A Europa el judaisme es presenta en dues formes de vida aparentment diferents: una és el model de l'Espanya musulmana, que pretén mantenir la igualtat entre els estudis sagrats i la cultura profana; l'altra és el model asquenaista on, especialment a les regions germàniques, el jueu s'aparta de les ciències proganes per tal de preservar l'autenticitat de la seva vocació. Mentre que al nord d'Europa els jueus allunyats de l'entorn no jueu estan en una relació d'hostilitat mútua amb els gentils, al sud, en canvi, les relacions d'uns i altres són menys tenses i se sostenen per diversos tipus de lligams comercials i financers. Això fa que més d'un cop els jueus europeus hagin volgut prendre el «període espanyol» com a mode d'inserció social. Però, malgrat aquesta consideració aparent, després d'aprofundir una mica en la història dels jueus de l'àrea mediterrània a l'edat mitjana, ràpidament ens adonem que aquests es troben en una situació de subordinació en l'ordre polític i de desigualtat en l'ordre social. El jueu no és considerat un ciutadà, li és negada tota participació oberta en el poder, no és per tant un home lliure, i la seva manca de llibertat acaba per institucionalitzar-se el segle XIII amb la consagració de la fórmula usual a nivell europeu que «els jueus són tresor reial». Això significa que aquests depenen i són propietat exclusiva del poder establert, el qual s'aprofita de les relacions amb aquesta minoria per instrumentalitzar-la, ja sigui amb els impostos, ja sigui per l'atribució de tasques al servei de la corona. La segregació es converteix ràpidament en un instrument de dominació, i a mida que aquesta s'agreuja, creix la necessitat de protecció dels jueus, que acaba degenerant en servilisme. Els mateixos jueus arriben a considerar un avantatge aquest lligam directe amb el sobirà; mentre que per la població urbana la segregació es considera una forma d'agressió: els calls, de vegades superpoblats, són mal vistos. A Barcelona, els habitants dipositen les seves immundícies a la porta del call (situada a la plaça de Sant Jaume). L'any 1320 els consellers de la vila no permeten l'ampliació del call, i a més a més sembla que el carrer de les prostitutes hi estava situat a prop.
De mica en mica aquesta situació de «grup a part» propicia l'aparició d'estereotips. Alguns atributs accidentals negatius passen a considerar-se propietats constitutives i a reagrupar tots els individus dins un mateix gènere de tipus negatiu. És cert que la comunitat majoritària de la Península reconeix en els jueus certes qualitats, com ara la intel·ligència per «subtilitat», «astúcia», «habilitat»... La covardia dels jueus és una de les principals nocions que accepta tot cristià, el mateix Vicent Ferrer en fa referència en un dels seus sermons. Per tal de recomanar prudència a aquells cristians que mantenen relacions amb jueus, relata la història d'un jueu de Castella «sastre que era, que venc a tallar e cosir e rober per a la senyora, muller d'un cavaller, e lo cavaller no hi era. —Aprofitant-se de l'ocasió, el jueu— cocejava-la, ficavali les ungles en les mamelles —fins que— va-la emprenyar d'un fill. —Quan aquest fill va ser adult, el que creia ser son pare se l'endugué a la batalla juntament amb dos fills legítims que tenia, un cop al camp— lo cavaller no creen lo fill del jueu dix als altres: "E on és tal?". Digueren-li aquests: "Així com nosaltres entram en la batalla, ell gira lo rossí e fuig", "Ooh!" dix aquest, "no es mon fill!". «Al tornar a casa la seva muller que era fill del jueu».
La falsedat dels jueus també troba ressò en algunes dites populars catalanes com «Deu te guard de falsaris de Mallorques i de jueu de Barcelona» I curiosament es troben casos en què els mateixos jueus acaben acceptant la imatge que té d'ells la societat majoritària. És el cas d'Abraham Salom, un metge i filòsof de Cervera que, cap a l'any 1470-80, pensant en la situació inferior dels jueus a l'exili, diu. «La defallença ha esdevingut sobre els seus cors i la remor d'una fulla que vola els fa tremolar (...) si s'uneixen a les tropes el dia del combat debiliten el coratge dels guerrers».
