Com tota faula, L’home a qui ja no agradaven els gats és un relat lleuger i d’aparença senzilla. Isabelle Aupy (França, 1983) situa el lector en una illa poblada per gats, que perd de sobte tots els seus habitants felins. Per reemplaçar-los, des del continent envien gossos que, això sí, caldrà anomenar «gats». Al principi, els residents s’hi mostren reticents, però els suposats avantatges de tenir cans i l’excusa de cobrir necessitats que no sabien que tenien els van convencent. Aupy parteix d’aquest argument per crear una distopia de ressonàncies orwellianes, amb un rerefons complex. L’autora posa els mots al centre i Mia Tarradas els tradueix amb cura perquè, de fet, el llenguatge és el punt de partida de moltes reflexions. Així, qüestiona el paper de la paraula en el nostre dia a dia. Així, es planteja si aquesta és un mitjà per consolidar relacions de poder i per crear necessitats en una societat de consum. La manipulació, el dubte, la confiança i la llibertat esdevenen un habitant més d’aquesta illa peculiar, i Aupy deixa en mans del lector la decisió de conviure-hi.
Isabelle Aupy, L’home a qui ja no agradaven els gats, Trad. Mia Tarradas. Barcelona: Raig Verd, 2024, 144 p., 19 €
