REVISTA

Les màscares de Mahi Binebine, a l'entrevista

Aquest gener, Simona Škrabec parla amb l'escriptor marroquí, activista cultural i hereu d'una família de bufons

Mahi Binebine durant la seva intervenció al Kosmopolis | Miquel Taverna, CCCB
per Simona Škrabec, 10 de gener de 2024 a les 11:55 |
L'Avenç comença l'any 2024 reflexionant sobre la construcció de les identitats i el paper que hi té la cultura. La directora de la revista conversa amb l'escriptor marroquí Mahi Binebine sobre literatura, però també descobreix la història d'una família de bufons shakesperians. Binebine n'és un hereu digne, com es fa evident a l'entrevista titulada "La màscara que narra el que ens fa por" i il·lustrada amb imatges de la visita de l'autor a Barcelona durant el festival Kosmopolis, del CCCB.

A continuació, un extracte de l'entrevista, amb la presentació de l'autor i algunes reflexions sobre la seva llengua literària i la propera traducció en català d'una novel·la seva a mans de Manuel Forcano, que també s'adaptarà a la pantalla gran.


Mahi Binebine va néixer a Marràqueix el 1959. «És un jove somrient de trenta-quatre anys», deia una ressenya de la seva primera novel·la, publicada el 1992. Trenta anys més tard, el somriure contagiós de Binebine no ha pas desaparegut, sinó que el regala amb generositat. L’autor prové d’una família de bufons, en sentit literal, d’una família shakespeariana, com li agrada subratllar. Home enginyós, sap aprofitar cada excusa per enfilar un nou relat, explicar una anècdota sorprenent, no només als seus llibres, sinó també en aquesta entrevista que va tenir lloc durant una visita de Barcelona per participar en el festival Kosmopolis del CCCB el novembre de 2023. Mahi Binebine es va establir a París el 1980 i ha tornat a Marràqueix el 2002, on viu i treballa actualment. Entre les seves obres literàries cal esmentar El somni d’una esclava (Le Sommeil de l’esclave, 1992), Els funerals de llet (Les Funéralles du lait, 1994), Caníbals (Cannibales, 1999), Pol·len (Pollens, 2001) i El meu germà fantasma (Mon frère fantôme, 2022) i també la novel·la Carrer del Perdó (Rue du Pardon, 2019), traduïda el 2021 al català per Manuel Forcano, que ja prepara la traducció d’El bufó del rei (Le fou du roi, 2017). La novel·la Les estrelles de Sidi Moumen (Les Étoiles de Sidi Moumen, 2010) va ser adaptada al cinema per Nabil Ayouch amb el títol Els cavalls de Déu (Les Chevaux de Dieu, 2012). L’autor hi reflexiona entorn de les causes que van provocar l’atac terrorista del dia 16 de maig de 2003 a Casablanca. Amb els ingressos que va obtenir amb la novel·la i la pel·lícula, Mahi Binebine va fundar una xarxa de centres culturals anomenada Les Étoiles, que funcionen a Casablanca, Tànger, Fes, Marràqueix i Agadir, i ofereixen accés gratuït a la cultura als joves en risc d’exclusió social. Binebine escriu en francès i les seves obres han estat traduïdes a una dotzena d’idiomes, des de l’alemany al coreà. És important assenyalar que molts dels llibres també han estat traduïts a l’àrab de manera que poden ser llegits a casa seva amb tota la càrrega de reflexió sobre la societat àrab actual que contenen. Els temes tractats abasten el terrorisme, l’abús de les drogues, la immigració il·legal fins a drames familiars com poden ser l’incest o la persistència de models d’esclavisme, i també la dura persecució política de l’oposició per part dels règims com el del rei Hassan II.  

[...] Escriu en francès sempre. Per què? 

