Conversem sobre cultura amb Mercè Picornell

La cultura articula les societats i alhora n'és el reflex. A l'entrevista del número 506 (març), la directora de L'Avenç, Simona Škrabec, i Mercè Picornell parlen sobre la noció d'identitat que ens proporciona el ser percebuts culturalment. Des d'una vessant més teòrica, qüestionen la utilitat dels conceptes de valor i de cànon en la literatura. També reflexionen sobre les limitacions pressupostàries que experimenta el panorama cultural actual. Finalment, Picornell reivindica la necessitat de projectes culturals locals en un món globalitzat. Tot seguit, us oferim l'entrevista completa.

Aquesta tardor s’ha celebrat el Primer Congrés Internacional de Literatura catalana de la Postmodernitat, que va tenir lloc del 28 de novembre a l’1 de desembre a la Universitat de Barcelona i a l’Institut de Teatre. En la teva contribució vas analitzar el concepte de valor tal com ha anat canviant en els últims cinquanta anys de la literatura catalana, des de 1968 fins al present. Quins són els valors que encara reconeixem avui i per què resulta tan important definir-los abans d’entrar en la matèria?
Crec que, dins del marc que alguns denominen de la «Postmodernitat» —ho considerem un moviment, una qualificació estètica o un període— la categoria de valor és un eix principal. Permet atendre les transformacions que s’han produït dins del camp cultural contemporani, determinades, com va fer notar Josep Anton Fernàndez en El malestar en la cultura catalana (2008), per una triple crisi dins la cultura catalana: d’identitat, de legitimitat i de valoració. En el període que ocupava els límits del congrés, allò que entenem com a «valor» en la literatura ha canviat o, millor dit, s’ha diversificat. Podem parlar de diferents règims de valor que tenen a veure amb el cànon però també amb altres formulacions de la idea de valor vinculades amb el concepte patrimoni o amb els circuïts divulgatius o comercials. En la ponència, a mi m’interessava fer notar com, en el període objecte d’estudi (1968-2023) el valor ja no es pot considerar només com una qualitat intrínseca dels textos, ni tampoc s’espera que aquesta qualitat sigui definida exclusivament per la crítica literària. Itamar Even-Zohar ho va definir molt bé amb la distinció dels diferents usos de la literatura. La literatura tant pot ser considerada un «bé», un patrimoni, o una «eina» a través de la qual s’aconsegueixen finalitats diverses. A l’hora d’atribuir «valor» a la literatura, la pregunta més important avui ja no té per què ser, només, quina és la «bona» literatura —sigui aquesta «bonesa» una qualitat estètica o moral o una conveniència col·lectiva—, sinó també, quin ús en feim, de la literatura? Pot ser útil que reflexionem també sobre com valoram la literatura d’acord amb les diverses funcions socials que pot tenir, com un valor patrimonial o com una eina de diversió, de coneixement, de cohesió o de transformació social.

Al I Congrés Internacional Literatura Catalana de la Postmodernitat, organitzat per Jordi Marrugat, Víctor Martínez-Gil i Núria Santamaria, el que vaig voler posar sobre la taula són els diferents criteris de valoració que crec han estat operatius durant d’aquest període i com s’han transformat. De vegades s’han transformat a causa de l’especificitat del nostre sistema literari —la coneguda minorització, les rèmores del resistencialisme i la normalització, la convivència complexa amb la literatura espanyola—, però també a causa de factors externs, o millor dit, a causa de les tendències de producció i consum cultural operatives en un marc internacional cada cop més interconnectat. No en va Jean Serroy i Gilles Lipovetsky anomenaren la nostra època la del «capitalisme transestètic», on l’estètica emmotlla les múltiples esferes de la vida social. En aquest marc, el valor no pot ser una categoria estable sinó que es transforma i depèn dels consensos, però no només dels acords entre erudits que determinaven el cànon, sinó de múltiples consensos. Els valors es creen i es justifiquen en funció dels usos que facem de la literatura: de si l’empram per elaborar un temari de selectivitat o per fer una pintada simbòlica en la paret de l’ateneu del barri.

Aquests usos, a més, no són excloents: ara mateix, alhora que es clou la publicació de l’obra completa de Vicent Andrés Estellés que n’estableix el corpus i el situa de ple dret en les prestatgeries canòniques, la seva poesia reviu com a cavall de batalla de la lluita per la democràcia davant el rebuig del Partit Popular i Vox de celebrar-ne el centenari. Dir que el valor és un consens que canvia, no és, tanmateix, incórrer en el relativisme que ha motivat algunes crítiques al postmodernisme. El consens, que s’estableix de manera complexa des d’instàncies múltiples, al final acaba de determinar les maneres d’escriure i de llegir, i amb això, es converteix en un mecanisme de la valoració de les obres que incorporam —que fan part de l’habitus, diria Bourdieu— i percebem com a intrínsec, això és, lligat a la formalització estètica i no a un acord entre productors i consumidors de textos. Aquest procés, l’han descrit molt bé les poètiques cognitives quan —per explicar-ho ràpid— desdibuixen l’oposició entre convenció i cognició a l’hora d’atendre a la recepció dels textos literaris. Hi ha múltiples entrades i sortides entre aquestes categories que sovint percebem com a oposades. En aquest procés de negociació dels valors, es creen unes normes d’escriptura i unes normes de lectura que al final, si s’institucionalitzen, s’acaben convertint en característiques canòniques a la manera de Harold Bloom. Bloom pecava d’ingenuïtat quan es prenia el que havia naturalitzat a partir d’una pràctica d’ensenyament i de lectura com a una regla intemporal. Els mecanismes de valoració literària es creen en un procés dinàmic i són sempre transformables.

