Josep M. Espinàs. D'ofici, escriptor

Josep M. Espinàs (Barcelona, 1927) és un escriptor polifacètic, autor d’una obra àmplia (amb pràcticament tants títols, 82, com anys té), en la qual ha dominat l’element realista i testimonial, i que ha sabut trobar, des de fa més de cinquanta anys, un públic nombrós i fidel. Llicenciat en Dret l’any 1949, el 1953 obté el premi Joanot Martorell per la seva primera novel·la, Ganivets o flames. L’any 1955 deixa d’exercir com a advocat i entra a treballar a l’editorial Destino. Al llarg de la dècada dels cinquanta publica set novel·les, entre les quals destaca sobretot Combat de nit, i dos reculls de contes, amb un notable èxit de públic lector. La seva única incursió al teatre, És perillós fer-se esperar, va ser traslladada al cinema amb el títol de Distrito Quinto (1958). L’any 1961 veu traduïda Tots som iguals als Estats Units i guanya el premi Sant Jordi amb L’últim replà, que serà tanmateix la darrera novel·la que escriurà (si exceptuem Vermell i passa, de 1992). Abans, el 1957, publica Viatge al Pirineu de Lleida, el primer d’una llarga sèrie de llibres de viatges que, amb més de vint títols, no ha deixat de publicar d’aleshores ençà. La seva labor com a activista cultural el porta l’any 1960 a ser un dels fundadors dels Setze Jutges, el grup que inicia el moviment de la Nova Cançó. És, a més, coautor de l’himne del FC Barcelona. Es professionalitza gràcies al periodisme, que sempre ha combinat amb la literatura (de fet, ell diu que la seva obra seria com un dietari públic, multiforme, que s’expressa tant en l’article diari com en llibres de viatges o en textos com El teu nom és Olga, un dels seus grans èxits editorials). El 1976 comença a publicar una columna diària a l’Avui, una col·laboració periodística que manté (a partir del 1999 a les pàgines d’El Periódico), i que caracteritza tant per l’amenitat en el tractament d’una gran diversitat de temes com per la seva insòlita durada en el temps, més de trenta anys. Paral·lelament, condueix programes de reportatges i d’entrevistes per a la televisió (ha recollit les entrevistes del programa Identitats en tres volums, 1985-1988). L’any 1985 funda, amb Isabel Martí, l’editorial La Campana, on d’aleshores ençà apareixen tant la seva Obra completa (en 9 volums) com els seus nous llibres de reflexions i de records, que no poden adscriure’s a un gènere concret, com són ara Inventari de jubilacions (1992), Temps afegit (2001), Relacions particulars (2007) i El meu ofici (2008), l’aparició dels quals alterna amb els seus populars «viatges a peu». Escèptic, irònic, distanciat del món intel·lectual, indiferent cap a la societat literària, al·lèrgic a les teoritzacions, sense cap ambició de bastir una Obra amb majúscula, li agrada recordar que són els lectors «els qui, amb el seu vot de lectura, han decidit que aquest ofici era el meu.» L’entrevista té lloc a casa seva, un pis de l’Eixample, el seu barri de tota la vida.

Vostè neix a l’Eixample.
Sí, en una família mitjana.

Què vol dir, això?
Vull dir que era una família que vivia bé, que no pertanyia a cap extrem de riquesa ni de mediocritat, que vivia còmodament i va poder donar estudis als fills –jo vaig estudiar advocat, un germà meu va estudiar metge. Vull dir que no era una gent d’una procedència distingida, però que abans de la guerra mantenia un cert to social. Després de la guerra ja va ser una altra història.

Era una família amb una preocupació particular per la cultura?
El meu pare anava comprant llibres, llegia. De jove em sembla que va fer alguns versos, però des del punt de vista amateur, diguem-ne. Recordo un dia que el pare va arribar amb un mocador d’aquells de fer farcells, que no sé d’on va treure, amb un lot de vint o vint-i-cinc llibres que havia comprat... Però no és d’aquells que dius que té una biblioteca posada, treballada. No era un intel·lectual, però estava molt interessat pels fets culturals, això sí.

