«Les espies de Déu»
Barcelona, 22 de gener de 2024
Estimada Mahvash Sàbet,
«Si ens tanquen els llavis / milers de brots trencaran el segell / de les boques. / Si ens empastifen de fang, / de la nostra argila en farem una obra d’art». Vaig llegir aquests versos teus farà deu anys, quan em vaig incorporar al secretariat del PEN Internacional a Londres. Aquell any vam demanar a escriptors de renom internacional que escrivissin cartes públiques a col·legues empresonats i l’Alberto Manguel et va escriure a tu, captiva a l’Iran.
The Guardian publicà la carta, que circulà molt per les xarxes socials, i que començava així:
«Estimada Mahvash Sàbet, sento que és una impertinència escriure a una poeta que és rere els barrots per les seves paraules i creences. El rei Lear, empresonat al final de l’obra amb la seva filla Cordèlia, li diu que es convertiran en «espies de Déu». En això també s’ha convertit vostè, testimoniant de les injustícies de la societat, dels prejudicis i de la incapacitat de comprendre que, faci el que faci una societat contra una poeta, les paraules de la poeta seguiran essent lliures en el pensament dels seus lectors».
Aquella expressió em va colpir. Ho vaig dir a la reunió d’equip: «Des que vaig llegir la carta d’Alberto Manguel que no paro de preguntar-me què pot significar ser una espia de Déu en el dia a dia de les condicions a la presó d’Evin, a Teheran.» Un dels amics anglesos va respondre: «Això és Shakespeare. Ho sé de l’escola, quan assajàvem
El rei Lear.» En arribar a l’oficina l’endemà al matí vaig veure que durant la nit algú m’havia deixat un llibre damunt la meva taula: els teus poemes de presó.
Com havien arribat fins allí? Ara sé que els versos van escapolir-se de la presó d’Evin gràcies a dues amigues joves. Les guardianes t’havien arrabassat cada bolígraf que aconseguies, fins que en trobares un per miracle. Vas escriure els poemes en restes de tovallons i de paper de vàter. Però, si te’ls trobaven, te’ls requisaven. No va ser fins que hi hagué mobilitzacions multitudinàries pel frau a les eleccions del 2009 que una nova detinguda molt alegre, la Shadi, se’t va acostar, et demanà que li llegissis els poemes i et proposà de treure’ls fora de
la presó dintre la vora del seu abric, quan ella fos alliberada. Van ser la primera vintena de poemes en sortir d’Evin. Però tu senties que t’havies d’afanyar: s’acostava el teu judici i alguns temien que el veredicte fos l’execució. Llavors va aparèixer Bita, la del bell abric amb franges amples de vellut morat als punys, al coll i a la vora inferior, la Bita que tenia bones connexions familiars i sabia que no trigaria a sortir de la presó. I no tenia por. Vas aconseguir fil i agulla i et vas tornar guenya de tant descosir i recosir les franges morades amb un ull mentre l’altre ull vigilava l’espiell de la porta de la cel·la per evitar que les vigilants et descobrissin. Vas patir molt per la Bita, que si li haguessin trobat els poemes el dia que sortia de la presó s’hi jugava la pell. Però, després de passar el control, ella es girà i va fer un crit perquè la sentís tota la secció 209 de la presó: «Me’n vaig! Adeu!». Llavors vas saber que amb ella també se n’anaven més de cent dels teus poemes amagats dintre les vores recosides d’aquell abric tan elegant.
Per quins camins van arribar els poemes a mans de l’escriptora britànica-iraniana Bahiyyih Nakhjavani? Ara jo els tenia al davant, traduïts del persa per ella, ben editats gràcies a un premi del PEN Anglès. En obrir el llibre vaig fer-li la pregunta: què fa, a la presó —què mira, què murmura, què escolta, quins misteris hi descobreix— una espia de Déu?
Et van empresonar per ser de la Fe bahà’í. Havies estat mestra i directora d’escola fins que s’imposà la revolució islàmica al teu país i t’expulsaren de l’ensenyament públic a causa de la fe. Durant quinze anys vas poder treballar encara per a l’Institut Bahà’í d’Educació Superior, obert als joves a qui l’Estat iranià negava l’accés a l’educació. En aquella religió sense clergat —que professa la unitat de les religions i la igualtat dels homes i les dones— vas esdevenir membre del consell d’Amics, el Yaran, que coordina la comunitat bahà’í iraniana. Però la repressió ha estat incessant, com explica una de les teves traductores al castellà, l’Amaya Blanco: «Bahà’ís detinguts, bahà’ís expulsats de la feina o de les universitats, cases de bahà’ís derrocades, propietats confiscades, bahà’ís torturats, assassinats i fins i tot les tombes dels bahà’ís profanades.» Fins que el 2008 vau ser detinguts tots set membres del Yaran i el 2010 vau ser condemnats a vint anys de presó.
