«L'estiu al cor de l'hivern»
Serà millor començar per la mala notícia. Tot i que Elisabet Riera, com a editora, és la responsable d'un dels segells més exquisits del país, Wunderkammer, el seu últim llibre, Una vegada va ser estiu la nit sencera, hauria merescut una última revisió. Així, s'hi haurien detectat diverses badades ortogràfiques («caçó» per «cassó», «meli» per «melis», entre d'altres), lèxiques («amollar» per «emmotllar»), sintàctiques (l'anacolut de la pàgina 55), geogràfiques (la carretera N-240 que es fa passar per Peralada) o culturals (el lied «Der Lindenbaum» esdevé «Die lindenbaum») que enterboleixen la lectura. Són també, tot plegat, minúcies que no serien tan perceptibles si tota la resta del que hi ha a dir sobre el llibre no fossin bones notícies.
Una vegada va ser estiu... sembla partir d'un tema recurrent en la narrativa dels últims anys, el retorn a la natura. Una dona de mitjana edat és diagnosticada de càncer i emprèn un viatge a peu per la serra de les Alberes, decidida a abandonar un benestar que era un simple engany, un vel que ocultava la vida real. Hi podríem ensumar, al darrere, l'ombra de Thoreau, però en Riera no hi ha la voluntat d'allunyar-se de la civilització per tornar a començar de zero; al contrari, l'itinerari de la protagonista ve clarament orientat per referències culturals diverses, i alhora molt concretes.
Per una banda, hi ha el cicle de lieds de Schubert Winterreise, el Viatge d'hivern a partir de poemes de Wilhelm Müller traduït no fa gaire per Miquel Desclot, i que en la literatura catalana ja havia donat títol a un llibre de poemes d'Antoni Marí i a un recull de contes de Jaume Cabré: els 24 capítols del llibre treuen el seu títol dels 24 lieds schubertians, una mica a la manera en què la trama de L'Odissea orienta les peripècies de l'Ulisses de Joyce. I, per altra banda, l'itinerari físic de la protagonista segueix les passes d'una trobairitz fictícia, Alba de Peralada, expulsada pel seu senyor i condemnada a errabundejar; un errabundeig que constitueix una mena de segon relat que es combina amb el viatge principal, el de la narradora.
En molts d'aspectes, el llibre aprofundeix temes i motius ja apuntats a Llum, la primera novel·la en català de Riera: l'amor femení entre dones, la relació amb el lloc físic (que en tots dos casos és l'Alt Empordà), l'ús de les estacions de l'any com a símbol de paisatges interiors o, més anecdòticament, la referència a un til·ler. Però si allà Riera s'hi acostava des d'una base realista, gairebé transvestida de costumisme, mirant d'abordar amb tacte la qüestió de la relació amb una noia menor d'edat, aquí l'acostament és més lliure, més deseixit, i l'estil més depurat. Atent a aquelles referències culturals que guien la narradora, el relat adopta inflexions assagístiques, o bé s'entrega a vols lírics. Hi ha, explícitament, una defensa del palimpsest:
"Des dels temps dels temps, superposició d'èpoques, reinterpretació de formes i llenguatges; no existeix a penes cap construcció, text o artefacte artístic o mecànic que no es pugui considerar veritablement original i pur. A excepció, potser, dels versos de la trobairitz..."
Passa una mica com a El noi silvestre, de Paolo Cognetti, on el protagonista s'instal·la en una borda a la muntanya però aviat descobreix que allò és un paisatge plenament humanitzat, intervingut per l'home. La narradora d'Una vegada va ser estiu... es mou per un paisatge llibresc, més simbòlic que no físic, d'escassa concreció matèrica. Com si fos somniat.
Al capdavall, domina una lògica musical: la peripècia de la narradora es combina amb la peripècia de la trobairitz Alba i amb la de Schubert component Winterreise poc abans de morir, i encara amb els poemes de Müller o de diverses trobadores reals que van esquitxant el text. Són quatre línies que avancen en paral·lel al llarg del llibre, combinant-se mitjançant diferents menes de transicions, com els motius melòdics que es combinen en una simfonia. I hi ha també un crescendo, que va transformant l'estil sec i concentrat del principi en un to cada vegada més líric (amb tots els riscos que això implica) fins a arribar, cap al final, a una desarticulació progressiva de la sintaxi narrativa, que aproxima el text al vers. A l'extrem, al penúltim capítol arribem a una mena de visió mística:
"I ja no hi ha lògica. I ja no hi ha llenguatge. Ni caminant. Ni trobairitz. Només pura llum. Pur sentit.
I allà, al cor de l'hivern, la protagonista del llibre hi retroba l'estiu."