I aquests valors que es creen a partir de consensos múltiples, els oposes a la noció de cànon. El cànon és molt més estable, segurament també molt més inqüestionable. En aquest context, vas citar Carles Miralles: «Només tenen cànon literari les cultures que s’ho poden permetre».
Cert, això ho deia Carles Miralles (1944-2015), que va dedicar diversos articles molt interessants el cànon català, com ho feu també Enric Sullà. Jordi Castellanos (1946-2012) també havia afirmat que «només les grans cultures tenen clàssics», en el sentit que disposen dels mecanismes per identificar-los i institucionalitzar-los com a tals. Si m’ha interessat seguir els debats entorn del cànon de literatura catalana, no ha estat per participar en la confecció de les famoses llistes d’obres imprescindibles que a principis de segle XXI varen poblar suplements i revistes, sinó perquè es tracta d’un tipus de debats que ens fan atendre qüestions que de vegades són poc visibles quan parlem de literatura catalana i que tenen a veure precisament amb això, amb les causes i conseqüències de l’estat de la minorització que denoten cada any les enquestes de consum literari en català, i també amb la percepció d’una necessitat d’internacionalització (que és un tema que donaria per a una altra ponència). Els debats del cànon deixen entreveure també quina és la funció que les institucions —acadèmiques, culturals— atorguen a la literatura i a la cultura que s’hi identifiqui.

A vegades, a través del cànon, s’intenten compensar mancances molt evidents i llavors pot passar, com avisa Even-Zohar, que una literatura s’emmiralli en els models més tradicionals perquè té por d’experimentar i necessita afirmar-se copiant els valors consolidats en la tradició de la literatura universal.
El cànon és necessari perquè, si no en tenguéssim, la gestió i l’educació literària no serien operatives: les biblioteques no decidirien què guardar, els agents culturals no sabrien què divulgar, els programes educatius no podrien segmentar el que els ciutadans hem de conèixer, els polítics no podrien dedicar pressupost al centenari que toqui celebrar. Tota cultura ha de tenir un consens sobre quines són les seves obres principals: això no ho negaré mai. I qualsevol selecció ja és un cànon, per la qual cosa sovint conviuen diferents cànons amb distintes funcions. Ara bé, s’ha de ser conscient que existeixen altres mecanismes de valoració —això és, d’atribució de valors— que de vegades impugnen aquest mateix cànon o bé poden conviure amb el cànon.

Un exemple que ens hauria de permetre als catalans prendre les coses amb una mica d’humor i d’ironia podria ser precisament recordar la recepció catalana de Harold Bloom (1930-2019) i del seu llibre El cànon occidental: els llibres i l’escola de les edats, traduït al català per Lluís Comes i editat per Columna el 1995, només un any després que es publiqués l’original amb el títol The Western Canon. A Catalunya ens vàrem deixar enlluernar perquè Bloom havia inclòs en la seva selecció alguns autors catalans. La recepció de Bloom a Catalunya mostra com sovint necessitem miralls que ens mostrin qui som i llavors estam tan contents de veure’ns reflectits que fins i tot podem deixar d’entendre que aquest mirall pot ser en realitat un miratge: no aporta gaire al coneixement de la literatura catalana, ni a generar lectors, ni a millorar la vida d’escriptors o editors. A partir del 2002, quan Harold Bloom va rebre el Premi Internacional Catalunya, la funció que va assumir va esdevenir eminentment divulgativa. Els titulars que generà llavors són tan hiperbòlics que gairebé fan riure: se’l compara amb un brontosaure, amb un King Kong, esdevé un nou exemplar de «catalanista» il·lustrat que cal venerar i passejar pel territori. En les entrevistes, afirma que els catalans som un exemple de resistència però també que si fos valencià no treballaria mai. Parlar d’ell significava contagiar-nos de la seva grandesa: ell era un «gran» estudiós que ens explicava els «grans» clàssics... Hi ha alguna cosa ridícula dins de tota aquesta celebració —i ho dic jo, que el vaig anar a veure a Palma, en una gira en què ens va explicar els referents de la cultura jueva a Salvador Espriu en una versió que semblava viquipèdica davant la que jo havia après amb Joan Alegret a les aules perifèriques de la Universitat de les Illes Balears. La necessitat de veure’ns reflectits en un mirall pot crear simplement miratges, pot fer-nos pensar que, sense ser vists en els ulls de l’altre —però compte, d’un altre que ha de ser «més» gran, «més» important, «més» influent!— no tenim identitat.


La professora Mercè Picornell també ha investigat el vincle entre literatura i turisme


Quines són les particularitats del sistema literari català? Sembla bastant evident que hi ha una disparitat de criteris entre l’acadèmia i la crítica diguem-ne divulgativa, com si no es poguessin posar d’acord. En un lloc vas apuntar que a Catalunya ens agrada cultivar la «cultura d’incomprensió».
Una de les qüestions que sorgeix en els marc dels debats del cànon —i ho record escrit per Sebastià Alzamora, entre d’altres— és l’acusació a la manca de compromís crític de l’acadèmia. I dic «crític» en el sentit que Àlex Broch definia com el de la «crítica militant», això és, valorativa i d’actualitat. Jo consider que el meu registre quan escric des de l’acadèmia sobre literatura i el de la crítica són molt diferents i no tenen per què mesclar-se. Jo mai no he fet crítica i admir moltíssim a la gent que la fa bé, perquè jo no en sabria i, és més, entenc que fer-ne no forma part de la meva feina. La crítica i la investigació són dues esferes de l’anàlisi literària que s’han de relacionar, que s’alimenten precisament perquè es poden mantenir separades. Per l’altra banda, on sí que veig un espai de pèrdua, és que l’acadèmia no assumeixi la funció divulgativa amb prou força o, millor dit, que no es pregui seriosament allò que avui en dia anomenam «transferència», i que no només passa per la crítica literària. No ens enganyem: avui en dia, els lectors no s’orienten només a partir de les ressenyes de les publicacions més recents. Ni llegeixen perquè una crítica publicada a La Vanguardia o a Núvol sigui més o menys positiva. L’orientació lectura va per altres vies, i hauria de passar seriosament per l’ensenyament i per les biblioteques, on els clubs de lectura, per exemple, són sovint un espai desatès, que queda als marges dels pressuposts de cultura tot i que és el reducte més horitzontal i altruista per a la pràctica de la lectura, i del diàleg sobre la literatura. Aquests àmbits estan descuidats. Si es vol aconseguir que els coneixements que es generen des de la universitat estiguin en contacte amb allò que ocorre a nivell del consum cultural tenim molt de camí per córrer. I no sé si tot ha de passar per la crítica literària, sense desmerèixer la funció que fa la crítica en absolut, sinó perquè aquest no és l’únic camí.

