No et vaig veure, ahir a l’execució!

Publiquem un nou assaig literari de l’escriptor barceloní després del seu Un plat d’escudella de l’estiu passat. En aquesta ocasió es tracta d’una reedició revisada i ampliada del llibre que havia publicat originalment a La Campana. Domènech és un estudiós curiós, en el sentit literal i figurat. Escriu amb gran precisió degut a la molta documentació amb la qual treballa i tanmateix aconsegueix destil·lar-la en una literatura viva, àgil, amb un punt de murrieria que incorpora al lector a la història. Domènech torna a posar el punt de mira en la cultura popular, en la gent abans que en els esdeveniments. L’observació sobre la pena de mort és un estudi antropològic sobre els que presencien les execucions, per això ho enfoca des del punt de vista de l’espectacle, de la dimensió pública de l’execució sobre l’escenari de la Barcelona popular, dels carrers i places de la Barcelona vella com havia fet també amb l’escudella. El període tractat va d’entre mitjan segle XIV i el 15 de juny de 1897, dia de l’última execució pública a la ciutat.

Si la pena de mort té una dimensió pública en aquesta època (i podem mirar cap a l’Orient per veure llocs on encara és vigent avui mateix) és perquè té un objectiu exemplaritzant. Res més gràfic que veure en directe què et pot passar si... i sí, la gent s’esgarrifava... però també es divertia. Paradoxes de la condició humana. Per això diu que la pena de mort és l’espectacle més tràgic que ha inventat l’espècie humana. “La mort en públic era el gran espectacle. Potser l’únic espectacle, perquè la resta dels que es qualifiquen com a tals no són altra cosa que simulacions. Siguin drames, tragèdies ocomèdies: representacions al cap i a la fi.” Si aquest instrument del terror ha perdurat al llarg dels segles és perquè aquell espectacle indigne aconseguia un èxit de públic. La forma d’execució depenia del delicte i de la categoria del condemnat: esquarterar, penjar, cremar, degollar, afusellar, donargarrot... A més de recollir els procediments, els cerimonials i nombroses anècdotes, amb noms de persones concretes, d’històries personals, amb les diferències de classe corresponents, esclar. Domènech convida el lector a fer un recorregut pels carrers i les places de Barcelona que en algun moment van ser escenaris on el poder mostrava qui tenia el dret sobre la vida i la mort, i que sovint han deixat petja en la toponímia: palaus, presons, esglésies, les muralles, els portals.... “En cada un dels capítols i en cada una de les execucions sempre la genteta que tot ho vol veure. El uns, per avidesa de presenciar la mort violenta d’una persona. Altres, per satisfacció de veure morir un indesitjable. Els que més, per xafarderia i per ser a lloc i poder dir: jo hi era!.” 
 

Pots comprar-lo aquí.