Produït per Michelle i Barack Obama i disponible en una de les plataformes més populars,
Leave the World Behind revela el perill dels llocs comuns a través de l’extraordinari col·lapse de l’entorn.
«Deixar el món enrere o l'apocalipsi autoinflingit», de José E. Muratti Toro. Trad. Carla Riera.
La llibertat natural de l’home s’ha de cedir a
un interès col·lectiu més gran, conformant
la institució estatal en què resideix el poder
que cada individu hi diposita.
Jean Jacques Rousseau
A la primera escena de la pel·lícula
Leave the World Behind, Amanda Sanford (Julia Roberts), una executiva de publicitat que confessa dedicar-se a convèncer el públic que comprin coses que no necessiten, afirma amb contundent convicció: «I f*cking hate people». El film, disponible actualment a Netflix, és la més recent de les disset produccions de Higher Grounds Productions, empresa fundada per Barack i Michelle Obama el 2018, per patrocinar documentals i pel·lícules per a adults i nens.
Basada en la novel·la homònima de Rumaan Alam del 2020,
Leave the World Behind narra la decisió de la família Sanford de sortir de la voràgine metropolitana de Nova York i llogar una casa per vacances en una platja de Long Island. La primera nit, truquen a la porta George Scott (Mahershala Ali), un home negre vestit d’etiqueta, i la seva filla Ruth (Myha’la) que afirmen ser els propietaris de la residència. Al·leguen que necessiten passar-hi la nit perquè hi ha hagut «un esdeveniment» que els ha fet sortir de pressa d’una funció musical per refugiar-se a casa, i no haurien pogut arribar al seu apartament a l’opulenta Park Avenue amb el carrer 82, a Manhattan. L’actitud d’Amanda, racistament desconfiada, contrasta amb la conciliadora del seu marit Clay (Ethan Hawke), en mig del desconcert causat per la interrupció de totes les xarxes electròniques. Acorden que els Scott dormiran al soterrani per desxifrar, l’endemà, el que està passant.
Quan George surt de casa, descobreix un avió destrossat en una platja propera i fuig d’una segona nau que s’estavella. Clay marxa en cotxe, es perd i una avioneta li llança fulls volants amb una inscripció en àrab que el seu fill Archie (Charlie Evans) desxifra, perquè l’ha vista en un videojoc, i que diu: «Mort a Amèrica». George xiuxiueja: «amb el pas del temps hem creat molts enemics». Simultàniament, un ensordidor xiscle electrònic amenaça de destrossar els timpans a tots els protagonistes i fins i tot esquerda els vidres de les finestres i de l’iPad de Rose (Farrah McKenzie), la filla dels Sanford. L’adolescent de 13 anys, que sent que ella no li importa a ningú —cosa que el seu germà li confirma insensiblement—, viu obsessionada per veure l’últim episodi de la sèrie «Friends», mentre s’adona d’una multitud creixent de cérvols que els observen des del bosc.
Danny (Kevin Bacon), un veí de George que s’ha proveït per a «el que ve», els assegura que a Califòrnia van llançar fulles similars, però en xinès o coreà. Però la seva actitud no és pas la del bon veí disposat a ajudar. Archie, que aparentment ha estat picat per una paparra que porta el virus que provoca la malaltia de Lyme, comença a perdre inexplicablement les dents, i George i Clay demanen medicaments a Danny, que els amenaça amb una escopeta perquè només està disposat a protegir els seus, encara que, davant dels precs de Clay, finalment accedeix a compartir un medicament. De tornada a casa, George, que és executiu del sector financer, relata a Clay que un client que li ha confiat que existeix una organització secreta que desenvolupa estratègies militars per enderrocar governs mitjançant un pla de tres fases: interrompre les comunicacions, propiciar el caos i permetre que la gent comenci a atacar-se entre si. De manera desconcertant, afegeix una frase lapidària que classifica com la més aterridora: totes les teories de conspiració són falses. En realitat, no hi ha ningú a càrrec.