Catalanista?
Sí, un catalanista normal, vull dir un catalanista que no era explícit, no polititzat. Un catalanista espontani, per tradició, que no va intervenir en cap moviment. No es va excedir en res, era una persona discreta, educada, més aviat tímida, molt bona persona –tinc un gran record dels meus pares. Crec que van ser molt respectuosos i molt constructius, amb molta naturalitat amb els fills... El meu pare en la postguerra va haver de sacrificar-se moltíssim, es va esforçar perquè poguéssim estudiar, però mai va dir... El meu pare era molt pudorós, molt polit en l’expressió dels sentiments. A mi un excés d’això em fa nosa; he heretat una certa discreció d’ell.

Religiosa?
Sí, era una família religiosa, també amb la mateixa naturalitat amb què era catalanista, i amb què era pare de família: amb una discreció en l’expressió dels sentiments, en la formulació de les idees... Jo sempre m’hi vaig sentir molt còmode. A casa, jo no recordo, durant la meva infantesa i la meva adolescència, cap tensió, cap problema. Jo he tingut una infantesa feliç i una adolescència que, a part dels problemes econòmics, en la relació personal era d’una comoditat magnífica. I és clar, això és molt poc literari, quan tens una família normal i que funciona...
De tota manera, aquesta infantesa feliç es veu alterada l’any 1936 amb l’esclat de la guerra. Sí, això va ser molt fort. El meu pare administrava unes finques d’una senyora, i el 1936 el van venir a buscar les patrulles de la FAI per veure si descobrien on era aquesta dona i en treien diners. Van arribar a casa dient: «Som la plana major de la FAI». La meva mare va tenir un disgust increïble. Va haver-hi una escena bastant dramàtica, que recordo perfectament. Es van endur el meu pare, el van portar a la carretera de Mataró, i es va pensar que l’afusellaven... Ell no tenia diners amagats ni significació política, i el van deixar sol a la carretera, i li van dir: «Si d’aquí a quinze minuts no hem tornat, ja te’n pots anar.» Aquests quinze minuts del meu pare no me’ls he pogut imaginar mai, però va tornar. Va esperar mitja hora, i va tornar a casa. Després de la guerra, no teníem ni cinc, i va lluitar com va poder perquè els nois poguéssim estudiar. Era una persona d’una gran integritat, d’una bona fe, a qui no se li podia retreure res, em sembla. La meva mare va aguantar aquesta situació dura. Ella era potser una persona més acomodada d’origen, el seu pare era metge, i es va trobar en una situació que havia de cuidar els fills petits sense diners... Jo no he viscut dramàticament, però he estat conscient del que passava, i això potser m’ha ajudat a entendre la vida d’una manera determinada que no és la comodíssima dels que ho tenen tot resolt sempre, ni la tràgica del qui està vivint sempre en una situació de tensió.

A quina escola va anar?
Vaig anar a escola als Escolapis del carrer Diputació, a prop de casa. Vaig fer el batxillerat sense cap problema; no és que fos gaire estudiós, però me’n sortia bé. Els Escolapis per mi van ser una bona tria, i jo en tinc un record positiu, en el sentit que en aquells anys tan durs de la postguerra, em sembla que eren molt demòcrates. Això ho he pensat després; naturalment quan anava allà no me’n feia càrrec. Però es respectava molt la personalitat de cada u. Sobretot en el tracte: no tenies la impressió que anaves a una caserna sinó a un lloc on tenies un petit marge de llibertat. Admetien la diversitat humana. No parlo del nivell acadèmic, perquè el nivell dels professors era més aviat baix –segur que el nivell de formació intel·lectual dels jesuïtes, que eren més famosos, era molt superior–, però aquest nivell de tracte personal em sembla que va ser molt bo.

L’any 1944, als disset anys, vostè entra a la Universitat de Barcelona a estudiar Dret. Quin ambient hi troba?
Un ambient molt bèstia. Ara seria inimaginable, però jo he sortit d’una aula amb un individu que esperava a la sortida amb una pistola a la mà! Era l’època terrible del SEU. A la Universitat hi havia una mena de txeca, i els falangistes buscaven qui érem sospitosos –sospitosos de res, perquè érem uns nens de disset i divuit anys. Jo era molt amic del Ramon Folch i Camarasa, perquè vam començar a festejar amb dues germanes i estudiàvem junts, i com que ell era fill del Folch i Torres, ja estava fitxat. Jo era anònim, no era ningú, però com que anava amb ell, un dia ens van intentar apallissar al mig del pati de Dret uns desconeguts, i va ser la primera vegada que allà es va crear una sensació que alguna cosa passava. En aquell moment, aquest grup parafeixista atacava els catalanistes, els monàrquics i els catòlics. Companys meus de classe d’aquestes tres significacions van ser pegats en el pati.

