Joaquim Albareda guanya el Premi Crítica Serra d'Or de Recerca

Avui dimecres 3 d'abril de 2024 ha tingut lloc a l'Espai Endesa de Barcelona l'acte de lliurament dels Premis Crítica Serra d'Or 2024. Entre els guardonats de l'edició d'enguany, la 58a, hi ha l'historiador Joaquim Albareda per la seva obra Vençuda però no submisa. La Catalunya del segle XVIII. En va parlar Genís Barnosell al número 504 de L'Avenç de gener de 2024, en una ressenya que us compartim a continuació. En el mateix número, Albareda era l'autor de "Quin era el grau de govern de Catalunya? De la unió dinàstica al 1714", un article on també analitzava una qüestió que ha investigat de manera extensa. 

«Resistència i consens al segle XVIII català»

A Vençuda però no submisa. La Catalunya del segle XVIII (Edicions 62, 2023), Joaquim Albareda, catedràtic d’Història moderna de la Universitat Pompeu Fabra, ens explica que, mentre l’economia de la Catalunya del segle XVIII és prou ben coneguda, la política ho és molt menys. La «política» volia dir en primer lloc, és clar, la gestió del nou govern borbònic establert a Catalunya i de les seves autoritats territorials, inclosos aquells catalans que, de bon començament o progressivament, van col·laborar-hi aprofitant els mecanismes diversos que va desplegar la monarquia per ampliar la seva xarxa de fidelitats: venda de càrrecs municipals, promeses de regidories vitalícies, mesures de gràcia diverses, contractes per a expedicions militars, corrupció instal·lada per la desaparició del control col·lectiu dels nous càrrecs municipals, estratègies matrimonials, o aixecament de nous regiments amb comandaments catalans. 

Albareda, tanmateix, vol anar més enllà d’aquesta política institucional i explorar en quina mesura els catalans es van oposar a les noves autoritats borbòniques i en quina mesura ho van fer a partir del record o del model de les antigues institucions. Els capítols dedicats a aquesta qüestió són capítols densos, basats en una abundant bibliografia i fonts d’arxiu que van des d’arxius catalans (l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, l’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà, la Biblioteca de Catalunya, la Biblioteca Universitària de Barcelona i l’Arxiu de la Corona d’Aragó) a arxius espanyols (l’Arxiu Històric Nacional, la Biblioteca Nacional, l’Arxiu General de Simancas i la Reial Acadèmia de la Història) i internacionals (París, Londres, Nàpols, Viena), que li permeten sostenir amb fermesa la tesi central del llibre sobre la continuïtat de la protesta catalana i el paper central de la memòria de les llibertats perdudes. 

Seria possible, per tant, de resseguir al llarg del XVIII català l’existència de «múltiples protestes (contra la corrupció en els municipis, contra el cadastre, contra les quintes) i reivindicacions (mitjançant memorials i projectes)» amb el denominador comú de «l’evocació (a vegades la reclamació) de les “llibertats” perdudes». Ben entès, entre els inicis del segle XVIII i l’etapa final del segle hi ha hauria una significativa evolució, ja que en un principi el règim no es considerava definitiu, i, en canvi, a mesura que passava el temps bona part de la societat es va adaptar a la nova situació i es va familiaritzar amb la idea de la nova Espanya. Per a uns i per als altres, tanmateix, les antigues constitucions continuaven essent un model a imitar o, com a mínim, font d’inspiració per a proposar reformes per al present. 

A aquesta defensa de les antigues lleis, Albareda li dona el conegut nom de «provincialisme» i afegeix que, que juntament amb la llengua, aquestes lleis constituïen un element fonamental de la identitat catalana. No és que aquestes institucions fossin democràtiques, però constituïen una oportunitat de representativitat de la qual la nova monarquia borbònica mancava totalment, ja que es fonamentava, precisament, en el reforçament dels sectors més oligàrquics, i era la pròpia monarquia la que insistia en el rebuig a les solucions pactades que defensaven els memorials catalans i, en canvi, afermava la lliure voluntat del monarca com a única font de la legislació.  