La crítica escriu sobre les publicacions que estan presents ara i té una funció valorativa. Un crític fa una valoració subjectiva i argumentada, a partir d’uns valors i d’una posició presa que hauria de ser tan honesta i tan explícita com sigui possible. En canvi, la mirada des de l’acadèmia és més analítica i no lligada a la immediatesa de generar un judici sobre una obra. Dins de la historiografia literària, encara ara tendim a mesclar la idea de valor amb la idea d’anàlisi i no ho hauríem de fer. No hauríem de justificar la importància d’una obra o d’un autor perquè és molt «bo» o perquè el considerem el representant «principal» d’una tendència. Aquesta seria la funció de la crítica, entenc, però no de l’acadèmia. L’acadèmia, en canvi, ha d’argumentar l’interès d’aquest autor dins d’un camp cultural específic i aquesta funció és interessant per ella mateixa, no cal que un autor sigui «el millor» o el «més representatiu». Pretendre-ho ens pot dur a construir una literatura híper-canònica on esperem que tots els autors que llegim i estudiem siguin «boníssims», «principals», «originals», etc., i això és simplement impossible. Es tracta d’un engany que té una causa clara i aquí cit de nou una reflexió de Jordi Castellanos, que en els anys vuitanta notava en un article l’anacronisme de fer historiografia des de la valoració, tot i considerar que, en l’àmbit català, aquesta encara era necessari per tal de restaurar un bagatge malmès després del franquisme.

Per sort —i per l’esforç de tants— la situació ja ha canviat i ara els acadèmics ens hem de moure per un interès d’argumentar i no per la necessitat de valorar una obra per recuperar-la per completar un relat malmès. Afirm això de manera aparentment taxativa però tenc una anècdota al respecte que em va fer repensar això que acab de dir. Una vegada discutia sobre el tema amb el Joan Mas Vives, que com a professor al Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat d’Illes Balears em va ensenyar a llegir poesia, i ell va tancar el debat amb una frase lapidària. Em va dir «Mercè, la vida és molt curta com per llegir coses que no ens agraden». I és clar que en aquest argument també hi ha una mica de raó perquè val la pena treballar sobre textos que funcionin, que ens aportin, que ens commoguin i —per què no dir-ho?— que ens agradin. Però si ens fixem en les obres literàries com els documents d’un temps també podem arribar a unes conclusions molt profundes. A mi m’interessa partir de la pregunta sobre què puc dir jo sobre literatura catalana i sobre quines obres em serveixen per explicar-ho. I és cert que a vegades són obres molt boniques i ben escrites i t’ho passes bé analitzant-les, però d’altres vegades simplement t’interessen com a part del corpus analític. Com a exemple extret de la trajectòria pròpia podria exposar el de la meva primera monografia, que era en part dedicada a l’obra de Teresa Pàmies. Teresa Pàmies és una autora rellevant, jo la trob interessant, però crec que ningú pot defensar que sigui una autora d’una prosa elaborada, curosa, estilísticament molt treballada. Segurament no encaixa dins del que llegesc per pur plaer, el que encaixa amb les convencions que, com dèiem abans, regulen la meva manera de percebre el que «és bo». Ara, és una prosa molt interessant, per molts motius, i per això cal tenir-la en compte com a objecte d’estudi.