El seu pas per la Universitat li comporta alguna forma de politització?
En aquella Universitat, és clar, no hi havia res organitzat per polititzar-te. Jo sempre he dit, amb un punt d’ironia que a mi m’agrada, que jo devia ser molt insignificant, perquè no em van venir a buscar ni el PSUC ni l’Opus. Jo era un noi que tenia aspecte de bona fe, que corria per allà, però que no era interessant. La política, al contrari, va venir com a reacció de veure l’acció d’aquests grups que actuaven d’una manera dictatorial; no per influències familiars, sinó per anar observant què estava passant. A mida que jo anava madurant, i pel fet de començar a escriure, i el català trobar-se en la situació que es trobava, és natural que anés reaccionant contra una situació que tenia al voltant.

De fet, aquest noi que observa i que madura té, ben aviat, ganes d’escriure.
Jo no he volgut mai ser escriptor. Jo no he volgut mai ser res. No he tingut mai aquesta vocació, aquesta ambició, de ser escriptor. Senzillament jo escrivia. Que és diferent. Jo em vaig trobar escrivint. A vuit anys feia versos. A quinze anys vaig escriure una novel·la molt dolenta –en castellà, perquè jo vaig estudiar en castellà. Em llevava a les sis del matí, mentre els meus pares encara dormien; sortia en una terrasseta i em posava a escriure la novel·la a màquina. Això cada dia. Llavors a les nou arribava als Escolapis, em posava la bata i em convertia en aquell noi discret que treia bones notes i no creava conflictes. I l’endemà em llevava a les sis per fer un altre tros de novel·la. Però jo no vaig dir mai: «Seràs novel·lista, seràs escriptor». Em vaig trobar escrivint. I això m’ha estat còmode, perquè no m’ha creat una tensió d’aquell que vol escriure. Jo escrivia: era un fet, no era un propòsit. I això tota la vida m’ha anat així. Els llibres que he fet, no és que m’hagi proposat fer-los: m’he trobat fent-los, sense condicionar-me per fer-ho.

Per a mi tot això ha estat naturalíssim, fins avui. En algun resum sobre la meva obra es diu: «Llavors va pensar a fer...» Jo no vaig pensar res! A posteriori t’atribueixen unes voluntats que tu no has tingut. Sembla que no es pugui fer res perquè és així. Jo no em vaig proposar res, i fins ara no m’he proposat res. He publicat vuitanta-dos llibres, quan m’ha semblat i com m’ha semblat, sense planificar-m’ho. Sóc presentista. El que vaig fer no m’interessa gens. M’interessa molt poc el meu passat, però no perquè me’n penedeixi, sinó perquè ja està fet. Per això he canviat tantes vegades, de feines i de coses. I per això no sé corregir, perquè no sé revisar. Les meves lectures també han estat així. Sempre d’una manera lliure, discrecional, sense fer-me una llista com alguns companys meus feien de llibres que s’han de llegir. No, jo no sóc aquesta persona. Sóc una persona que ha actuat, no sap perquè, d’una manera determinada. Sense programació i sense trampa, sense afectació. Llavors, donar justificacions em costa molt, saps? 

Sense formar part d’una generació o d’un grup literari, vostè coincideix amb gent com Capmany, Pedrolo, Perucho, antigats, però no he tingut mai gats. No he estat mai Fitzcarraldo, que et donen allò que la llengua escrita no et pot donar: la imatge. El cinema podria haver estat un art minoritari cent per cent, però ha buscat arguments. Quan el cinema en comptes de ser plàstic, visual, va començar a explicar arguments, com fent competència a la novel·la, no em va interessar més. A mi m’interessa molt el cinema plàstic, i penso que, sense adonar-me’n, algun tipus de narració meva és cinematogràfica: mentre passa una persona i jo la vaig seguint, estic fent un tràveling literari. Però en el cinema, l’argument no m’interessa. Els arguments ja són a la literatura. El cinema hauria pogut ser un art trencador, però ha entrat a ser un art de consum –i em sembla molt bé, perquè jo estic a favor del consum, perquè sinó no hi ha vida social–, però els arguments m’hi sobren, al cap d’un moment em fan angúnia: els psicologismes, tot això.

