Bona tarda,
Autoritats, ciutadans de Barcelona, gràcies per convidar-me a fer la glossa de L’Avenç que rep avui una merescuda medalla d’Or al mèrit Cultural. És un honor ser al Saló de Cent.
La història de L’Avenç està profundament vinculada a la història de la Catalunya democràtica. Nascuda l’abril de 1977 - per tant a punt de fer 46 anys- la revista va néixer cristalitzant l’energia i la il.lusió d’uns joves intel.lectuals d’esquerres apassionats per la història i la d’una societat que transitava cap a la recuperació de la democràcia i l’autonomia.
L’Avenç, que va reprendre el nom d’una capçalera històrica del Modernisme, va ser clau per recuperar la història perduda del país i la vitalitat de la llengua, totes dues negades pel franquisme.
L’Avenç es convertiria amb els anys en una revista culta i de culte.
La publicació, com el país, ha viscut diverses etapes buscant la normalització.
A finals dels anys 90 es va afegir a la inicial perspectiva històrica una visió més àmplia modificant l’estructura periodística de la revista, ampliant els temes i agrupant un conjunt de col·laboradors estables de qualitat. L’Avenç es consolidava com una publicació de nivell, imprescindible per aquells que volien conèixer alhora la memòria i el batec del món i fer-ho en la seva llengua.
No en va, a L’editorial del primer número s’hi escrivia que L’Avenç volia contribuir a la plena normalització de la cultura catalana. I així ha estat fins avui.
Fins el número 500 que avui és a la venda, amb una portada i una edició de luxe, L’Avenç ha conreat tots els gèneres periodístics al costat de la història, la literatura i l’anàlisi política i social a més de reunir un grup d’escriptors d’estil clar, sensibilitat amb la memòria i cura per la llengua.
En destaquen, de l’etapa que arriba fins avui, les 175 entrevistes en profunditat a intel·lectuals, polítics, artistes i escriptors de perfils molt heterogenis, iniciades el 2007 pel seu director Josep Maria Muñoz. Algú les ha relacionat amb els retrats al carbó que Ramon Casas va fer als personatges del Modernisme i Jorge Herralde les ha comparat amb els Homenots planians. En qualsevol cas, és un conjunt valuós d’entrevistes, pausades, per comprendre més enllà de la gasosa actualitat. Entrevistes on es busca la reflexió i no el fugaç foc d’artifici del lluïment periodístic.
En aquesta etapa L’Avenç no només ha esdevingut una revista cada vegada més cultural, sinó cada vegada una revista més comparable a les del món normal, civilitzat. El món del nord enllà (culte, ric, lliure, desvetllat i feliç).
No ha sigut fàcil i la prova és l’aturada a la que avui assistim. Els tiratges es redueixen i la publicitat desapareix. L’interés de l’administració pels projectes culturals és limitat.
L’Avenç ha patit els tràngols d’existir des d’una cultura relativament petita en un món amenaçat per la uniformitat i l’empobriment que implica. La revista també ha sofert el cop de vent d’un sector en canvi permanent per la digitalització i pels canvis del consum de la informació i la cultura. El temps és un bé cada cop més escàs en les nostres vides i diaris i revistes lluiten per sobreviure en mig d’una competència ferotge pel nostre oci que va des de les plataformes televisives als videojocs. Allò que Tim Wu anomena comerciants de l’atenció.
En aquest context de crisi d’atenció lligada a la dispersió de dispositius, la lectura en paper s’ha transformat en un refugi. En un món accelerat, la lectura en paper és un espai de concentració, desacceleració, unitat, intimitat.
Mentre a la xarxa és difícil establir fronteres i límits, unitats de discurs, temàtiques, en canvi la memòria recupera allò que va trobar al paper.
En un article recent a l’ARA,David Bueno, explicava els estudis publicats al Journal of Research in Reading i a Review of Educational Research en què s’assenyalen diferències interessants en la lectura en paper.
La conclusió és que el paper permet comprendre milor allò que es llegeix, afavoreix que ho recordem i facilita reflexionar-hi críticament. Quan ens cal buscar una dada la tecnologia digital ho facilita. Però absorvim millor la informació, la comprenem millor en profunditat i hi reflexionem millor de manera crítica si llegim en paper.
L’augment de vendes dels llibres confirma aquesta tesi. Els llibres sobreviuen amb un format perfecte i una distribució que arriba a la porta de casa si així ho volem.
El repte principal de L’Avenç i de tants altres com per exemple els diaris, és el model de negoci. Perquè la demanda de coneixement continua viva si s’adapta als interessos del lector.
La principal font d’ingressos ja no és la publicitat sinó els subscriptors que, a més, proporcionen més independència editorial respecte a polítics i empreses. Més independència sempre i quan les comunitats de lectors siguin això, comunitats, i no es converteixin en sectes amb les que es retroalimenten els prejudicis.
La lectura és cultura i és l’eina de civilització. La cultura ens ordena per dins com deia Joan Margarit. Dignifica i obre un món d’oportunitats.
L’Avenç ha sigut una revista de cultura contemporània, moderna i oberta a fora. Fruit de l’optimisme de la voluntat en un país on s’ha d’actuar sempre «com si» fos normal. Ha representat l’aire dels temps. El que es respira en el l’àmbit de la cultura i les idees, sense estridències però amb sorpreses.
Això no és un funeral, ni una expressió més d’aquest sentimentalisme tan català que ens mou històricament en bucle. És un homenatge a la feina feta fins ara i un acte d’agraïment a la Nuria Iceta i en Josep M. Muñoz. Vull pensar que també pot ser l’inici d’una metamorfosi que s’exalti amb el nou i s’enamori d’allò vell.
El futur s’escriu cada dia. El primer número de L’Avenç era a casa dels meus pares com a casa de tantes persones que volien un país democràtic, culte, desvetllat i en català. Aleshores era el contacte amb la història i la cultura catalana impresa d’un ebanista que portava els fills cada diumenge a una exposició d’art on s’obrien al món de Miró, Tàpies, Henry Moore o Calder.
Avui el número 500 és al quiosc com una eina de reflexió de la societat i el món que ens envolta. Haurem de preguntar-nos si en podem prescindir en un moment de desorientació com a país, com a individus, com a societat, com a parlants d’una llengua minoritària en un món hiperconnectat on les singularitats tendeixen a dissoldre’s.
Fins avui, L’Avenç ha fet la feina. Potser demà en un altre format, amb una altra periodicitat, hi haurà talent, energia i suficients lectors i diners per continuar la feina de semblar un país normal. Moltes gràcies.