Llegint de manera com dius, donem a la literatura el valor de ser una font des d’on brolla el pensament i que ens entrena a ser analítics. Al costat d’aquestes indagacions hi ha, però, com comentaves al Congrés sobre la Postmodernitat, un fenomen de la renacionalització de la literatura no només a Catalunya, sinó a tot Europa a través del concepte de «patrimoni».
Sí, és cert, tinc una mirada crítica sobre la idea del patrimoni literari i, quan aquesta intervenció del congrés del passat desembre es publiqui, m’agradarà molt veure si suscita alguna mena de debat. N’he parlat i escrit en diverses ocasions però mai en el context català. Soc molt crítica amb el concepte de patrimoni literari, tot i que soc conscient que a vegades s’utilitza simplement per substituir altres termes que havien circulat, com el de «sistema literari» o directament, dir-ne «literatura». Avui sembla que quedi millor parlar de «patrimoni literari», sobretot a nivell institucional, potser per justificar els recursos que es dediquen a gestió i poder dedicar uns diners a la cultura. En canvi, trob que els usos que es fan d’aquest concepte s’haurien de revisar molt críticament. No dic que no s’hagin de subvencionar cases museu o que s’hagin de deixar de programar rutes literàries, però hem de ser conscients que aquestes iniciatives són un procediment que contribueix a establir uns determinats valors en aquest camp, i que aquests mecanismes de valoració no passen necessàriament per la lectura. Passen per altres fórmules, que certament també serveixen per a la cohesió social, especialment a nivell local. Com a comunitat, sentir com a propi el nom i bagatge d’un autor i fer-lo funcionar com a mecanisme d’articulació pot ser molt útil i segurament és necessari. El que em preocupa és quan aquesta idea de patrimonialització literària traspassa altres àmbits crucials, com per exemple el de l’educació. El contacte amb la literatura a les escoles no pot provenir només de pensar la literatura com un patrimoni compartit, perquè això no genera agents actius en el camp literari. El patrimoni genera consumidors d’una cultura inventariada i demana una identificació amb un corpus territorialment delimitat: fa com si la literatura fos una bandera. Amb aquestes eines patrimonials no preparem els alumnes i estudiants perquè llegeixin i interactuïn amb el llegat literari. Soc crítica amb el patrimoni literari en aquest sentit. No em sembla malament que es desenvolupi tot aquest sector, però sí que pugui ocultar altres mecanismes d’acció entorn de la literatura, perquè els pressupostos de cultura són sempre molt limitats i la construcció d’una infraestructura de patrimoni literari se’n pot endur la major part dels diners disponibles. És més: la mirada patrimonial no sempre fomenta la visió crítica sobre els autors canonitzats. Tot plegat pot esdevenir massa «monumental». Els perfils d’autors que presenten, per exemple, algunes cases museu o els llibres divulgatius fets a partir d’aquesta orientació patrimonial, poden ser monolítics i no admetre molt matisos. Ens poden mostrar una
Maria Antònia Salvà —posem per cas— compromesa amb les «donzelles del 2000» o mirant per la «meravella» de la finestra de casa seva a l’Allapassa, però no mentre reflexiona sobre l’assassinat del seu company Emili Darder per part dels «camarades» del seu germà o li escriu en castellà a Mercè Massot sobre les boneses del dictador mentre obvia l’exili i l’oprobi de la seva amiga comuna Maria Mayol. D’una visita en una casa museu, la majoria dels visitants es vol endur un perfil idíl·lic de l’autor que viu en un entorn bell i cuidat. I hi ha autors —els més pobres, sense patrimoni, els exiliats o els que, com Maria Antònia Oliver, vivien en un entorn on les cases tendeixen a fer-se hotels— que tenen menys possibilitats de tenir «casa». Quan la historiografia literària ja ha descartat aquest tipus de mirades, sembla que tornem a construir figures hagiogràfiques d’autor, ara des del concepte de patrimoni. D’altra banda, no ho vull negar, les rutes literàries, per exemple, són un mitjà divulgatiu que a nivell local són una porta d’accés a la literatura i tenen una funció molt important de cohesionar el territori. En aquest camp s’ha fet molta bona feina: Llorenç Soldevila (1950-2022) amb els seus deu volums de Geografia literària (2010-2018) i totes les iniciatives que han sorgit al voltant d’aquesta idea de cartografiar literàriament els Països Catalans com ara la plataforma «Espais escrits». A nivell divulgatiu es tracta d’unes eines molt interessants, però mai no hem de perdre de vista per què serveixen, quina és la seva funció i com es pot complementar amb moltes d’altres esferes de dinamització del camp literari.

Insistiré encara una mica més en aquests usos actuals de la literatura per dir que podem fer un pas més i parlar directament de la comercialització del fet literari. Les fronteres són cada cop més difuses i alguns estudiosos com Enrique Santos Unamuno parlen avui directament del «branding» literari. Alguns autors o obres són percebuts com una marca registrada, son reconeguts com un lloc comú, i fan impacte, s’utilitzen en aquesta forma d’icona cultural, en uns espais molt més enllà de l’àmbit literari.
S’ha produït una mercantilització del fet cultural. Les fronteres entre cultura de mercat, alta cultura, cultura popular, cultura folklòrica s’han difuminat almenys des dels anys seixanta endavant. Ja Umberto Eco a Apocalíptics i integrats (1964) argumentava que l’oposició entre alta, baixa i mitja cultura —allò que els anglosaxons anomenaven middlebrow— no és operativa i que les esferes cultural, política i econòmica són interdependents. Se n’ha parlat molt, de tot això, i de com es generen mescles curioses entre el folklore i el mercat, la considerada «alta» cultura i el consum underground. No totes combinacions necessàriament passen per estratègies del mercat, i hi ha unes barreges inusuals que poden fàcilment descol·locar tots aquells que partim d’una idea clàssica del cànon. Pensem, per exemple, en fenòmens com els festivals literaris, que són un mitjà de difusió potentíssim. No negaré que, de vegades, són espais molt mercantilitzats, però, en l’àmbit català, més sovint són esdeveniments molt populars que serveixen d’articulació a nivell local. Si s’utilitzen les estratègies del mercat —el «branding» de què parla Enrique Santos— també pot ser que sigui per construir i difondre una identitat, que tant pot ser una identitat nacional com una identitat local. I aquí no veig un sentit tan negatiu de la mercantilització que veuria si parléssim dels interessos d’aquells que persegueixen un guany econòmic immediat que, per motius obvis, en l’àmbit literari català, tampoc no són tants. Es tracta d’un benefici que no necessàriament ha de ser quantificable en termes econòmics. Fa poc, per oferir dades objectives per a una publicació en curs, vaig recollir les dates sobre la quantitat de festivals literaris que hi ha en aquests moments arreu dels Països Catalans i les xifres són una barbaritat! Hi ha moltíssimes persones que es volen trobar per escoltar, per conèixer autors, per dedicar temps a la poesia. Està clar que els festivals no necessàriament generen lectors, però sí que són un mitjà de difusió i de circulació del fet literari que és extremadament actiu. I en aquest sentit, si volem estudiar què diu la literatura sobre la nostra identitat i com ens construïm culturalment com a catalans, per exemple, no els podem desatendre.