Em va agradar per exemple Mi Books, que en aquell moment era l’editorial nord-americana que tenia més crèdit. He rebut més crítiques d’Estats Units sobre aquesta novel·la que sobre cap altre llibre meu aquí. Em van enviar fotocòpia de les ressenyes al New York l’anti-revisionista. Això només ho fa la gent que ha escrit una mica, i que volen ser perfectes. Però no hi ha cap garantia que el perfeccionista no sigui un Georges Rovirosa a Palau-Solità i Plegamans. Això per mi és història pura. Mira jo ara estic fent uns textos, igual com vaig fer a Temps afegit, sobre la vida, sense programació. Un dia escric sobre els ulls, un altre dia sobre una dona que he vist al carrer... De les novel·les i la Cançó no en renego, però no m’estimulen. I d’això que et dic en vull fer un nou llibre. Vull que sigui un llibre optimista, que creu en la vida que té al davant, que no sigui de records. Jo estic pendent de cada segon.  
 
Hi ha un llibre que vostè publica el 1971, La gent tal com és, que en Triadú diu que és un títol que podria resumir la seva obra.  
Sí, però hauria de ser «La gent tal i com jo la veig», perquè aquí hi ha la part de literatura. La literatura és el com, no és el què. Si una novel·la de Dostoievski està bé no és pel que hi passa, sinó per com ho explica. Tot aquest transcendentalisme de dir «aquest té l’ambició –paraula terrible– d’escriure la gran novel·la sobre la condició humana». L’ambició no és literatura. Fins que no hagi escrit, aquest senyor no és escriptor ni és res. I quan l’hagi escrit potser l’ambició s’haurà carregat la literatura. Hi pot haver molta més literatura en un petit text sobre una dona que he vist passar que en tot un llibre que explica la història d’una família.  
 
En el pròleg d’aquest llibre vostè diu que «estic a punt d’afirmar que aquest llibre em sembla el millor llibre dels que he escrit, senzillament perquè és el que té una part més petita d’aportació personal, m’he limitat a no esguerrar la realitat, i la realitat és –diguem ho sense manies– boníssima».  
Quan ara la gent em retreu coses així, jo he descobert que això permet veure la meva coherència al llarg dels anys, perquè jo llegeixo entrevistes que em feien quan tenia 30 anys, i ara que en tinc 81 dic pràcticament el mateix.  
   
En un dels seus últims llibres vostè diu, justament, que «hi ha una coherència de fons, uns punts que dibuixaven, sense jo saber-ho, una línia molt prima però contínua en el mapa literari d’aquest país».  
Hi ha una cosa molt important que és el caràcter. Tu ets aquell, i no ets un altre. Tens marca o no tens marca, tens caràcter o no tens caràcter. Que quan hi hagi tremendisme, facis una obra que no ho és; que quan hi hagi idealisme, facis una obra que no ho és; que quan hi hagi uns corrents, facis una obra que no hi acaba d’encaixar. Tinc incomoditats perquè la gent classifica i tu no estàs enlloc. El que passa és que si hi ha un caràcter, hi ha una cosa que et manté, és el que fa que la gent et segueixi i potser el que et permet continuar escrivint, perquè no pensen que ara et toca escriure això o allò, o respondre a la pregunta que et fan uns periodistes fa 40 anys. Jo responc el mateix, el que passa és que ara ho faig amb més maduresa, amb més convenciment, perquè han passat anys, però l’arrel és la mateixa. I potser això explica perquè es pot durar tant en el temps, i que aquella senyora em digui «a vostè li diuen escriptor», i tot lliga. I que hagi pogut escriure tants llibres, i la gent em reconegui l’estil. Jo considero que és una sort. La gent que vol ser ambiciosa no el valora, aquest caràcter.  
 
