REVISTA

Què feia riure Herman Melville

Joan Todó enfila lectures de Melville, Emerson i Thoreau al "Llegir escrivint"

El Bosc Nacional de Sequoia, a Califòrnia, és mostra de la naturalesa exuberant dels Estats Units | Jorn Van Til, Unsplash
per Joan Todó, 24 de desembre de 2023 a les 09:15 |
La secció "Llegir escrivint", de Joan Todó, ressegueix una branca emblemàtica de la literatura nord-americana a partir de la traducció de Naturalesa, de Ralph Waldo Emerson, publicada recentment per Quid Pro Quo. L'article està publicat al número 503 de L'Avenç

El lector català que fa uns mesos llegia Quiquiriquic!, el recull de contes de Herman Melville seleccionat per Àlex Moreno Mulet i traduït per Yannick Garcia, i hi topava, només començar, amb el relat del mateix títol o, més endavant, amb «La veranda», és a dir, amb dos textos que empren un llenguatge elevat, fins i tot ampulós i, diríem, pretensiós, que tenia la virtut de donar-nos un retrat involuntari del narrador tant o més que aquest aconseguia descriure el cant d'un gall o un paratge muntanyenc, podria ser que s'estigués perdent part de la broma continguda en aquella tria d'estil. I és que aquells relats de Melville eren, entre altres coses, una paròdia de l'escola transcendentalista de Concord, especialment de Thoreau, però també del seu mestre, Ralph Waldo Emerson; una paròdia que aprofundiria encara més a Moby Dick

Emerson, de fet, és un escriptor poc traduït al català: fa uns anys, tot just, Ensiola en recuperava una traducció de Cebrià de Montoliu (apareguda el 1904 a L'Avenç de l'època), La confiança en un mateix, complementant-la amb una traducció actual, a càrrec de Miquel Àngel Llauger, d'El poeta. I ara, providencialment per a aquell possible lector de Melville, Quid Pro Quo ha publicat, en traducció de Teresa Bauzà Bosch (i amb l'acompanyament fotogràfic de Nofre Fuster), un dels textos principals, i el primer que va publicar, Naturalesa. Aparegut el 1836 (tot i que l'edició que aquí se'ns entrega és la de 1849), l'assaig és una derivació d'un viatge d'Emerson per Europa, durant el qual havia conegut Thomas Carlyle i havia visitat el Jardin des Plantes i el Museu Nacional d'Història Natural de Paris. 

Aquest origen resulta com a mínim irònic: pocs mesos després de publicar l'assaig, Emerson pronunciava la conferència «The American Scholar», en què proposava que la cultura nord-americana s'independitzés definitivament de l'europea, tal com políticament el país ja havia fet anys abans. De la mateixa manera, Naturalesa comença des d'aquesta perspectiva d'un nou món: «Hi ha noves terres, nous homes, noves idees», ens diu a la primera pàgina. Segurament el seu acostament a la idea de la naturalesa no es pot deslligar de la vida en un continent que, des de la perspectiva occidental, encara estava per «civilitzar», un terreny immens ple de natura verge, aparentment infinita, sobre el qual semblava factible proposar un recomençament utòpic de la civilització, un reinici de tot allò que havia fallat a la vella Europa. No és tan estrany, així, que la cabana on Thoreau es va retirar temps després, durant l'experiència narrada a Walden, fos propietat d'Emerson: al principi del seu assaig, aquest últim escriu: «Per trobar la solitud, un home s'ha d'allunyar tant de la seva cambra com de la societat.» 

És l'inici d'un examen de la relació entre l'home i la naturalesa que, de fet, és ple pertot arreu de petjades del Romanticisme alemany. Emerson examina com l'home, de la natura, n'extreu béns materials, però també goig estètic, formes de llenguatge o l'aprenentatge de la disciplina. És una perspectiva que, per una banda, recupera perspectives de la kantiana Crítica del judici, principalment el dubte que la informació que ens entreguen els sentits correspongui a la realitat efectiva de les coses (és d'aquí, de fet, que surt el mot «transcendentalisme», amb què s'identifica la filosofia emersoniana), alhora que, per l'altra, anuncia poètiques com la maragalliana: «Així és l'art, una naturalesa passada per l'alambí de l'home», diu Emerson, anunciant l'inici de l'«Elogi de la poesia» (el poeta barceloní mencionava expressament el filòsof de Concord a l’«Elogi de la paraula»). 

Una al·lusió una mica obscura (el text de Quid Pro Quo es presenta sense notes a peu de pàgina, gairebé sense paratextos) al geòleg Hughes Miller, al teòleg Henry E. Manning i al filòsof empirista John Locke pot clarificar la posició emersoniana al respecte: la relació de l'home amb la naturalesa no l'esgotarà ni la ciència, ni la teologia ni la filosofia. Cap d'ells «no és l'amo del paisatge». I alhora, Emerson no renuncia a cap dels tres: la seva solució integradora, al capdavall, serà l'esperit, també identificat amb «l'ésser suprem», però que es manifesta al llarg del text en una sèrie de metàfores i analogies. No resulta sorprenent, així, que a l'últim capítol sembli proposar que la millor manera d'acostar-se a les veritats vitals de la natura serà, enfora del mecanicisme científic i de la dissecció especulativa, mitjançant la poesia. 

I és sobre aquesta confiança en l'analogia com a ciment del món que Melville, temps després, va vessar tota la seva ironia. 

 
Ralph Waldo Emerson, Naturalesa, trad. de Teresa Bauzà Bosch. Pollença: Quid Pro Quo, 2023, 103 p., 16 €

Podeu adquirir el número 503 aquí, i subscriure-us a L'Avenç aquí.

 
Participació