Introducció: formació i etapes
Els Marges: Revista de llengua i literatura commemora enguany el seu cinquantè aniversari. Fa cinquanta anys que Joaquim Molas, catedràtic de la Universitat de Barcelona i de la Universitat Autònoma de Barcelona, va tenir la iniciativa de crear una revista quadrimestral d'inspiració acadèmica especialitzada en llengua i literatura (preferentment catalanes, però no tan sols, com diu Josep Murgades). Per dur a terme el seu projecte, Molas es va envoltar d'un consell de redacció format per quatre membres: l'escriptor Josep M. Benet i Jornet i els acabats de llicenciar en Filologia Hispànica Jordi Castellanos, Enric Sullà i Josep Murgades. Després de mesos de feina i de cercar vies per evitar la censura, el maig del 1974 va aparèixer el primer número de la revista.
La primera etapa de la revista va durar quinze anys, en què a més del director Joaquim Molas i els membres que ell havia triat, van afegir-se al projecte Joan A. Argente, Manuel Jorba i Josep M. Nadal. El juny de 1990 Joaquim Molas va deixar la direcció en mans de Jordi Castellanos, Josep Murgades i Manuel Jorba, que van assumir-la acompanyats del consell de redacció format per Josep M. Balaguer, Marina Gustà, Víctor Martínez-Gil i Josep Paré, i dels assessors Joaquim Molas, Josep M. Benet, Enric Sullà, Joan A. Argente, Enric Gallén, Xavier Lamuela, Josep M. Nadal, Francesc Parcerisas, Lluís Payrató i Gemma Rigau. Poc després, Manuel Jorba va obtenir el càrrec de director de la Biblioteca Nacional de Catalunya i va fer un pas al costat per no condicionar la tria dels continguts de la revista amb els interessos de la institució al capdavant de la qual estava. L'any 2004 es va iniciar la tercera etapa d'
Els Marges a causa d'un canvi d'editorial. La revista va deixar de publicar-se a través de Curial, i va començar a fer-ho a L'Avenç, S.L. Finalment, la darrera etapa, l'actual, té també a veure amb qüestions editorials: al número
xxx,
L'Avenç i
Els Marges van apostar per un nou disseny, una coberta acolorida i una disposició dels apartats que caracteritza la revista i la fa reconeixible.
El nom
L'any 1974, Molas i el seu equip van contemplar la possibilitat que la publicació s'anomenés
El tretzè vent, però van descartar aquesta opció atès que feia poc que la revista
L'infantil s'havia convertit en
L'infantil tretzevents. Així doncs, es van decantar pel nom
Els Marges, en què ressona el títol homònim que Carles Riba va publicar l'any 1927. Com a subtítol, van triar
Revista de llengua i literatura. Hi ha qui s'ha aferrat a aquest nom per criticar l'atenció d'
Els Marges en la literatura més que no pas en la llengua. Davant d'aquest panorama, estudiosos com Josep Faulí s'han preguntat «què és la literatura sinó llengua». En un to més humorístic, Murgades ha defensat l'estructura del subtítol constatant que «un decasíl·lab cesurat a la cinquena sonarà millor que un de no cesurat» (com seria el cas de
Revista de literatura i llengua).
El contingut
Ara bé, les publicacions d'
Els Marges han posat i posen de manifest l'interès i la implicació de la revista en les dues vessants enunciades al subtítol. Al principi, la revista contenia tres seccions: estudis i assaigs erudits, textos de temàtiques més àmplies i notes i ressenyes. Anys després, es van afegir els apartats de cartes i documents, l'editorial (signada sempre pel consell de redacció), anàlisis de textos des de perspectives diferents de «(Re)llegir» i, finalment, peces de militància més bel·ligerant i compromesa a la secció «Al marge». En totes aquestes parts de la revista hi han tingut cabuda qüestions de llengua i literatura, des d'estudis fins a traduccions (fins que l'obligatorietat de pagar drets d'autor ho va permetre), passant per avançaments d'obres. A banda, la revista ha donat veu a opinions diferents i fins i tot oposades. A més, en diverses ocasions,
Els Marges ha difós textos que criticaven publicacions recents de la revista. En són un exemple els debats entre Jaume Vallcorba i Joan-Ramon Veny-Mesquida, o bé entre Pere Gimferrer i Josep Murgades amb Joan-Lluís Marfany. En definitiva, els continguts de la revista han respost a interessos plurals no marcats per una única ideologia. No obstant això, quan ho han cregut convenient, els membres del consell de redacció s'han posicionat en qüestions candents, sense que això afectés la resta de continguts de la revista. A tall d'exemple, convé destacar la crítica sobre aspectes del DIEC al número 60, en què van posar el focus en la llengua catalana i en tot el que podia contribuir a millorar-ne la vehiculació. Ara bé, la peça bel·ligerant més coneguda és probablement el «manifest» d'
Els Marges del 1979, en què s'oposaven a tots els qui no acceptaven la mena de proposta cultural de la revista, allunyada d'interessos econòmics i polititzats. Com a resum, pot ser útil recórrer als mots que Carles Riba escriu a
Els Marges (1927), i que, casualment, o potser no tant, s'adiuen al tarannà que la revista homònima ha tingut durant cinquanta anys: posar «en joc, a dosis sempre diverses, la curiositat, el tast, l'erudició, i en suma tota la seva gamma de disponibilitats ponderables i imponderables».
Ser centrals des dels marges
Més amunt s'ha comentat que la idea de Molas era crear una revista d'inspiració acadèmica, però no sols universitària. Per una banda, això respon a la voluntat de fer extensius continguts de qualitat a un públic ampli, sense caure en l'elitisme de l'acadèmia. Per altra banda, no lligar-se a la universitat ha permès llibertats i llicències atès que els continguts de la revista no s'han hagut de correspondre amb la ideologia de cap institució. Com es pot llegir a l'editorial del número 39 (1989), si les revisions crítiques de passat i present que ha fet
Els Marges han estat útils en la docència, és precisament per les implicacions d'aquestes revisions fora de les aules. En poques paraules,
Els Marges han estat i són centrals perquè, paradoxalment, s'articulen lluny del centre. Com que no entren en circuits comercials, conformen un nucli de reflexió independent i no polititzat. Val a dir que aquesta llibertat té un valor, però també té un preu. No dependre de cap institució implica partir de recursos limitats per tirar endavant les publicacions, i també forma part de la història d'
Els Marges recordar que ni el consell de redacció ni els articulistes reben compensacions econòmiques. D'aquesta qüestió n'han parlat Castellanos, Murgades i els membres d'
Els Marges en diversos editorials. Tanmateix, és també història d'
Els Marges manifestar el compromís de seguir publicant tot i amb impediments. I amb aquesta premissa, la revista ja ha complert cinquanta anys i publicarà aviat el 133è número.
Per a més informació, podeu accedir a la pàgina web d'
Els Marges en aquest
enllaç. I recordeu que podeu subscriure-us a la revista, publicada per L'Avenç, seguint les indicacions que trobareu
aquí.
