciutat de vidre. Amb els anys vaig deixar de llegir Paul Auster, potser per cansament, o per un ofec literari, però sempre que hi he tornat, ocasionalment, hi reconeixia el caràcter personal de la seva prosa. El seu univers s’actualitzava llibre a llibre, es completava, i mentrestant a les fotos la seva mirada guanyava serenitat, se suavitzava, però sempre amb aquell reflex misteriós al fons dels ulls.
Podeu trobar aquest text i la resta de continguts al número 509 (juny 2024) de
L'Avenç, que podeu adquirir
aquí. I recordeu que podeu subscriure-us a la revista en aquest
enllaç.
