L'entrevista
octubre 2019
461

Josep M. Muñoz


La identitat escindida de Jaume Sisa

Jaume Sisa (Barcelona, 1948) va néixer al barri del Poble-sec, al si d’una família treballadora, que havia perdut la guerra. Després d’una infantesa normal i feliç, estudia comerç i, als setze anys, es compra una guitarra. De formació musical autodidacta, s’uneix al Grup de Folk i tot just als 20 anys publica el seu primer disc, titulat L’home dibuixat (1968). Vinculat al panorama underground de la ciutat, el 1974 contribueix des de la sala Zeleste a fundar l’Orquestra Plateria. A partir d’aleshores, exerceix de “cantautor galàctic”. El 1975 arriba el seu primer gran èxit, el disc Qualsevol nit pot sortir el sol, una cançó que forma part de l’educació sentimental de tota una generació. El 1978 fa la música per a l’espectacle Antaviana, sobre textos de Pere Calders, de la companyia teatral Dagoll Dagom, amb qui col·laborarà també a Nit de Sant Joan (1981). El 1984, decideix retirar-se, amb un doble àlbum titulat Transcantautor: última notícia. Al cap d’un temps, a Madrid, reapareix com un cantant de boleros anomenat Ricardo Solfa, una experiència no del tot reeixida. El 2001, reapareix com a Sisa amb un disc, Visca la llibertat, gravat amb Pascal Comelade. Ara, als 71 anys, ha tancat el cercle amb l’edició de totes les seves cançons i tots els seus textos, agrupats sota el títol genèric d’Els llibres galàctics, 1966-2018 (Anagrama).

 

«La meva actitud, en aquests moments de la vida, no és exactament de vertigen, és més aviat un descans. Fa tres anys vaig publicar l’últim disc, i el més probable és que no en faci cap més. Ara publico tots els escrits, i el més probable és que no escrigui més, ni faci més cançons.»

«El meu pare havia estat voluntari en una columna anarquista durant la Guerra Civil, i en acabat va estar un any i mig en un camp de concentració. Quan va tornar de la guerra, com un gat escaldat, no en volia parlar. I la meva mare tampoc. No se’n parlava, però s’entenia tot.»

«El que em va canviar la vida i va ser com una revelació, i em va fer decidir a dedicar-me a la música a fons, va ser el descobriment de Bob Dylan. Això va ser definitiu. A partir d’aquí ja no vaig tornar enrere. I vaig enfilar un camí que m’havia de portar a convertir-me en un cantautor.»

«Amb el jazz em passa com amb l’escriptura: soc un foraster, soc algú que passa per allà i hi entra, però no és la meva música més estimada. Però bé, m’interessa una mica de tot, perquè un dels principis galàctics és el de la mirada esfèrica, i això vol dir que abraça tot el que pots veure.»

«El 1984, vaig plegar. En aquell moment sentia que havia dit tot el que tenia a dir, i tenia altres desitjos, altres ambicions, altres anhels, altres somnis —una mica indefinits, però d’alguna manera volia fer un canvi, un canvi radical a la meva vida i a la meva carrera.»

«Ricardo Solfa va aparèixer a Madrid, amb la intenció de renovar la cançó melòdica moderna. Un gran projecte que va ser un fracàs. Solfa no ho va saber fer. No va tenir l’acollida del públic que esperava, i només el reconeixement d’una part de la crítica.»

«Els catalans, ni hem desaparegut com els fenicis ni hem reeixit com els jueus: estem entremig. Som un poble curiós. A més, amb unes contradiccions internes que no sabem afrontar. És com conviure amb un conflicte interior, i anem fent la viu-viu, i fent veure que no passa res.»

«Segurament la coherència és una fita impossible. Normalment s’entén la coherència amb ser fidel a una cosa. I jo seria més partidari de ser fidel a totes les coses. La qual cosa no exclou el criteri. Però, per què limitar-te tu mateix, d’entrada? Ja et limitaran la vida, la biologia, el temps, els altres.»

 

Jaume Sisa

 
L'Avenç 461 - octubre 2019
Preu de l'article 1 €