L'Avenç de desembre s'acaba tal com comença la informació meteorològica de Televisió de Catalunya. L'escriptor Jordi Puntí, que acaba de ser guardonat amb el Premi Sant Jordi de Novel·la 2023 per Confeti, explica què hi ha rere la curiosa màquina que apareix a l'anunci a la seva secció, "A l'última".
"¿Qui us ofereix el temps?"
Jordi Puntí
És probable que la pregunta que encapçala aquestes ratlles ressoni amb una sobtada irritabilitat al cervell de més d’un lector. Des de fa una dècada, potser més, aquesta frase introdueix l’anunci que patrocina el servei meteorològic als noticiaris de Televisió de Catalunya. La cantarella de la veu en off ens tracta com si fóssim criatures, mentre veiem a la pantalla una màquina sorprenent: un dit prem un interruptor que obre una porteta, d’on surt un dit mecànic que al seu torn prem l’interruptor per tornar-la a tancar, i així tota l’estona, en un bucle que amenaça de ser infinit. I llavors, una veu estrident exclama un estrany «¿ho veieu?». Dues preguntes inconnexes, doncs, i el nom del patrocinador de l’espai.
El problema de l’anunci és el ritme frenètic de la màquina —obrir, tancar, obrir, tancar—, que impedeix apreciar la poètica de l’enginy. Aquesta mena de màquines, també conegudes com a capses inútils, tenen tota una tradició al darrere. La publicitat, tan invasiva en el significat, s’ha apropiat des de fa temps dels mecanismes suggeridors de l’art. Les màquines inútils van néixer com a escultures futuristes per qüestionar-se el domini creixent del món mecanitzat. Als anys 1930, l’artista italià Bruno Munari va dissenyar uns quants models d’art cinètic, en la línia dels artefactes de Tinguely: no servien per res però eren curiosos i alhora connectaven amb el surrealisme de Louis Aragon i André Breton, a qui havia conegut a París.
Rere aquelles primeres obres hipnòtiques de Munari hi havia una voluntat d’ordre, d’investigació sobre l’absurd i els límits del racionalisme, que uns anys després va orientar cap al disseny gràfic i industrial. Va dissenyar cobertes de llibres per a Einaudi, i Umberto Eco deia que treballava sobre la pàgina com si toqués un violí, amb una extraordinària lleugeresa i rapidesa, «i faig servir el terme
lleugeresa pensant en les lliçons americanes de Calvino (potser perquè sempre he vist Munari com un personatge calvinià». Aquest punt transgressor i juganer era essencial per estimular la creativitat en els infants, i són canònics els llibres que va idear com a exercicis pràctics per dibuixar i entendre el món, com ara
La caputxeta vermella, verda, groga, blava i blanca,
El venedor d’animals,
L’il·lusionista groc, i d’altres que va escriure en col·laboració amb Gianni Rodari.
Seguint la via experimental de Munari, el científic Marvin Minsky va crear l’any 1952 la primera màquina per l’estil de la de l’anunci meteorològic. Minsky, un pioner en intel·ligència artificial, es distreia jugant amb màquines que ell havia ideat, com una calculadora amb números romans o una campana que avisava de l’absència de gravetat, i va assessorar Stanley Kubrick en el rodatge de
2001: una odissea de l’espai. La màquina inútil que va inspirar l’anunci es deia «Deixa’m estar sol» i feia gràcia de veure, però tenia un costat enigmàtic i inescrutable: com si allà dins hi hagués algú —un prototip primari d’intel·ligència artificial— que obeís i alhora desobeís les teves ordres.
Avanço en el temps. La prova que aquestes màquines poden ser una font de misteri és el tercer capítol de la tercera temporada de
Fargo (2017), una de les sèries més brillants dels últims anys. El seu creador, Noah Hawley, sol escriure amb una llibertat única, que rebutja girs comercials i clixés de gènere. Aquest capítol funciona gairebé com una història tancada: Gloria, la detectiu protagonista, viatja a Los Angeles per seguir la pista del seu padrastre, assassinat fa poc. Sabem així que de jove era un escriptor de ciència-ficció, i que l’èxit amb una novel·la titulada
El planeta Wyh el va empènyer a provar sort a Hollywood. Va fracassar i després va deixar-ho tot, va canviar de nom i va intentar refer la seva vida (és un dir). Gloria s’instal·la en un motel i, mentre llegeix la novel·la, protagonitzada per un robot que es diu Minsky (picada d’ullet), va investigant la joventut del seu padrastre. La primera nit a l’habitació del motel, rere una cortina troba unes sabates i una capsa inútil que algú s’ha oblidat. L’observa, prem l’interruptor, s’obre la porteta i surt un dit mecànic que prem de nou el botó per tancar-la. Ho repeteix. Tot és lent, estrany, i mentre observem fascinats aquell enginy, en la penombra quieta de l’habitació, entenem que en aquell món el passat es resisteix a obrir-se. La màquina no es cansa i no té cap pressa, com si el temps no existís.
Podeu adquirir número 503
aquí, i subscriure-us a
L'Avenç aquí.