Llegendes sobre els jueus
En definitiva, poques són les referències relatives als jueus en la literatura catalana si la comparem amb la castellana, que els fa objectes d'una sèrie d'acusacions llegendàries i criminals contra els cristians. Aquests crims són principalment de tres tipus: 1. els jueus són acusats de l'enverinament dels pous, 2. del crim ritual per Pasqua i 3. de la profanació d'hòsties. El primer tipus de llegenda està íntimament lligat a les epidèmies de pesta que assolaren la població europea. El poble, portat per les tensions psicològiques del moment, atribueix les causes de l'epidèmia a un enverinament intencionat dels pous públics realitzat per la minoria jueva. Això fa que aquest s'aixequi en avalot contra les aljames jueves, com succeí l'any 1348, en què van morir nombrosos jueus i foren arrasats quasi tots els calls de Catalunya i Provença. El crim ritual, que acusa els jueus de segrestar i matar nens cristians, és evocat sovint per diverses literatures, però no per la nostra. El tercer cas, el de la profanació d'hòsties, sí que es troba, en canvi, moltes representacions en la pintura catalana de l'època. Comptem a més amb un document cristià en què l'infant Joan explica al seu pare tot un procés judicial a Barcelona contra uns jueus acusats de profanació i per aquest motiu, el mateix any 1367, la comunitat de Barcelona és obligada a restar tancada i en dejú per tres dies dins la sinagoga. Els jueus també són freqüentment acusats d'amagar imatges cristianes a casa seva i de fer-ne mofa, així com de celebrar algun simulacre de missa a l'interior del call.
Suposem que una mínima part d'aquestes acusacions es basaria en fets reals, ja que els jueus, a força de les contínues provocacions cristianes, se sentirien impel·lits a l'escomesa, almenys verbal. Així, l'any 1367, en un document es condemna a un jueu de Cubells per cometre una blasfèmia contra Crist: Trobant-se un grup de joves cristians llegint un text sobre la passió de Crist, va passar una jueu, i aquests li digueren «Vet, juheu, quin joch fayeren los teus parents de Jesu Crist». El jueu, en sentir això, els preguntà: «E quin joch ne faeren?». Van respondre-li els cristians: «Crucificaren e auiren lo». Immediatament el jueu afegí: «A bona fe, si jo no hi fos estat, encara hi aguera jo fet e nolin aguere pres tan be».
En tractar el tema de l'art i la pintura que representa els jueus a l'edat mitjana, sovint s'ha fet referència a la degradació de la seva imatge, a l'agressivitat de les seves expressions i a unes caracteritzacions que conflueixen en l'enemic demoníac. Entre els trets propis de l'aspecte jueu, és potser el nas el més cèlebre: el segle XVII un clergue de Cervera testimonia haver consultat un vell manual de notari consagrat a transaccions efectuades per jueus (es tracta del jurament de jueus del «Constitutionum et Privilegiorum Antiquorum Liber» del s.XIII) i trobar en una de les seves planes un personatge pintat amb un nas molt llarg i deforme.
Després d'observar atentament diverses puntures del nostre art que representen jueus, hem arribat a la conclusió que els nostres artistes (Arnau Bassa, Pau Serra, Jaume Serra, Bernat Martorell, Joan de Tarragona...) no deformen gaire la imatge del jueu, essent el nas, i no sempre, l'únic tret físic destacat, a més de la forma peculiar de vestir, que no és tant una característica intencional o psicològica com social. Sí que podem dir, en canvi, que hi ha una forta descàrrega crítica en l'actitud del jueu en les representacions pictòriques, la majoria de les quals són religioses, i en elles apareix com un personatge intrús i malintencionat: el trobem profanant hòsties, apedregant un sant o observant des d'un lloc marginal amb recel i encoratjant els lapidadors, o en casos, també, renegant de la pròpia religió i en actitud de rebre el baptisme dins una pila. En general, podem dir que el fet que els jueus presentin o no uns trets físics diferents dels cristians, depèn en gran mesura de les escoles pictòriques del moment. La pintura catalana, emmarcada dins els corrents pictòrics europeus, en el període que ens ocupa (segle XIV), es defineix dins l'escola italo-gòtica, la qual es caracteritza pel seu classicisme, sobrietat en detalls i serenitat d'expressions. És precisament quan la influència de l'art flamenc comença a estendre's per Europa (s. XV) que les tendències caricaturitzants es fan ben paleses i que la figura dels jueus es torna grotesca, però aleshores la presència jueva a Catalunya ja s'havia esvaït.
