REVISTA

«Una terra humiliada»

Joan Todó s'endinsa en la literatura de Flannery O'Connor

La finca Andalusia (Milledgeville, Geòrgia, EUA) va ser font d'inspiració de l'autora, que hi va viure entre 1951 i 1964
per Joan Todó, 15 de maig de 2024 a les 11:20 |
«Una terra humiliada»

Joan Todó

De tots els suds de l’hemisferi nord, qui sap si el Sud més sud no és el dels Estats Units. Això potser ve de la seva condició de terra rural, recalcitrant, vençuda i humiliada en una guerra civil pels seus veïns del nord fins al punt que Carson McCullers la descrigué com una mena de colònia per a la resta de la nació. O potser ve, també, d’una peculiar alineació de creadors literaris, començant per Ellen Glasgow i continuant per Faulkner i Caldwell fins arribar a la pròpia McCullers. És una literatura que s’ha qualificat de «gòtica», tot i que no té gaire a veure amb la narrativa fantàstica; per això McCullers la connecta més aviat amb el realisme rus, amb els terratinents excèntrics de Gógol, amb els filòsofs delirants de Dostoievski o amb els camperols miserables de Txékhov. En el seu repàs de la literatura del «Deep South», però, l’autora de La balada del cafè trist no mencionava Flannery O’Connor, i no és estrany: no es podien ni veure. Però les ficcions d’O’Connor li haurien permès reblar perfectament la seva connexió russa, tot i que la seva espiritualitat té una coloració ben diferent; O’Connor era catòlica en un país on aquesta confessió és més aviat minoritària. Així, al conte que dona títol a Un home bo costa de trobar, el clímax arriba quan una anciana es troba davant d’un delinqüent, el Conflictiu; si aquest li exposa una teoria sobre el càstig i la redempció que gairebé podria firmar Stav­roguin, l’anciana reacciona amb una compassió, amb una caritat que, en tota l’absurditat aparent de la seva paradoxa, acaba generant un moment de gràcia. «No hi ha goig, domés maldat», afirma el Con­flictiu, i els relats d’O’Connor van traçant un univers on aquesta afirmació pren tot el seu sentit. Sovint la nostra mirada ve guiada per la d’un nen, o una nena. És aquesta mirada ingènua, que veu per primera vegada el món, la que ens guia per aquest univers on ronden falsos profetes, on regna la repressió i on el racisme encara fa de les seves, tot i la nostàlgia pel temps de les plantacions «que el vent s’endugué». Una de les escenes més repetides (a «La vida que salveu potser la vostra», a «Un cercle en el foc», a «La persona desplaçada») és aquella en què un home arriba a una casa on, bàsicament, hi ha dones; generalment, la seva arribada és una mala notícia, o com a mínim alterarà decisivament la situació de partida. Els personatges d’O’Connor sovint pensen que el passat va ser millor. Ho pensa l’anciana que protagonitza «Un home bo costa bo de trobar» (i així du la seva família directa al desastre), ho utilitza Tom T. Shiftlet a «La vida que salveu pot ser la vostra» com a clau per caure bé a Lucynell Crater mare (acabarà casant-­se amb Lucynell Crater filla com qui compra un cotxe). L’enyor del passat és el motiu pel qual el general Sash, protagonista del relat «Un últim encontre amb l’enemic», és passejat per desfilades i celebracions; però l’uniforme que du no li correspon, de tal manera que tota la memòria històrica que la seva presència convoca és tan sols una farsa. A «La bona gent de pagès» («Good Country People» a l’original) la frase del títol es va repetint insistentment, fins a revelar que només és un clixé sense sentit; el conte (i podríem dir que tot el conjunt del llibre) ens revelarà que la gent de pagès no és precisament bona. «La bona gent de pagès» té una certa excepcio­nalitat: significa una excepció a la regla que aquests relats són, majorment, lineals. Tot sovint, són una sèrie d’escenes narratives muntades gairebé cinematogràficament, plenes de detalls que reconstrueixen l’espai aspre, miserable, en què tot té lloc. I és que tot està aquí posat al servei d’un moment de revelació, en què podem percebre la gràcia divina que floreix enmig de la misèria. Per això s’ha pogut parlar d’un estil transcendental. I per això podem aplicar-hi literalment allò que Carson McCullers, parlant sobre la literatura del Sud, definia així: la juxtaposició del sagrat amb l’obscè, de la tragèdia amb la comèdia, de «l’ànima sencera amb una minuciositat materialista».

Flannery O’Connor, Un home bo costa de trobar, trad. de Marta Pera Cucurell. Barcelona: L’Altra Editorial, 2024, 246 p., 19,90 €



​Trobareu aquest text al número 508 de L'Avenç, que podeu adquirir en aquest enllaç, i recordeu que podeu subscriure-us a la revista aquí.

 
Participació