Com a espia de Déu vas compartir la ceŀla amb una altra membre dels Yaran, la Fariba Kamalabadí. En ella descobrires una persona alada: «Al més profund del meu cor / obres les ales.(...) / Ningú podrà tocar-me més endins / com tu ho fas. / Ningú no se m’acosta tant com tu.» Éreu dos ocells entre reixes: «Companya de gàbia, digues, quantes crueltats / hem vist plegades?»
Ho conta a qui vol escoltar-lo un dels vostres advocats, Mahnaz Parakand: tot i que, des de l’inici, les altres recluses de la secció 209 havien estat advertides que no podien parlar amb les dues presoneres bahà’ís, i menys encara fer-hi amistat, la Fariba i tu no paràveu de tenir cura de les altres. A cada trucada de l’advocat, gastàveu els pocs i preciosos minuts demanant-li que intercedís pels casos d’altres dones. Dones a qui vosaltres vau decidir somriure:
Sense espais,
genoll amb genoll,
ulls davant per davant.
No sabíem que el nostre silenci
faria callar el soroll. (...)
No ho sabíem
i en aquell infern de les penes, vam somriure:
a les dones de cames negres i blaves,
a les boges d’ulls glaçats,
a les malaltes de pell groguenca,
a aquelles que van ser dones o potser van ser homes,
a les velles en braços de la mort,
a les famolenques de cap rapat,
i també a les de galtes esgarrapades,
a d’altres que ja havien perdut les dents,
a joves de ferides provocades
per altres cigarretes enceses,
d’olors fastigoses, de ments atrofiades
i veus malmeses.
I també vam somriure a aquelles innocents
amb mirades de súplica
i mans com armes
d’amor que busca l’amor.
Quan vas ser alliberada el 2017, l’alegria arreu del món va ser immensa. En un acte a la British Library de Londres, el poeta de Belfast Michael Longley et va nomenar la «Writer of Courage» del PEN de l’any 2017. L’acte va ser molt emotiu, amb l’esclat purpuri de les orquídies que t’acompanyaven en aquella pantalla quan ens parlaves des de l’Iran. Aquell somriure teu va deixar tothom clavat a la butaca:
Deu anys de la meva vida acaben de passar rere els barrots, i en el moment de tornar a entrar al món em trobo amb aquest increïble premi. És una meravella per a mi i també un misteri. Tornar a la llum després de deu llargs anys de foscor no ha estat fàcil. Els canvis al meu entorn són astoradors. El ritme de la vida m’aclapara. Però el més dur per a mi és saber que, encara que jo camini en llibertat, tants amics i col·legues són encara entre reixes. Em meravello, doncs, però també m’omple l’angoixa. Ara mateix visc la tensió entre la pena i l’alegria. I en agrair-vos aquest honor, voldria parlar per tots aquells que estan privats de drets i llibertat. Això és el que el PEN va fer per mi, defensant la meva causa. Gràcies!
En llibertat, vas venir a Barcelona per trobar-t’hi amb la teva altra traductora al castellà, la Ryma Sheermohammadi, i polir les traduccions dels
Poemas enjaulados que es publicaren a València el 2020. Però te’n tornares a l’Iran, amb la teva família i els de la teva fe. Fins que el 31 de juliol del 2022, als teus 69 anys, et van detenir altra vegada junt amb Fariba i una vuitantena de membres de la comunitat bahà’í. De nou, els judicis han estat incapaços de provar cap dels càrrecs dels que se t’acusa i tanmateix —després d’unes sessions de tortura on et van trencar les dues ròtules— t’han condemnat a deu anys. Per a tots nosaltres, ara, llegir-te és desolar-nos, perquè cadascun dels poemes que vas escriure a la presó ens parlen en present. Els teus versos van ser protagonistes de l’acte «Iran: Dona, Vida, Llibertat» que vam celebrar al Teatre Nacional de Catalunya aviat farà un any. I per això, mentre et portem al cor, amb la Fariba i amb totes les dones engarjolades, abusades i torturades que sou a la presó d’Evin, segueixen ressonant-nos a l’oïda aquells versos shakespearians:
Com dos ocells, tu i jo cantarem dins la gàbia.
Voldràs que et beneeixi i jo m’agenollaré,
demanant-te perdó. Viurem així: resant,
cantant, i ens contarem contes antics, rient
de tant papalloneig, i escoltarem els pobres
brivalls dur-nos notícies de la cort, i els direm
qui guanyarà, qui perd, qui és dins, qui faran fora,
tot penetrant en el misteri de les coses
com si fóssim plegades les espies de Déu.
Els versos reproduïts són del poema
Sense espais de Mahvash Sàbet, traduïts de l’anglès per Miquel Àngel Llauger. La versió dels versos d’
El rei Lear és meva. Hi ha traducció castellana dels poemes de presó de Mahvash Sàbet a
Poemas enjaulados, trad. Ryma Sheermohammadi i Amaya Blanco, València, Pre-textos, 2020.
Qui vulgui escriure a Mahvash Sàbet pot fer-ho a
www.englishpen.org/pen-writes/penwrites-mahvash-sabet/
Podeu obtenir el número 506 (març) de
L'Avenç on hi ha aquesta carta,
aquí. I recordeu que us podeu subscriure a la revista
AQUÍ.