L'any 1215 el concili IV del Laterà obliga els jueus a portar un senyal distintiu visible que els diferenciï de la resta de la població per tal d'evitar que unions tan abominables (unions carnals mixtes: jueus amb cristians i a la inversa) no puguin invocar en el futur l'excusa del vestit (...) i en tota província cristiana i en tot moment aquestes gents (jueus i musulmans) es distingeixin públicament pels vestits de les altres poblacions». Un vestit diferent o un senyal distintiu aplicat a aquest facilitaven la identificació immediata del jueu. Aquest a Barcelona, l'any 1268, estava obligat a dur una «capa rodona» llarga i amb caputxa, i qui no la duia havia de portar, per distingir-se, «en la vestidura subirana sus els pits pres lo cabes (cap) una rosa (marca rodona) qu sia be apparexent de drap groch ho vermeyl et aui sia axi ampla com lo pla (palmell) de la palma». la dona havia de cobrir-se el cap i vestir la «capçana e mantell acornat», una mena de còfia semblant a la de les monges, i portar la roda al front. Durant els segles XIII i XIV, en la documentació, els jueus manifesten un constant rebuig d'aquestes mesures discriminatòries. L'any 1268 els jueus catalans que graviten entorn de la cort aconsegueixen que se'ls dispensi de portar cap senyal, i aquells que pel seu ofici han de viatjar sovint poden vestir-se amb la «capa pluvial» i altres vestimentes quan surten de la població, per tal de no exposar-se al perill dels assalts impulsats per l'odi i l'ambició de botí dels bandolers. Malgrat la vigència d'aquestes estipulacions, és corrent entre els jueus de desobeir-les, aixi com també, per part dels sobirans, de rebaixar-ne la gravetat: en un document datat a Tarragona el 1286, Alfons III rep una queixa del call de Barcelona, dient que quan el veguer troba pel carrer un jueu sense capa, el multa. El rei, en el mateix document, ordena al veguer que no molesti els jueus que es passegin sense capa.
El vestit i el senyal distintiu també són per nosaltres els elements més clars per identificar els jueus a la pintura, les il·lustracions i els motius escultòrics. De totes les imatges en què fins ara hem pogut reconèixer jueus, la majoria van vestits amb capes llargues, rodones i amb caputxa. Els colors de les capes acostumen a ser foscos, cosa que més aviat atribuïm a la intenció de l'artista i a l'equilibri dels colors a la pintura, ja que, per altre cantó, en els manuscrits miniats per copistes hebreus a Catalunya, les capes són de colors variats i vius. Tenim, a més a més, una referència documental que diu explícitament que el jueu pobre portava un «vestit capero groch sens capa». Encara que més escasses, l'art català ofereix també algunes imatges de jueus lluint la «rodella» al pit, quan es tracta d'homes, i al front les dones. L'única representació masculina amb roda que coneixem, i que ha estat sovint publicada, és un detall de la pintura mural del reracor de la catedral de Tarragona, datat del s. XIV, i que es pren normalment, a les enciclopèdies i llibres d'Història i d'Art, com a estereotip de l'aspecte del jueu català a l'Edat Mitjana. Pel que fa a les dones, hi ha diverses imatges: el detall escultòric del capitell d'una de les columnes del claustre de la catedral de Barcelona, que representa una escena bíblica amb cinc jueves proveïdes de la roda al front.
.jpg)
El retaules de la Mare de Déu de Sigena de Pere Serra, on, en
la seva pradel·la, apareixen dos jueus clavant un coltell a l'hòstia, la dona porta també el senyal distintiu al front. En el retaule de St. Joan de Bernat Martorell hi ha dues escenes amb jueves, la roda del front de les quals s'ha convertit en joia. També Francesc Serra, desterrat a València l'any 1377, en la pradel·la del seu retaules de l'Eucaristia de l'Església parroquial de Vilafermosa (València), representa una escena de la profanació de l'hòstia en què apareixen unes dones jueves amb roda, essent aquest l'únic senyal que les distingeix de les cristianes.