Aquest caràcter que la gent ha sabut valorar de vostè en què resideix, en l’estil?  
No ho sé, és que jo no sé moltes coses. Hi ha preguntes teòriques d’aquesta mena que no les sé contestar; ara tu m’obligues a pensar-hi i penso que el caràcter literari ve de la manera que tens de mirar el món, i de com fas servir les paraules per explicar-lo. Hi ha el caràcter personal, la teva manera de fer i de pensar, i el caràcter més instrumental, literari, de tenir un estil d’explicar allò que tu penses, o allò que tu penses que ets. Per mi són dues coses, però això és una improvisació i qualsevol estudiós de la literatura podria fer-ho millor que jo.  
 
Aquesta manera que té vostè de mirar el món, inclou també una manera de parar l’orella?
I tant, perquè la gent sempre parla de la meva capacitat d’observació, que es concreta en els viatges a peu, però es viatja escoltant, amb l’orella. És fonamental, sobretot si t’interessa la llengua. Sentir parlar els altres és apassionant. La frase que et diu un pagès és un món. A mi m’apassiona precisament perquè no és inventada. Quan a Castella, trobo un pastor prop d’un poble, li pregunto si és d’allí i si hi ha gaire gent, em diu: «Soy el único que vive de quieto», això és fantàstic. Vol dir que és l’únic habitant, però que a l’estiu hi ha estiuejants que van i tornen. A mi em sacseja; això és racial, és fantàstic. I aquí ve l’escriptor que pensa: «Quan se’n va a dormir, se’n va a dormir el poble.» Ell és el poble. És clar, si no t’hi fixes... Com la senyora que em diu «a vostè li diuen escriptor». En comptes de pensar: «Mira, ja m’ha identificat», tinc la sensibilitat per fixar-me en la manera com ho ha fet. Pla tenia raó quan parlava del descrèdit de l’anècdota. Deia que Vermeer era un pintor d’anècdotes: una dona amb un vas de llet, una noia llegint una carta... La literatura són anècdotes. I el Pla, amb el seu sarcasme habitual, diu: «Si veu passar una categoria, avisi’m. El Sr. d’Ors es va inventar això de les categories i les anècdotes però no en faci cas, la vida són anècdotes, la literatura són anècdotes». Podria escriure un llibre de frases fantàstiques que he anat sentint pel món. Ara, t’hi has de fixar.

Vostè ha escrit que «una història perquè sigui vàlida ha de respondre a la identitat de l’escriptor».
I tant, els escriptors que duren són els que tenen identitat. Els que poden fer un èxit en un moment determinat, no. Els que duren temps és perquè la gent els identifica, sap qui són, no tant per una història que no has oblidat, sinó per la constant, assídua freqüentació d’un autor. Que no l’hagis abandonat, que sigui teu. Jo dic més «caràcter» que «estil», perquè sembla que «estil» és més artificial. Però és el mateix. La identitat tu no te la pots canviar. I l’estil, si ets escriptor, sí que el pots canviar. L’escriptor de debò només té un estil que el marca. «Estil» és una paraula equívoca, per això prefereixo «caràcter».

«Cap desig d’influir ni d’imitar».
No, no l’he tingut. Ni apòstol, ni crear escola, ni res. Ni dir: «Si faig com aquest, tindré allò». Això ho ignoro absolutament. I això es podria dir com una vanitat amagada, però ho dic de debò.