Els simbolismes es precipiten enmig d’una ansietat que poques vegades aconsegueixen les pel·lícules de terror. Clay diu a Danny que sense el seu telèfon mòbil i les xarxes és un home inútil. Quan Ruth la confronta, Amanda admet que viu en un etern estat de ràbia contra un món que menysprea. Ruth, al seu torn, diu al seu pare que, si passa el pitjor, no han de prodigar la confiança a tothom, «especialment a la gent blanca», frase que els sectors ultraconservadors dels EUA han ressaltat com a únic missatge ulterior del film, amb què Obama provoca la divisió racial. La presència dels cérvols, al llarg de tota la pel·lícula, crea un desconcertant estat de tensió ja que associem aquests animals amb criatures vulnerables, menjar preferit dels depredadors que, en una escena, envolten Ruth i Amanda sostenint-los una mirada impàvidament desafiant. Rose diu al seu germà que sembla que els animals estan intentant advertir alguna cosa.
El llibre en què es basa es va publicar el 2020, al final de la desastrosa presidència de Donald Trump i la pel·lícula s’ha estrenat a l’avantsala de la seva imminent selecció com a candidat presidencial per al 2024, amb eslògans obertament feixistes i prometent convertir-se en «dicta-dor per un dia» amb l’anuència militant dels seus maga-seguidors. Mentrestant, la invasió russa d’Ucraïna entra en el seu segon any; la Xina espera el desenllaç d’aquesta guerra per envair Taiwan; Hamàs envaeix Israel, mata 1.200 jueus i Israel assassina sobre 19.000 palestins; els colpistes de Myanmar són atacats per minories ètniques; guerrilles musulmanes propicien cops d’estat a Àfrica i ataquen vaixells de càrrega al Mar Roig; Kim Jong Un presumeix del seu poder nuclear llançant coets intercontinentals; Putin, Erdogan, Orban i Javier Milei (autoproclamat «anarcocapitalista») guanyen les eleccions amb majories aclaparadores. Tots aquests esdeveniments simultanis desafien la llei no escrita de les casualitats i la irrebatible de probabilitats.
El fet que Barack Obama hagi produït el film i inserit apunts al guió resulta desconcertantment sorprenent, encara que pensant-ho bé, no tant. No és difícil veure que, malgrat que un possible hackeig hagi causat la ruptura de l’ordre nord-americà o mundial al film, més endavant, quan se senten bombardejos i trets, i un butlletí revela atacs de «combatents rebels» i nivells de contaminació nuclear, tot sembla apuntar a una revolta interna, un atac als Estats Units i, potser, al començament d’una guerra mundial. Obama, igual que, o potser gràcies a Dussel, Klein, Žižek i Bauman, sembla advertir-nos que el món neoliberal de principis del segle XXI està abocat a l’hecatombe per la naturalesa depredadora de l’ésser humà i el destil·lat de les seves rapinyes materialistes.
Els protagonistes de la pel·lícula, que representen una franja relativament petita de la famosa classe mitjana nord-americana, es converteixen en els prototips d’una població que viu al marge dels conflictes globals que amenacen la humanitat, sense adonar-se que, al seu torn, són inadvertidament (com publicistes i financers) copatrocinadors de les desigualtats que provoquen aquests conflictes convertint-los en víctimes de si mateixos i de l’amenaça que representa la seva nació per al cúmul d’«enemics que han creat amb el pas del temps».
Tot i el seu matís apocalíptic, paradoxalment, des de la perspectiva compartida pel director Sam Esmail i els Obama, el film sembla suggerir al públic la possibilitat de superar la desconfiança resultat de la polarització racial que ha caracteritzat el país a través de la solidaritat i la col·laboració. En aquest context, és un repte per a la imaginació desxifrar si l’autor, Rumaan Alam, en realitat proposa —i Esmail hi concorre— que el desafiament més gran que confronta el país rebutja el plantejament de Frederic Jameson que «és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme», i que la veritable dificultat rau en la impossibilitat d’erradicar la supremacia blanca per sobre de l’econòmica de la classe dominant, reconeixent que són dues cares d’una mateixa moneda.
Deixar el món enrere, (traslladar-se de continent, de país, de la regió) és un sentiment compartit tant pels que cada dia perdem més l’esperança que és possible un món millor on la humanitat se salvi de si mateixa, com per les generacions dels nostres fills i nets que temen que el seu món serà encara més funest que el que vivim al present. La pel·lícula, l’autor, el director, Obama no semblen oferir-nos un llampec d’optimisme o d’esperança.
De manera descoratjadora, l’esperança sembla descansar en el desig irreprimible de Rose de veure l’últim episodi de «Friends», que és l’única cosa que la fa feliç.
Podeu trobar aquest article al número 506 de
L'Avenç, que podeu adquirir
aquí. I recordeu que us podeu subscriure a la revista en aquest
enllaç.