Per resumir, doncs, direm que cal relativitzar el concepte de segregació dels jueus a Catalunya, car les seves relacions amb els cristians eren, encara que dins uns certs límits, força relaxades, i n'és un testimoni evident el gran índex de conversió a què arribaren els nostres jueus. La professionalitat dels hebreus en camps com la medicina i els afers financers i d'administració, va merèixer el reconeixement i la confiança de grans governants. La preparació intel·lectual d'aquest «poble del Llibre» fou, per altra banda, l'incentiu que va portar als cristians a encomanar sovint a un convers la seva representació i defensa en les controvèrsies religioses obertes al públic, tan corrents a l'edat mitjana. És el cas, per exemple, de la disputa de Barcelona, presenciada pel rei Jaume I l'any 1263 entre l'eminent rabí Moisès ben Nahman de Girona (Nahmànides) i el convers Pau Cristià.
Com hem esmentat més amunt, reprenem l'article de Teresa Alsina en motiu de l'exposició
«El mirall perdut. Jueus i conversos a l'edat mitjana», que les sales de gòtic del
Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) acullen fins al
26 de maig de 2024.
Joan Molina, el comissari, ha seleccionat diverses obres pictòriques del
Museo Nacional del Prado que conformen un
«mirall medieval». Els quadres reflecteixen, concretament, el retrat dels jueus i els conversos concebut pels cristians a Espanya entre els segles XIII i XV.
L'exposició consta de
cinc àmbits.
«Transferències i intercanvis» explora les relacions simbiòtiques judeocristianes, així com les influències de cada cultura en l'altra. En canvi,
«De precursors a cecs» s'allunya de les característiques comunes i para atenció a la diferència. Aquesta secció conté representacions plàstiques dels jueus com a cecs incapaços de veure i apreciar Jesús. En la línia de les diferències, el tercer àmbit porta per títol l'
«antijudaisme i imatges mediàtiques», i mostra la propaganda antijueva difosa al segle XIII. Després dels pogroms del 1391, va sorgir una tendència artística entorn la qüestió de la conversió: els artistes cristians pintaven obres per transmetre la necessitat de conversió als jueus i, per altra banda, els jueus encarregaven imatges cristianes per defugir els qui els acusaven de jueus.
«Imatges per a conversos, imatges de conversos» recull quadres que il·lustren aquesta tendència. Finalment, el darrer àmbit,
«Escenografies de la Inquisició», mostra el clima d'animadversió envers els jueus i els conversos durant el segle XV, així les conseqüències d'aquest: la violència perpetrada per institucions com la Inquisició a partir del 1478.
A banda de poder descobrir a títol personal «El mirall perdut. Jueus i conversos a l'edat mitjana», el MNAC ofereix diverses
activitats: una
conferència inaugural, visites
comentades, un recorregut per l'exposició amb el comissari
Joan Molina, xerrades dels autors
Manuel Forcano i
Cèsar Favà i un
taller de pràctica artística amb tremp, fusta i pa d'or.
INFORMACIÓ
Data: Del 23 de febrer al 26 de maig de 2024
Lloc: Sales de gòtic del Museu Nacional de Catalunya (Palau Nacional, Parc de Montjuïc, s/n)
Hora: De dimarts a dissabtes de 10.00 a 18.00h i els diumenges de 10.00h a 15.00h.
Preu: 6€, inclou el dret a visitar les sales d'art gòtic i Renaixement i barroc. A més, els dissabtes a partir de les 15.00 h., el primer diumenge de mes i els dies de portes obertes, l’entrada al museu és gratuïta. Per visitar l’exposició en aquestes franges i dies, cal reservar l’entrada general. Les persones amb reserva anticipada tindran accés preferent.
Trobareu tots els detalls de l'exposició
aquí.
.jpg)
La falsedat dels jueus també troba ressò en algunes dites populars catalanes com «Deu te guard de falsaris de Mallorques i de jueu de Barcelona» I curiosament es troben casos en què els mateixos jueus acaben acceptant la imatge que té d'ells la societat majoritària. És el cas d'Abraham Salom, un metge i filòsof de Cervera que, cap a l'any 1470-80, pensant en la situació inferior dels jueus a l'exili, diu. «La defallença ha esdevingut sobre els seus cors i la remor d'una fulla que vola els fa tremolar (...) si s'uneixen a les tropes el dia del combat debiliten el coratge dels guerrers».