I existeixen altres formulacions paral·leles: Enrique Santos també ha encunyat el terme de «esloganització», ha mostrat com avui es tendeix a utilitzar els versos solts, o altres fragments d’obres literàries, com a lemes. Un bon exemple d’això pot ser la Institució de les Lletres Catalanes amb les seves famoses postals. En la simple estratègia d’aïllar un vers o una frase i que existeixi una postal i que la puguis difondre com vulguis, també per les xarxes socials com Instagram, es crea un canal de difusió que genera contacte amb la literatura i que és molt més present socialment que no pas els llibres llegits. De cap manera aquestes estratègies substitueixen la lectura i segurament simplifiquen l’obra de l’autor des de la frase que més fàcilment tengui un registre èpic, íntim o «inspirador». Tanmateix, són un mecanisme de circulació de la literatura que existeix, que no es pot desatendre.

I l’altre fenomen, especialment visible a Catalunya, són els premis. A Catalunya existeix un discurs ja des dels anys seixanta en contra de la proliferació dels premis, en contra dels interessos editorials que hi ha al darrere, però seguim produint premis i en una gran quantitat. I els escriptors que critiquen els premis, acaben fent de jurat en aquests mateixos premis que han criticat... I els estudiosos que critiquem els premis, també!
Es tracta d’una gran paradoxa. El que a mi —que no soc creadora i, com a lectora, em guiï per altres canals— el que em sembla interessant dels premis és tot allò que diuen sobre el «qui és qui» de les lletres catalanes, en termes de posicions de poder i, també, és clar, sobre com hi opera la dicotomia entre el capital simbòlic i el capital econòmic. El capital simbòlic ja era una categoria problemàtica a França quan Pierre Bourdieu (1930-2002) li va donar el nom, però en la cultura catalana la qüestió és molt més complexa i ens torna a la necessitat de miralls de la que paràvem abans. I en un context minoritzat com és Catalunya també hi hagut, per dir-ho amb paraules simples, un rebuig gran de parlar dels diners. En l’afer polèmic que va acompanyar el premi Joan Alcover de poesia de 2023 —quan una obra traduïda des del castellà obtingué el guardó— no sé si ens va doldre més aquesta tara d’origen o el fet que l’autor es passàs al català per guanyar un premi. Un camí que —cal dir-ho— han fet molts d’autors gràcies als premis però en el sentit contrari, emparant-se en el prestigi social i l’espai de difusió que permet la literatura castellana. Quan escrivim, ho feim per contribuir «a la cultura catalana», ens presentem als premis també per contribuir a la «nostra cultura», i no per la quantitat econòmica o l’edició ben posicionada que està prevista per al premiat. I això ja no s’ho creu ningú, però d’alguna manera s’espera dels escriptors que representin aquesta impostura. Per això, les polèmiques que es produeixen entorn dels premis literaris també són una font molt interessant d’estudi que ens permet veure què es mou sota la impostura. Els premis, per exemple, permeten també cartografiar tots els Països Catalans, i veure d’on són els premiats de cada territori, si, per exemple, els premis que es convoquen en País Valencià els guanyen els autors valencians o no. I també és interessant estudiar quina és la conformació del jurat, que és un tema que algú hauria d’estudiar amb les eines actuals d’anàlisi de dades. En qui confiem perquè valori les obres? Són els crítics? Són els escriptors? Més enllà de saber qui ha guanyat el darrer premi, els guardons són un àmbit que és molt indicatiu de l’estat de la cultura.

I el turisme? Tu ets de Mallorca i he vist que has treballat, per exemple, amb Cristina Martínez que ha fet estudis molt interessants tant sobre Lisboa com sobre Galicia on hi ha a més l’equip d’Elias Torres que han estudiat amb profunditat la connexió entre les obres literàries com els èxits de Pablo Coelho i la transformació al turisme de masses que ha patit Santiago de Compostel·la. Què ens pots dir sobre tot això? Com resistir aquestes transformacions?
Podria dir que, a les investigacions que he fet sobre el turisme a Mallorca, m’hi he vist abocada per una voluntat gairebé militant perquè hi ha fets que no es poden ignorar quan passen tan a prop. I, curiosament, aquestes reflexions meves són les que més difusió internacional han tengut. Em fan pensar que, de vegades, parlant de coses extremadament locals i aparentment reduïdes, sobre com uns activistes d’aquí al costat creen una intervenció amb bases artístiques per protestar contra la saturació turística, adquireixen una difusió internacional molt àmplia perquè en realitat són formes de resistència que estan passant a tot arreu alhora, al marge dels circuits del poder. La nostra feina aquí es fer-los visibles i connectar-los. M’ha interessant estudiar la reacció que suposa el turisme en termes mediambientals, en termes socials, culturals, econòmics, i en tots els sentits.

I és que el turisme, si el deixen, s’ho menja tot. Té una capacitat omnívora brutal i, a més, es transforma d’acord amb les necessitat del mercat i s’ho acaba empassant tot. Emergeixen, així, categories com la de «turisme rural», que és directament un oxímoron, el mateix que passa segurament amb el «turisme ecològic». La cultura que viu en un entorn híper-turístic, com seria el de la Mallorca contemporània, ha de desenvolupar estratègies de resistència que, en el cas mallorquí, com en molts altres casos, són molt creatives i parlen també de la nostra capacitat d’innovar i fer la cultura des d’una perspectiva crítica davant d’allò que tenim davant, que en cas de Mallorca significa aquest bagatge turístic. En aquest sentit, a mi m’agrada molt una cançó de Joana Gomila que es diu «La jota dels hereus», que és una jota feta a partir dels noms d’hotels i que acaba dient que aquest entorn s’ubica en un esdevenidor que «fa els humans petits». I amb això ens explica que aquest és el bagatge que tenim a Mallorca i amb això passa com amb tota herència. La herència particular, familiar, no la tries, a tu potser t’ha tocat un piset en una barriada on no vols viure o bé t’ha tocat una casa magnífica just al costat de la mar. En termes col·lectius, als mallorquins contemporanis ens ha tocat una herència feta d’hotels i de turistes, i també de corrupció, i hem de decidir què fem amb aquesta herència. Per fomentar aquesta reflexió, s’han donat respostes des de la literatura, però també des del teatre i des les arts visuals, i de manera molt rellevant des dels moviments socials en col·laboració amb els artistes, creant xarxes que han estat molt dinàmiques. Per exemple, he estudiat en un article és com des d’aquests àmbits de resistència creativa s’han utilitzat les imatges idíl·liques de postals per crear postals subversives, molt subversives. Hem d’abandonar la idea d’una Mallorca idíl·lica perquè no la podem recuperar i perquè el paradís on deim sovint que vivim és també fruit de la mirada turística que hem assumit com a pròpia. El nostre bagatge és una illa en part feta d’hotels i ho hem d’acceptar, però és també el de la capacitat per revoltar-nos avant d’aquesta herència i repensar camins de futur que passen necessàriament pel decreixement, per la recuperació d’espais, per situar la cura i els drets laborals per sobre dels beneficis de les cadenes hoteleres, per, com digué una campanya ecologista post-Covid, posar la vida al centre.

