«Retorn a la vida analògica»
El primer impacte va arribar fa vuit o nou mesos, quan vaig descobrir a YouTube una versió de «Raiders on the Storm», dels Doors, interpretada per Frank Sinatra. Totalment impensable, impossible, i tanmateix era la seva veu. La mateixa entonació del Sinatra més clàssic, les sibilants sensuals, però amb una lleugera imperfecció, mig metàl·lica i com si no acabés de lligar la cadència de les síl·labes. Després vaig veure la descripció de la cançó: «Versió generada per la Intel·ligència Artificial». La barreja de fascinació i rebuig alhora era difícil de pair. A continuació vaig escoltar altres exemples de manipulació, sempre amb veus reconegudes: Michael Jackson cantant «Imagine» de John Lennon; Whitney Houston cantant «Bohemian Rhapsody» de Queen.
Com molta gent, suposo, abans ja havia vist exemples de les possibilitats de la Intel·ligència Artificial. Havia carregat una fotografia del meu avi (a qui no vaig conèixer) en una aplicació en línia i l’IA donava moviment al seu rostre, com si el tingués davant meu. O vaig escoltar una entrevista amb Leo Messi, doblat a l’anglès amb la seva pròpia veu. Potser la gran novetat, però, venia del ChatGPT a l’hora de construir textos que facin sentit sobre qualsevol tema. La veu manipulada de Frank Sinatra, aquell primer cop, com la de tants altres músics, em va fer entendre que sens dubte el repte més gran a què s’enfrontaran els creadors artístics —en gairebé totes les disciplines— al llarg de les properes dècades serà la seva relació amb el poder inspirador i alhora destructiu que representa la Intel·ligència Artificial.
De moment els que més s’hi han acostat són els dos extrems: d’una banda els artistes radicals que experimenten amb nous llenguatges, i de l’altra els que ho veuen com un recurs comercial que els permet anticipar els gustos del gran públic. Els continguts audiovisuals de Hollywood, per exemple, ja fa anys que juguen amb els avenços digitals des d’un punt de vista tècnic, però darrerament també han incorporat la intriga en els continguts. Si HAL, el robot de
2001, una odissea de l’espai ja es rebel·lava contra les ordres dels humans, ¿què no podrà fer ara l’IA? A l’últim lliurament de la saga
Missió: Impossible (2023), Tom Cruise lluita contra un cervell digital fet d’IA —l’Entitat, en diuen— que domina el destí de la humanitat. «El món està canviant. La veritat s’esvaeix», diu una de les protagonistes i, davant l’amenaça de l’esclavitud digital, els serveis secrets del govern americà tornen a la seguretat analògica: telèfons de fil, màquines d’escriure, notes de paper. Retrofuturisme.
Mentrestant, en el món de la música, els amos de les discogràfiques han entès que no es poden quedar quiets i l’IA ha de jugar al seu favor. Volen combatre-la quan traspassi els límits del copyright —que serà gairebé sempre—, però alhora abraçar-la com a forma de col·laboració, tal com va passar amb els sintetitzadors i la música electrònica als anys 1980. Que neixi alguna cosa nova no significa que ha de morir el que ja existia, es diuen mig convençuts, però de moment encara topen amb els límits d’una legislació que no està preparada, i que cal reformar per delimitar usos i abusos.
Com que la seva matèria primera és la llengua i, sobretot, l’estil, els creadors literaris lluitaran una batalla desigual. Les interferències de l’IA seran (ja són) més fàcils d’obtenir i més difícils de detectar en el territori de la llengua plana i descriptiva, però potser és un senyal d’optimisme que fins ara ja ens movíem per gustos estètics clars i definits, i que els segles ens han permès entendre que existeix allò que en diem tradició literària. Al capdavall sempre hi ha hagut plagis, i la legislació també haurà de definir quan l’ús de la tradició va tan enllà que es converteix en delicte, ja sigui humà o inhumà.
Al seu llibre
Retromania (2012), el crític musical Simon Reynolds alertava de «l’addicció de la cultura pop al seu propi passat» com a símptoma del segle XXI, repetint esquemes que alimentaven la nostàlgia per no haver d’encarar un futur que s’intueix funest a tots nivells. Mentre les noves regles per acotar la influència de l’IA no estiguin ben definides, potser caldrà fer un pensament i, com el govern americà de
Missió: Impossible, tornar a la vida analògica. És a dir, buscar un refugi sense intromissions digitals incontrolades: llegir —rellegir— en paper, treure la pols del tocadiscos, tornar a veure els films de Stanley Kubrick.
Podeu llegir aquesta peça al número 506 (març) de
L'Avenç, que podeu adquirir
aquí. I recordeu que us podeu subscriure a la revista en aquest
enllaç.