Escric en aquesta llengua sempre perquè he tingut professors que m’han fet estimar el francès. I he tingut professors que m’han fet detestar l’àrab, perquè a través d’aquesta llengua ens transmetien unes actituds retrògrades, fins i tot m’atreviria dir que ens inculcaven el racisme. Detestava aquesta intransigència des que era ben petit. En canvi, els professors de francès em va fer descobrir El petit príncep, que em va fer somniar molt. I recordo encara els lloms de les col·leccions dels llibres de lectura, la de color rosa, la petita biblioteca de color verd... A més, per a la meva mare, l’educació era molt important i especialment la lectura. El pare va marxar al Palau quan jo tenia tres anys, ella es va quedar sola amb set fills. Set! Era secretària, treballava en un món d’homes i havia après a lluitar, perquè calia saber-ne. Li diré un secret: la mare és el tema del meu pròxim llibre. Porto la seva fotografia aquí, al mòbil, com fons de pantalla per anar-me preparant. Va ser una dona excepcional, als quaranta anys es va posar a estudiar perquè no havia anat pràcticament a l’escola. I amb tot això va passar de ser una secretària a ser la responsable de tota l’àrea. De tots nosaltres, la mare n’exigia no abaixar mai els braços. Sempre havíem de ser els primers, sempre, en tot. I realment, les meves tres germanes, són totes tres doctores en literatura i donen classes a la universitat. Tinc un germà petit que és milionari a Nova York. Fins i tot el meu germà que va estar empresonat, ho va estar a la presó més dura del món. Sempre havíem de ser els millors! I és ella que ens va saber donar aquestes ganes de voler anar sempre una mica més enllà.  

Com que escriu en francès, els seus llibres deuen ser molt llegits a Europa? 

A Europa em llegeixen, des del meu primer llibre. Sempre he tingut moltes traduccions i tinc la sensació que em passo la vida anat a fer presentacions i trobar-me amb els meus lectors d’arreu, talment com va passar ahir al festival Kosmopolis del CCCB, on la vaig tenir una conversa amb el meu traductor català, Manuel Forcano. Ha pogut veure vostè mateixa quanta gent ha vingut, i quin era l’ambient. Però també em llegeixen a Marroc  perquè els meus llibres estan pràcticament tots traduïts també a l’àrab. A casa soc molt ben acollit, la gent es reconeix dins de les meves històries. Però en el meu món, l’africà, musulmà i àrab, un escriptor no té una posició comparable amb la que tindria a les societats europees. No puc permetre’m  mirar-me el melic! Potser tots els que escrivim al món àrab hem assumit la missió quixotesca de voler millorar el que no està bé. Ens sentim amb el deure, els escriptors, de parlar en nom de tots aquells que no tenen veu. I a vegades, ho he de reconèixer, em sento fins a un cert punt empresonat. L’últim llibre, El meu germà fantasma (2022), és el primer que té una trama completament inventada. Tots els altres llibres són per explicar la història d’algú i tractar temes com la immigració, el terrorisme i altres assumptes igual de greus.  

Per exemple, en la novel·la que Manuel Forcano ha traduït al català, Carrer del Perdó (2019), dona veu a  un patiment que passa dins de les cases. 

En aquest llibre volia donar eines a les dones, mostrar que hi ha camins per sortir-se’n, però la situació que hi descric és molt dura. Trobo important subratllar de què parlem aquí, perquè en el món àrab, d’això no se’n pot parlar, i és el tema de l’incest. La protagonista del llibre és una noia que havia patit abusos sexuals per part del seu pare des que era petita. Al final, la noia torna a casa seva, va a buscar la germana petita per salvar-la del mateix destí i la troba asseguda a la falda del pare. El problema és que aquestes coses no passen un sol cop, sinó que es poden anar repetint i repetint, si no en parlem. I just ahir em van comunicar que aquesta novel·la també tindrà una versió cinematogràfica. [...]

Trobareu l'entrevista sencera en aquest enllaç.

Podeu adquirir el número 504 aquí, i subscriure-us a L'Avenç aquí.


 
Participació