No serà que el turisme explota avui cada cop més també la noció de la nostàlgia? Per descomptat que la vida idíl·lica del Mediterrani rural ja gairebé no es pot trobar enlloc, però també passejar tranquil·lament per una ciutat com Barcelona és en moltes parts del món impossible per falta de la cultura urbana, per diferències socials abismals, per violència als carrers o a causa del medi ambient massa contaminat. I qui pot, es paga unes vacances en els llocs que encara conserven alguna característica del món d’abans.
S’acaba de publicar un article meu a la revista Pasavento de la Universitat d’Alcalà, en accés obert, sobre la nostàlgia i l’ecologia, i sobre els usos del concepte de solastalgia —aquesta necessitat de natura que faria als urbanites anar a viure al camp perquè els fills creixin «més sans» (perquè, com tothom sap —i soc irònica— ningú en els pobles ni es droga, ni beu, ni té accidents de trànsit!). He escrit aquesta reflexió sobre la dificultat de fer relats nostàlgics des d’un entorn turistitzat partint d’una sèrie de poemaris mallorquins i canaris. Als poetes, narradors i activistes canaris, els hauríem d’escoltar molt més perquè diuen coses molt interessants en part, a causa del seu passat colonial complex. Partint d’una anàlisi dels poetes mallorquins i canaris he intentat veure com alguns poetes actuals estan fent un discurs sobre el seu passat, que és el passat dels anys del boom turístic, els anys 1970 i 1980, els anys de la saturació, i generen una estètica molt particular. Busquen un passat on aferrar-se però ja no pot ser un passat idíl·lic o rural. Jo mateixa, per exemple, puc tenir nostàlgia de colar-me a les piscines dels hotels de l’Arenal per nedar-hi. No tenc, en canvi, nostàlgia de recollir taronges cada cap de setmana per vendre-les a un preu ínfim a un majorista que només les volia si eren petites, rodones i resplendents (record clarament que la meva padrina, amb la bata arromangada, les rentava amb mistol en un safreig —a Catalunya, una bassa— perquè passassin el filtre!). La meva nostàlgia és complexa, record el meu passant dins d’un entorn que ja és turístic. I em sembla important reivindicar aquest passat com un entorn que és nostre i des del qual podem actuar, perquè si ens quedem sense passat tampoc tendríem cap futur.

Estem envoltats de runes inestables i alhora dinàmiques. Així que la pregunta seria directament què fem amb el món en el qual vivim? No ens envolten ni runes de castells majestuosos ni podem recordar uns passats majestuosos que s’hagin esvaït.
Sumar les restes (2020) és una continuació del volum anterior, que era Continuïtats i desviacions (2013) on ja vaig intentar a fer una història crítica de la cultura catalana dels anys seixanta i setanta des d’una perspectiva que no fos purament periodològica i que pogués reflectir l’heterogeneïtat cultural. Estudiant les ruïnes contemporànies i els discursos que motiven volia veure què queda als marges —i ja sé que això és molt benjaminià—, això és, el que queda més enllà d’aquest camí traçat per la història quan s’identifica amb el que Raymond Williams denominava la «cultura dominant». Què és allò que queda als espais de residus i quina funció té en la constitució d’una cultura? I això m’ho deman en termes historiogràfics i polítics, però també també en termes materials: quines són aquestes matèries que queden abandonades als marges dels camins, a les perifèries de les ciutats, i què ens diuen sobre el que som? Què és allò que no ens sembla integrable dins del patrimoni? Allò que excloem, què diu de nosaltres? També he de dir que aquest llibre és fet d’intervencions molt concretes, tampoc és un volum molt unitari, no és una monografia com sí que ho era Continuïtats i desviacions. El fil conductor són també els usos que fem d’aquest material de rebuig, per exemple a nivell urbà: què fem amb una fàbrica abandonada? Hem de fer un centre de memòria sobre la mateixa fàbrica? O hi ubiquem un centre cívic? Hi feim un loft? Un hotel boutique? Hem de respectar la memòria dels obrers que treballaven en aquella fàbrica o bé no cal? Les restes ruïnoses són rellevants en sentit metafòric però també material perquè la seva presència ens planteja aquesta pregunta de manera insistent: volem integrar això dins de la nostra memòria cultural o bé no volem fer-ho? Les dues opcions són possibles però han de tenir motivacions i aquestes motivacions són ideològiques i són polítiques.

