Barcelona i les memòries incòmodes

Enrera

Article published at
L'Avenç, num. 493, setembre 2022

Page
5

Section
L'opinió

Subsection
Editorial

En situacions de canvi, en què es qüestiona obertament l’ordre establert, el simbolisme hi té un paper no pas menor. De sobte, aquelles figures que, en el passat, s’havien considerat prou exemplars i dignes d’elogi ciutadà, fins al punt d’erigir-los un monument a l’espai públic, cauen del pedestal. O més ben dit, en són baixades. D’exemples històrics, n’hi ha a balquena. A la ciutat de Barcelona, uns quants de ben significatius. Així, l’estàtua eqüestre del general Prim, instal·lada al bell mig del parc de la Ciutadella el 1887, va ser aterrada el desembre del 1936, en un clima encara revolucionari, per les Joventuts Llibertàries de Gràcia. Una acció que, coetàniament, els faistes de Reus van provar de fer també amb la seva estàtua del general Prim, obra del mateix escultor Puiggener. A la Ciutadella, un cop imposat el nou ordre franquista, el monument a Prim fou restituït en els anys quaranta, amb una rèplica de l’estàtua feta per l’escultor Marès.
En un context històric prou diferent, el debat sobre la conveniència de mantenir determinades estàtues en els carrers i places de personatges l’exemplaritat dels quals és no ja posada en qüestió, sinó directament negada, ha retornat a Barcelona. Arran de l’accés d’Ada Colau a l’alcaldia de Barcelona, i amb l’impuls d’una nova i diferent política de memòria, l’Ajuntament de la ciutat va retirar, el març del 2018, l’estàtua erigida el 1884 per com­memorar el primer marquès de Comillas, Antonio López, un indià que al segle XIX va fer fortuna, segons la nota municipal, «amb el tràfic d’esclaus i d’esclaves». (Una estàtua, per cert, que ja havia estat abatuda el 1936, i reposada, com la de Prim, el 1944, també amb la col·laboració de l’escultor Marès). Al mateix temps, l’Ajuntament va canviar el nom de la plaça on s’alçava el monument, que ara es diu d’Idrissa Diallo, en record del jove guineà mort el 2012 al Centre d’Internament d’Estrangers de la Zona Franca. Avui en queda el pedestal buit, per omplir el qual el dissenyador Enric Satué, en un article recent (La Vanguardia, 2/8/2022), feia diverses propostes de personatges a celebrar, des d’Oriol Bohigas fins al mateix Idrissa Diallo. Alhora que no s’estava de recordar que són més adients als nostres temps democràtics les estàtues que es planten a peu pla, «sense pedestals i entre nosaltres».
Ben a prop de l’indret del pedestal buit, a la confluència de la Rambla amb al passeig de Colom, s’alça, des de l’any 1887 —en el context de l’Exposició Universal i, doncs, en plena febre monumentalitzadora de la nova Barcelona burgesa de l’alcalde Rius i Taulet— el monument que la ciutat va erigir al “descobridor” d’Amèrica, Cristòfol Colom, i que immediatament es va convertir en una de les seves icones identificadores i part indestriable del que després se n’ha dit l’skyline urbà. Un monument que no s’ha vist exempt, encara que amb expressions més aviat tímides i minoritàries, de ser qüestionat per l’actual revisionisme històric: si la conquesta d’Amèrica va tenir un caràcter genocida, no n’és responsable també el que va obrir la via als colonitzadors europeus? De fet, als Estats Units, la “guerra de les estàtues” que es va desencadenar arran de l’assassinat de l’afroamericà George Floyd a mans del policia Chauvin ja ha fet desaparèixer quatre estàtues dedicades al cèlebre navegant genovès.
La iconoclàstia té un caràcter eminentment alliberador, però ens hauríem de preguntar si no va massa associada a un puritanisme que, en el fons, acabaria per ocultar, fent-ne desaparèixer els símbols però no erradicant-ne les causes, la manera com les nostres societats s’han construït històricament. Potser per això mateix estaria bé que, com apuntava el pensador Daniel Innerarity, mentre enderroquem estàtues erigides a qui creiem que no les mereixen, penséssim si les que avui aixequem seran jutjades amb la mateixa severitat per les generacions venidores.

L'avenç 493 - setembre 2022