REVISTA

«No som els últims»

"Un paper, un llapis i la capacitat de plasmar el que veuen els ulls: quina cosa aparentment tan senzilla si no fos que la realitat supera la ment, supera la capacitat de processar l’esdeveniment."

Marc Aleu. 'Els vençuts', 1956. Dipòsit de la Generalitat de Catalunya Col·lecció Nacional d 'Art, 2019 | Museu Nacional d'Art de Catalunya
per Simona Škrabec, 4 de febrer de 2024 a les 11:40 |
El número 505, d'aquest febrer, s'apropa als imaginaris compartits a través de la memòria i la cultura. La directora de L'Avenç, Simona Škrabec, escriu sobre la seva presència enllaçant obres i llenguatges artístics de prop i de lluny. 


La sèrie pictòrica que porta el títol «No som els últims» es va poder veure el 2008 a la Pedrera. Els grans llenços de Zoran Mušič van ser fets molts anys després d’haver tornat de Dachau amb uns quants dibuixos fets a dins del camp. Un paper, un llapis i la capacitat de plasmar el que veuen els ulls: quina cosa aparentment tan senzilla si no fos que la realitat supera la ment, supera la capacitat de processar l’esdeveniment. Al MNAC, s’ha mostrat recentment un d’aquests dibuixos amb l’execució de presoners a la forca al mig de l’Appelplatz. L’imaginari de la crueltat es va transmetent al llarg de la història i aquest «fruit estrany» penjat d’un arbre en una plaça, o a les afores d’una vila, és un memento de la vilesa. Quan Billie Holiday es va atrevir a cantar la lletra i la música d’Abel Meeropol, el record dels linxaments era encara tan viu que aquell mateix any 1939, la cançó «Strange Fruit» va vendre un milió de còpies. L’imaginari de la crueltat basat en l’exclusió el comparteixen el nazisme i el racisme dels Estats Units, bé ho sabem. 

Menys conegut és potser que Mušič va haver de fugir de la Iugoslàvia de Tito la mateixa nit en la que va tornar de Dachau, l’havien advertit que el detindrien, i molts dels dibuixos es van perdre en la foscor de la fugida. Els «processos de Dachau» es van celebrar amb la convicció que els que van tornar del camp nazi amb vida només ho havien pogut aconseguir col·laborant. La purga va afectar sobretot persones amb formació universitària, calia marcar amb una taca qualsevol testimoni amb capacitat d’analitzar el que havien viscut.  

Primo Levi era un jove químic de vint-i-quatre anys, que era capaç de recitar l’Inferno de Dante dins d’aquell món de les ombres. La cultura va ser indubtablement un espai dins del qual es podia engendrar almenys una idea d’un altre món possible. La cultura, el testimoniatge filtrat a través de l’esforç creatiu, encara planteja les preguntes punyents de com preservar aquesta memòria. «És dolorós presenciar», va apuntar Herman Lebovics el 2016, que «les opcions tant de la història com de la memòria es fan com a estratègies de màrqueting». Per evitar que el sofriment es vengui com si fos un producte comercial hem d’acostar-nos als capítols difícils amb la disposició de deixar-nos-hi involucrar. A la pel·lícula de Jonathan Glazer sobre el comandant d’Auschwitz veiem la realitat reflectida «sense un punt de vista humà». Les càmeres ens mostren com Hedwig Höss cuida les seves plantes i ignora la resta. Els espectadors avui realment vivim tranquil·lament d’esquena als horrors del món? Podem mirar una pel·lícula com aquesta i no pensar en el que està passant avui? 

Les dècades immediatament anteriors a l’aparició del nazi-feixisme eren arreu d’Europa, no només a Catalunya, marcades per «l’afany de fer un país millor que va de l’enginyeria a la literatura [...], de la indústria als jardins». Millorar el món amb petites accions civilitzades implicava saber preparar la terra per a la plantació d’una llavor exòtica com si preparéssim un berenar senzill. El món s’havia obert a l’acceptació de la diferència, però aquesta saviesa no és gaire fàcil d’aplicar. El turisme, aquesta activitat tan lucrativa, ens ha inculcar imperceptiblement la rígida diferenciació entre un nord proper i un sud ple d’indígenes. Potser no cal altra cosa que fer l’esforç de conèixer allò que desconeixem. I descobrir així que els nens a la selva del Vietnam, quan tornen a casa de fer un dia el badoc al mercat, els pares els renyen perquè s’han atipat de bunyols i ara no soparan. Ben bé com arreu! 


 
Participació