Els Estudis Ibèrics s’han desenvolupat per matisar i aprofundir els estudis acadèmics d’hispanística. Estàs en contra de pensar la Ibèria literària com una xarxa de carreteres amb connexions nítides i clares. Per què? Si trenquem les jerarquies antigues i ens adonem que ja no n’hi ha només una sola cultura i un sol centre, amb què ens trobem? Què es crea a través d’aquests contactes entre perifèria i perifèria?
Efectivament, en un capítol de llibre publicat el 2019 vaig parlar de les relacions culturals del context que s’anomena «ibèric» com d’un cabdell de llana embullat. Em sembla que sovint fem servir l’adjectiu «ibèric» en els estudis culturals per reivindicar que existim a través de cultures diverses, heterogènies, que es connecten no només de centre a centre sinó que de vegades empren circuits complexos per connectar-se —posem per cas: allò global es glocalitza de manera semblant a dos entorns que entren en contacte des d’aquesta imbricació complexa; Lisboa, Palma i Venècia es connecten, per exemple, des de la seva resistència als creuers, poden emprar el registre apocalíptic i distòpic que ha reviscolat amb la pandèmia Covid-19 per crear discursos que s’aprofiten d’un repertori global però en concreten de manera similar. És evident que les cultures de la Península Ibèrica tenim moltes coses en comú perquè hem compartit gran part de la història i encara compartim el present. Tanmateix, dins d’aquest marc, el que a mi m’interessa és el que acabes de comentar, això és: veure com les relacions entre les cultures no són mai ni estables ni directes, ni són purament planes, no són una xarxa que puguem cartografiar clarament perquè les relacions s’estableixen a molts nivells diferents. Per tant, a través d’aquesta hipòtesi del cabdell embullat volia explicar que qualsevol límit, qualsevol tipus de contacte, pot ser interessant i pot ser operatiu. Els límits dels Estudis Ibèrics és operatiu en termes analítics, però l’hem creat nosaltres i per això necessàriament crearà nusos i buits, relacions estranyes que potser no porten enlloc. S’ha d’entendre el comparatisme dins del context ibèric com una summa d’autors que es coneixen i es visiten? Crec que la cultura avui ja no funciona així, si és que mai ha funcionat només d’aquesta manera. Tampoc no ho podem pensar només en termes bilaterals, que els catalans enviem una delegació a Galícia i llavors venen els gallecs aquí o s’organitzi una projecció exterior de la literatura catalana a Lisboa perquè llavors els portuguesos també ens retornin la visita.

M’ha interessat agafar com a indici d’aquests buits complexos com els Estudis Ibèrics s’empren sovint com a sinònims dels Estudis Peninsulars, la qual cosa directament exclou les illes. L’any passat, Santi Pérez Isasi, Mario Santana i Ester Gimeno em varen convidar a fer un article sobre el que podrien ser les «insularitats ibèriques», que està a punt de publicar-se, que ha estat un repte enorme que no sé si he sabut resoldre com cal. Significava reflexionar sobre un contrasentit perquè, en propietat, no hi ha illes «ibèriques». Què implica, per tant, ubicar la insularitat del costat de l’iberisme? De sobte, parlar d’illes m’ha permès visualitzar, per exemple, la funció dels estats en la constitució dels marcs culturals, o les històries colonials que l’iberisme no sempre ha tengut en agenda. Des del context de les Illes Canàries, Açores, Madeira i Illes Balears m’ha interessat també estudiar què opera per definir les literatures insulars, que es resisteixen a definir-se com a literatures nacionals però sovint tampoc els basta l’etiqueta de «literatures regionals», perquè tenen una identitat geogràfica, uns límits territorials molt clars, i també una història molt particular. En aquest sentit, per exemple, estudiar els usos del terme «balear» és molt interessant perquè els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs mai utilitzam aquest terme dins del nostre context quotidià. No ens descrivim com a «balears», però sí que empram el terme estratègicament. Per estudiar-ho amb dades objectivables, en el capítol sobre el cabdell desordenat, vaig partir d’un buidatge de les antologies de poesia i vaig confirmar que és un terme que sí que s’utilitza per projectar la identitat «balear» cap a l’exterior. Les antologies de poesia traduïda destinades a un públic estranger o espanyol són antologies de «poesia balear» o «insular». D’aquest terme fem un ús estratègic, l’utilitzem quan ens volem projectar cap enfora. Em sembla una mostra divertida de la capacitat que tenim per projectar identitats, de com no hi ha identitat viva si no és heterogènia, si no es transforma, sinó es recrea a partir d’objectius més o menys compartits.

Els mapes neguen la realitat, no la representen perquè tal com dius, les fronteres no són planes i els solapaments són extremadament difícils de representar gràficament. La convivència secular ha creat unes tensions, però també la capacitat d’adaptació i la creativitat que és molt específica. Per una banda tenim les illes, que ningú veu com dius, però per l’altra banda tenim la Península que es vol definir com una illa als confins d’Europa i els Pirineus són llavors com una frontera no només física.
Hi podem afegir, òbviament, també la invisibilitat del Rosselló, de la Catalunya Nord, com també les dinàmiques culturals particulars del País Valencià que, com les de les illes, produeixen tensions i mecanismes de resolució dels quals Catalunya podria aprendre. La reflexió sobre el model d’ensenyament, que ara motiva discursos al principat, va centrar el debat polític a Mallorca fa deu anys, i esperem que ho torni a fer. Aprenem a cops —de polítiques segregadores, de repressió lingüística, de nacionalismes d’estat— però aprenem, i molt! Sovint, des de Catalunya, no es vol veure que sense les Illes Balears i sense València sereu —serem— sempre una cultura autonòmica, menor. Cap cultura es pot definir en termes d’una cultura nacional si no té en compte la pluralitat del país. Encara costa molt que acceptem aquesta pluralitat interna nosaltres mateixos. A tall d’anècdota em va passar que una vegada d’una revista publicada a Tarragona em van tornar l’article dient que estava ple de faltes d’ortografia. Es referien a les formes verbals, no sabien que hi ha diferències entre les variants i pensaven que el meu text estava simplement mal escrit. Que pugui passar això en aquestes alçades del segle XXI diu molt sobre el desconeixement de la nostra pròpia pluralitat.