Donada aquesta protesta continuada, Albareda es planteja el problema de com es relaciona amb la prosperitat econòmica de la segona meitat del segle XVIII i el problema historiogràfic més ampli (i ben conegut) de les relacions entre aquesta prosperitat i la desfeta política, que l’autor planteja a partir de quatre elements fonamentals. Afirma Albareda que al llarg del segle XVIII la monarquia va prioritzar sempre els propis interessos dinàstico-patrimonials i no pas cap eteri concepte de «felicitat pública» alhora que les guerres que va promoure per aquests interessos, amb la conseqüent despesa militar, van limitar la capacitat de creixement dels territoris de la monarquia, com ho van fer també la repressió, el desigual repartiment del cadastre, la corrupció o els abusos de les autoritats. Per això, conclou Albareda, hi va haver sempre un terreny «ben adobat» per a la dissidència o «la formulació de propostes de reforma política», al mateix temps que indica, però, que algunes mesures del reformisme borbònic van ser un estímul per al creixement català, com ara l’abolició de l’estrangeria o la liberalització del comerç amb Amèrica. La diferència amb altres territoris espanyols, insisteix, és que a Catalunya ja hi havia les condicions per a aprofitar aquests estímuls. 

En definitiva, Albareda jutja negativament per a la societat catalana l’abolició de les institucions, perquè aquest fet va privar de representació política la societat, i sobretot els grups menys privilegiats, amb la qual cosa va multiplicar l’arbitrarietat de les autoritats i la corrupció, sense oblidar una «Nova Planta cultural» que va arraconar el català de tot ús oficial i culte. L’abolició de les institucions i la persecució de qualsevol dissidència va obligar la monarquia a subjectar el Principat de manera militar durant tot el segle. Al mateix temps, però, la monarquia va donar oportunitats d’adaptació a les oligarquies i alguns elements de les seves polítiques van donar estímuls al creixement econòmic del Principat, de manera que, a la segona meitat de segle, els elements d’adaptació de la societat a la nova realitat es podien percebre una mica arreu, sense que tot plegat evités la continuïtat d’unes protestes que continuaven tenint en les antigues institucions un model o una font d’inspiració.  

Albareda ofereix, per tant, una interpretació que intenta conjugar aspectes diversos, econòmics i polítics, positius i negatius, d’un segle XVIII que, com diu el mateix autor, continua necessitant molta investigació —com evidencia, per exemple, la manca d’un estudi complet d’un tema que fa tant de temps que és objecte de discussió (sovint més política que historiogràfica) com és el cadastre. Potser m’atreviria a dir que el que més caracteritza la proposta d’Albareda, i que no deixa de sobtar, és el contrast entre la rotunditat sobre la profunditat i continuïtat d’un conjunt prou divers de protestes que no sempre semblen reduïbles fàcilment a un mateix patró (el record de les institucions) amb la facilitat que accepta que el conjunt de les polítiques borbòniques van ser capaces d’oferir estímuls a les societats de la monarquia. Per posar només un exemple, un element que Albareda considera estimulant per a l’economia catalana com és la demanda militar és discutit a bastament en un dels llibres que Albareda mateix ha dirigit (La reconstrucción de la política exterior española, 2021), on s’assenyala que els catalans que van obtenir-ne ingressos importants devien ser molt pocs perquè les comandes militars es feien sobretot a través de «asentistas» bascos i navarresos establerts a Madrid. En un sentit més general, aquesta interpretació positiva d'Albareda és una perspectiva que necessitaria d’una més extensa discussió, sobretot si l’observem des de la perspectiva del col·lapse de la monarquia i de l’imperi a inicis del segle XIX. I el mateix Albareda tampoc no desenvolupa les seves afirmacions sobre el caràcter dinàstic i patrimonial dels interessos borbònics, ni els efectes negatius de les guerres o el seu govern de «camarilles».  

Més enllà d’aquestes qüestions, tanmateix, no hi ha dubte que la historiografia necessita plantejaments com el seu, que superin els estudis de sector i que s’arrisquin a oferir interpretacions globals. Per tant, cal donar a la seva contribució una efusiva benvinguda.