«Com a escriptor no m’he proposat mai resoldre cap problema del lector».
No, perquè no he intentat ser deliberadament emotiu, animar el desanimat, tranquil·litzar l’inquiet, estimular l’apàtic. Jo escric així, i al que no li interessa plega, i al que li interessa segueix, i els defectes que li troba no els sé. Segurament són diferents dels que jo em podria imaginar. Només puc pensar: «Mira, li ha agradat». He trobat gent que em diu: «Tinc tots els seus llibres». Puc pensar que li han agradat, però: per què? No ho sé, no en trobaríem dos d’iguals. M’és molt educatiu l’article diari perquè jo que vaig bastant a peu per l’Eixample, i és freqüent que em passi que m’aturi algú i em digui: «El seu article d’avui és boníssim», i al xamfrà següent trobo algú altre que m’atura i em diu que l’article d’avui no li ha agradat. Em vénen ganes de dir-li que corri a parlar amb el de la cantonada anterior i discuteixin perquè per a un l’article és tan bo i per a l’altre tan dolent. Quan tu vius això, se t’han acabat els dogmatismes, les pretensions i tot. Tots dos tenen raons. Jo sé que qualsevol escriptor diari sap que l’article d’avui és dels millors que ha fet mai per a un 7% de lectors, és bo per a un 27%, és psè-psè per a un 19%, francament poc interessant per a un 13% i un dels pitjors per a un 7%. Digui el que digui, sigui l’article que sigui. Es pot demostrar estadísticament, això és la diversitat humana. Això et dóna una lliçó de relativitat i modèstia, i de no creure’t que tens la raó. Per tant el que has de fer és escriure el que vulguis, no pensar en aquest crític o en aquella acadèmia. Has d’escriure el que vulguis perquè no tens més remei. Què vols canviar, per fer content a qui? A l’altre 7%?
 
«La literatura que s’aguanta és la cèntrica, no l’excèntrica».
D’excèntrics n’hi ha menys del que sembla. Hi pot haver l’excèntric per definició, però la majoria se’n fan d’excèntrics, no ho són per fatalitat. El que s’ho fa es pensa que serà més divertit, que se’n parlarà més. I jo em considero una persona cèntrica, i segur que per alguna persona sóc un excèntric, perquè el seu centre és un altre. Quan jo en ple franquisme vaig començar a escriure en català es va considerar una excentricitat.

Vostè ha insistit en el caràcter gairebé artesanal de la literatura. 
L’ofici s’ha d’exercir amb malícia, que vol dir habilitat. El domini de l’ofici vol dir que hi ha d’haver un punt d’artifici, però que l’artifici no sigui la base. Has de trobar un bon «com», i per trobar un bon «com» a vegades has de pensar. No pot ser que espontàniament et surtin sempre els «com». Per això diem que escriure és un ofici. No és com la respiració; és la manipulació d’un material per obtenir un resultat determinat. Aquesta manipulació no ha de ser falsa, és la mateixa que fa servir un fuster perquè allò sigui més llis, o perquè s’aguanti. Saber manipular vol dir saber fer anar les mans, i fer servir el cervell per veure què és el que no quadra... d’això se’n pot dir artesà o intel·lectual. Artifici vol dir amb art, no falsedat. I per això és literatura. És el com. Hi ha una música, un ritme narratiu, una estructura.  
 
En algun dels seus llibres ha reflexionat sobre l’adjectivació. Creu que la literatura consisteix més a treure que no a posar?  
En el meu cas sí. De jove vols escandalitzar, o fer bonic. I fas servir una quantitat d’adjectius per ser brillant. A mi no m’agrada fer correccions. Les úniques que he fet en els meus llibres han estat per treure paraules. Jo no sé reescriure. Hauria de tornar a ser aquell que vaig ser per reescriure. Quan ets jove vols quedar bé i demostrar que domines el vocabulari, i tens una tècnica per fer bonic. Després amb els anys veus que és inútil i que allò sobra. No tinc temps per reescriure, vull fer coses noves. Però si ho he fet ha estat per treure coses, normalment un adjectiu que era per fer bonic. Jo dic una frase de Pla, que deu ser falsa, que diu que «cal fumar un cigarret per tenir temps per pensar l’adjectiu». Jo penso que els adjectius no s’han de pensar; ja hi són. Potser faran més bonic si hi penses una mica, però vaja. Els que fan realment bonic són els que estan lligats al substantiu. I si d’aquest cel d’avui vols dir que és un «blau difuminat i llis»–també en podria dir «angèlic»–, si tens l’ofici d’escriure hi pots afegir el que et doni la gana. Ja el veus, l’adjectiu que hi és. Allò de parar-se a buscar l’adjectiu és per trobar el que faci bonic, perquè sinó ja els tens clars. Per mi aquest soroll del carrer que sentim ara és «vague i habitual» –no «molest», perquè és habitual–, però no és «preocupant», ni «insuportable», ni «incommensurable», com diria el Pla. El que vesteixen són els adjectius, però a vegades no et deixen veure el cos que hi ha al darrere. Si et vols lluir és una altra història. Jo, de lluir-me, no en sé.