OBITUARI

Ventura Pons, el cinema de la diferència

En la mort del cineasta barceloní

per Redacció, 8 de gener de 2024 a les 17:28 |
Lamentem la mort del cineasta barceloní Ventura Pons, a la seva ciutat natal als 78 anys d'edat. Pons va ser entrevistat en profunditat a L'Avenç l'any 2016, per part de Josep M. Muñoz, una entrevista que compartim ara en obert aquí.

Ventura Pons (Barcelona, 1945-2024) era el director que més pel·lícules havia rodat en català i s'havia convertit en un dels cineastes catalans amb més projecció fora de Catalunya. Fill d’un petit empresari del sector de la joieria, amb qui va treballar fins a la seva mort, d’adolescent va anar regularment a Londres, on va conèixer les noves propostes teatrals i cinematogràfiques que sorgien dels Angry Young Men i del free cinema. El 1967 va iniciar la seva trajectòria professional en el món del teatre, i durant una dècada va dirigir prop d’una vintena d’obres teatrals, que després l’influiran, especialment com a director d’actors, en la seva faceta com a director de cine. L’any 1978 va estenar la seva primera pel·lícula, Ocaña, retrat intermitent , una visió intimista del pintor i personatge provocador que va marcar la vida de la Rambla i de la Plaça Reial a finals dels anys setanta. La pel·lícula va ser seleccionada oficialment pel Festival de Cannes i avui ha esdevingut un film de culte. Ha dirigit una trentena de llargmetratges, la majoria dels quals produïts amb la seva companyia Els Films de la Rambla, fundada l’any 1985. Als anys vuitanta, escriu, dirigeix i produeix una sèrie de comèdies exitoses, com La rossa del bar o Què t’hi jugues, Mari Pili? Després del 1992, la seva obra fa un gir i adapta nombrosos textos, narratius i teatrals, d’autors com Quim Monzó (El perquè de tot plegat, Mil cretins), Josep M. Benet i Jornet (Actrius i Amic/Amat), Sergi Belbel (Carícies, Morir (o no) i Forasters), Lluís-Anton Baulenas, Jordi Puntí, Ferran Torrent o Lluïsa Cunillé (Barcelona, un mapa) entre altres. A més d'Ocaña, ha escrit i dirigit altres documentals: El gran Gato, Ignasi M. i Cola, Colita, Colassa. Ha estat vicepresident de l’Academia de las Artes y Ciencias Cinematográficas de España i ha rebut, entre d’altres, la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes, la Creu de Sant Jordi, el Premi Nacional de Cinema de la Generalitat de Catalunya, un premi Ondas i molts altres reconeixements, com el Gaudí d’Honor 2015, i els de diversos festivals internacionals. La University of Colorado, a Denver (EUA) va celebrar el 2012 un Congrés universitari sobre el seu cinema amb especialistes del món acadèmic anglosaxó. L’Editorial Vervuert ha publicat el llibre d’aquest congrés: Ventura Pons: Una mirada excepcional desde el cine catalán (2015). És autor d’un libre de memòries Els meus (i els altres) (Proa, 2011), i d’un diari de viatge, 54 dies i escaig (3i4, 2012). També ha impulsat la recuperació dels Cinemes Texas de Barcelona, amb el propòsit de normalitzar l’exhibició del cinema internacional en versió original subtitulat en català.




"Amb la pel·lícula sobre la Colita, la meva idea és explicar aquesta ciutat. Explicar que, fins i tot durant el franquisme, érem molt europeus. Aquells anys, a Barcelona, comencem a viure precisament el canvi que a Europa comença a final dels anys cinquanta a Anglaterra."

"Del pare, n’he heretat el sentit del treball i de la feina. Arremangar- te, posar-t’hi, complir i tenir paraula. I de la mare, el nas, l’instint, que en tinc bastant. Ella, que era de pagès, de la Segarra, era la reina del llenguatge indirecte: i això que no havia anat mai a escola."

"Arriba un moment, l’any 1978, que ja tinc trenta-tres anys, que decideixo fer una pel·lícula documental, i m’invento Ocaña, retrat intermitent, que era un exercici, pensat només, si m’agradava prou el resultat, per ensenyar als meus amics. Però aviat la bola es va anar fent gran."

"Soc el director que més pel·lícules, vint-i- set, ha fet en català a la història del cinema. Afortunadament, no sóc un cregut. L’únic en què crec és en fer les pel·lícules, en la teva diferència. Que és l’únic que pots vendre."

"D’en Quim Monzó, m’agradaven les seves històries. Ell em deia que era impossible fer- ne una pel·lícula. Quan va veure El perquè de tot plegat, ens en vam anar a emborratxar de felicitat. Vam caure, no sé si en Quim o jo, del tamboret d’un bar, de contents que estàvem."

"Amb Carícies, Amic/Amat, Morir (o no), Anita no perd el tren i Food of Love, vaig estar cinc anys consecutius a la selecció oficial de la Berlinale. Five years in a row, que es diu en anglès: no hi ha hagut ningú més al món que ho hagi fet! He fet nou Berlinales, a la meva vida."


 
Arxivat a:
, General, Ventura Pons, cinema
Participació