Encara et voldria preguntar sobre la iniciativa que es diu «En forma dels somnis», una iniciativa inusual que et deu haver donat moltes alegries però també alguna preocupació.
Es tracta d’un projecte docent que duc a terme en el grau en Llengua i Literatura Catalanes de la Universitat de les Illes Balears, i m’agrada que en parlem perquè els acadèmics en els mitjans sortim només com a investigadors i no com a docents, pel que feim a les classes, que ocupen gran part de la nostra dedicació. Aquest projecte s’explica en una assignatura que impartesc des de fa molts anys que es diu «Aproximacions interdisciplinàries a la literatura» i es desenvolupa en col·laboració amb dos col·lectius aparentment allunyats de la pràctica cultural: l’Hospital de Dia de Salut Mental de l’Hospital Comarcal d’Inca i l’Associació de Familiars i Usuaris de Salut Mental «La nostra veu», de Palma. La col·laboració sorgeix amb la voluntat de crear espais on la creació literària i artística s’emprin com a mitjans per al benestar personal i comunitari. Com a docent, també, la finalitat que perseguesc en aquest projecte és promoure una reflexió sobre les eines per a la transformació social de què disposam els filòlegs. El moviment inicial de col·laboració sorgeix de la voluntat de crear entre tots un llibre. Així, els meus alumnes aprenen també sobre els processos d’edició —des de l’organització del volum, a la correcció i el disseny. Proposam als diferents usuaris i professionals de treballar cada curs sobre un tema i a partir d’un format d’escriptura. Fins ara, n’hem fet tres, de llibres. El primer era sobre somnis (Quimeres: somnis, literatura i salut mental, 2022), el segon sobre els monstres (Mostram monstres, 2023) i el tercer serà un diccionari de paraules inventades per a emocions sense noms que es titularà Mots ignots i actualment ens estan il·lustrant de manera espectacular els alumnes de batxillerat artístic de l’Institut de Secundària Berenguer d’Anoia d’Inca. I és que, sota l’excusa del llibre compartit, s’ha produït un fenomen molt bonic, s’ha anat propagant als altres col·lectius d’àmbit social, cultural i educatiu. En el procés, els meus alumnes aprenen a fer tallers d’escriptura i a publicar un llibre. Es posen també davant d’un full en blanc com a creadors. Pot semblar obvi, però durant la meva carrera no vaig trobar-me mai en aquesta posició, i pensava que editar un llibre era poc més que posar-li tapes. També aprenen a col·laborar entre ells i que crec que és una capacitat que haurien de tenir totes les persones que surten en el món laboral. De vegades, no se’n surten, com ocorre també en el món laboral. Però alhora aprenen també que la llengua i la literatura, que els seus coneixements, tenen una funció social. Sovint, agafam textos que ningú no llegiria, de persones que mai s’haurien definit com a escriptores, i els feim part d’un discurs compartit. A banda, sense fer molt de renou, tots aquests anys hem estat editant llibres en català dins de l’entorn sanitari a Mallorca, on hi ha hagut una polèmica enorme sobre els usos de la llengua catalana i els requisits de nivell als sanitaris. És un projecte preciós però com que ha crescut molt, ara ens du molta feina també, perquè ni jo ni els meus companys coordinadors —els psicòlegs Xavier Delgado i Vicente Galaso— ens dedicam prioritàriament a això! Estam ja en el quart any de projecte i el dedicarem a l’habitatge, a les formes d’habitar. A veure què en surt.

Si ens preguntem al final d’aquesta conversa, evocant a Gayatri Spivak, «Els subalterns poden parlar?». Com ens hem de comportar davant del fet subaltern? Spivak avisava molt seriosament que no n’hi ha prou de convertir-nos nosaltres en la veu dels que no tenen veu.
Primer de tot cal entendre que és impossible reproduir una veu i que generar espais de parla implica sempre fer-ho des d’una posició de poder: des del gest benevolent o compassiu de cedir la veu, implícitament es reafirma la jerarquia que produeix la subalternitat. Per tant hem d’assumir com a intel·lectuals, escriptors, periodistes que estem mediant des del nostre punt de vista, fent explícita la condició de mediadors i parlar des del «coneixement situat» de què ja escrivia Donna Haraway. Hem de ser conscients des d’on estem obrint els espais i també que hi ha maneres d’expressió diferents i hem de tenir cura que a través de les nostres intervencions s’arribin a veure les realitats que habitualment no es representen. Però és cert que es tracta d’un gran interrogant, com diu Spivak, quin és el compromís social de la cultura. Com podem utilitzar les eines de la cultura per millorar el món d’aquelles persones que realment ho passen malament, les persones que viuen en la situació d’exclusió absoluta i no tenen espai de reconeixement: poden parlar, però no tenen espai per ser escoltats. És una interrogació que a mi em preocupa molt i, de fet, articula tota la meva carrera acadèmica ja des de la meva tesi doctoral, que es titulà «Política i poètica de l’etnoficció. Escriptura testimonial i la representació de la veu subalterna» (UAB, 2003). És com un rerefons per al qual no tinc solució, excepte que crec que hem de ser sempre molt conscients d’aquestes mediacions i dels nostres privilegis. I que en l’esfera social, tot el que diem, ho diem nosaltres des d’un lloc concret i sobre algú altre que no serà escoltat. Això no comporta una culpa, però sí una gran responsabilitat.

Podeu llegir aquesta entrevista al número 506 de L'Avenç, que podeu obtenir a través d'aquest enllaç. Recordeu que us podeu subscriure a la revista aquí.