REVISTA

«Dues dones i un pseudònim»

Jordi Puntí tanca el número descobrint qui hi ha darrere de Michael Field

Katharine Bradley i Edith Cooper | Viquipèdia
per Jordi Puntí, 15 de gener de 2024 a les 10:44 |
«Dues dones i un pseudònim»
Jordi Puntí

Un dels trets de les narratives del jo que han proliferat aquests últims anys és que semblen ignorar, per no dir desconèixer, que fa segles que els escriptors exploren les possibilitats formals de l’artifici, ja sigui amb l’alteritat del narrador, la impostura o la voluntat d’estil com a refugi. Potser el caràcter terapèutic que busquen inconscientment alguns relats, afegit a l’onada de narcisisme superficial que han impulsat les xarxes socials —penso en alguns intents mal dissimulats de l’autoficció—, han donat per bona la simbiosi entre autor i narrador. I tanmateix, des d’un punt de vista literari, el punt de fuga, el filtre o el subterfugi poden convertir allò personal en universal, sense que calgui apel·lar a l’empatia sentimental en tot moment. 
Dic que fa segles que els escriptors se serveixen de la màscara del jo i fa poc n’he conegut un cas extraordinari: el de l’autor britànic Michael Field. Entre 1875 i 1914 va publicar vuit llibres de poesia i vint-i-set obres de teatre en vers, i després el seu rastre va desaparèixer endut pels nous corrents de l’avantguarda. El que resulta fascinant és que Michael Field era el pseudònim sota el qual escrivien dues dones —Katharine Bradley i Edith Cooper—. Tia i neboda, es portaven quinze anys, vivien juntes i durant més de quatre dècades van ser amants. De jove, la Katharine havia freqüentat els cercles utòpics de John Ruskin i William Morris, i es captenia amb una actitud llibertària de portes endins que amb la seva neboda havien de dissimular en societat. Seguien els plantejaments estètics del crític Walter Pater i freqüentaven els cercles literaris d’Elizabeth Barrett Browning i el seu marit, Robert Browning. Van ser amigues d’Oscar Wilde i el crític d’art Bernard Berenson. Tot i que a l’Anglaterra victoriana el lesbianisme no estava perseguit com l’homosexualitat masculina, tampoc estava ben vist i fins i tot podia ser objecte d’escarni públic; es tolerava una certa masculinització de la dona lesbiana, i el sobrenom de Michael Field ajudava a Katharine i Edith a mantenir en secret la relació, sobretot quan publicaven poesia amorosa de ressons sàfics.    
Amb l’acumulació d’obres i l’aixopluc del pseudònim, totes dues van convertir Michael Field en una mena d’imatge del seu amor, la personificació de la unitat que representaven. Més enllà de la seva obra en vers, aquest context és especialment atractiu en els dietaris que van escriure juntes, entre 1868 i 1914, amb una voluntat literària decidida i sota la veu única de Michael Field, fins al punt de titular el projecte Els treballs i els dies. Tot i que volien que es publiquessin pòstumament, els diaris estan dipositats a la British Library i només se n’han editat alguns fragments. En un estudi recent, Chains of Love and Beauty, Carolyn Dever els ha llegit de cap a cap i en ressegueix les línies mestres i alhora en cita llargs passatges. Així sabem que Katharine i Edith escrivien cada dia, alternativament; repassaven la vida quotidiana, els actes socials, les amistats, les lectures, els dubtes sobre els experiments formals, i el diari també acabava sent un mirall en què Michael Field —elles dues— reflexionava sobre la seva existència. 
Dever ressegueix les diferents èpoques en la relació, les crisis personals, la conversió al catolicisme, la devoció que senten per un gos com si fos un fill en comú. Però la proposta més interessant de Dever és que en el dietari hi veu el reflex gairebé en temps real, dia a dia, de l’evolució feminista, social i cultural que va de l’època victoriana de finals del XIX fins a l’accés a la modernitat que ja apunten Oscar Wilde i, poc després, sobretot el grup de Bloomsbury. «La transició de George Eliot a Virginia Woolf», escriu.  
¿Per què, doncs, «Michael Field» no és més reconegut? Dever detalla la indiferència que provocaven els seus llibres, com si no aconseguissin adaptar-se als nous temps, i és tota una paradoxa perquè la prosa dels dietaris sí que estava en sintonia amb els canvis. Edith Cooper va morir el 1913, als cinquanta-un anys, d’un càncer d’estómac, i la seva tia Katharine només la va sobreviure nou mesos: càncer de pit. Durant aquest temps va seguir escrivint ella sola com a Michael Field, plorant l’absència de la seva companya de vida, i només podem pensar que devia ser un consol que dins aquell pseudònim encara seguís viva, com una part inseparable d’ella mateixa, dues vides en una. 


 
Participació