Gats que fan culleres

Enrera

Article published at
Els Marges, num. 117, abril 2019

Page
6

Section
117

Subsection
Editorial

Què sap el gat de fer culleres?
(Dita popular)


Això són tres professionals de la medicina. Interessats a més en la història d’aquesta. Cosa que els duu a exhumar textos d’un cert valor testimonial, majoritàriament epistolars, del farmacèutic del segle xix Josep Subirana i Vila, breument referenciat a la GEC. Publicats, en una mena d’autoedició, el proppassat 2018, per Kit-Book Servicios Editoriales, S.C.P. Al final de la introducció que aquells hi escriuen, una confessió candorosa: «...volem manifestar que no tenim prou experiència en la transcripció de manuscrits en llengua catalana del segle xix. I a les deficiències tècniques del document consultat, amb què sovint hem ensopegat, cal afegir-hi possibles errors nostres pels quals demanem disculpes als lectors». I sí, el desgavell resultant en la fixació textual és considerable. ¿No sabien aquests esforçats galènics de l’existència de l’humil però útil ofici de filòleg?
Reculem en el temps. El 1980, una tan volenterosa com efímera editorial, Pleniluni, d’Alella, publica una reedició d’una de les novel·les més significatives del Modernisme, Revolta (1906), de Pous i Pagès. La «Nota sobre l’edició» que l’encapçala (p. 5-6) és un compendi antològic dels múltiples disbarats que es poden cometre posats a intervenir sobre un text d’antany a l’hora d’acostar-lo al lector actual: correccions abusives, trabucaments incomprensibles, errates vàries. (Sort, encara, que, el 2012, la mateixa novel·la va ser mereixedora d’una reedició com cal per obra de la casa editora Adesiara, de Martorell).
Un altre cas, no menys volenterós, de potineria semblant, més recent (2010), i també a propòsit d’una aportació remarcable de la literatura modernista: laBreu edicions rescatant de l’oblit Les Tenebroses (1905) de Nogueras Oller. En la nota liminar llegim que «els editors hem cregut oportú corregir totes aquelles irregula­ritats ortogràfiques que ens permetien actualitzar normativament el text». ¿La tal correcció depèn del permís de les irregularitats susdites? Però és que, a banda la incongruència d’aquest redactat, el fet és que els responsables d’aquella no saben bo i gens d’ortografia normativa, amb la qual cosa o bé hi perpetuen innecessàriament la prefabriana o qualsevol altra d’aberrant (p. 15, 18, 27, 42, 45, 61, 79, 83, 104, 112, 118, 121, 123, 135, 159, 160, 176, 210, 211, 227...), o bé alteren ocurrències en què aquella coincidia amb l’actual tot empescant-se’n per llur compte una de nova (p. 19, 106, 195). La confusió està servida.
Anem ara ja a una mostra de barra flagrant. Una editorial de nom orwellià. I un poeta que, ves, es rebaixa ell a fer d’editor filològic. Per mor de recuperació d’autors també modernistes. Possiblement maudits en llur moment; però més que mai a hores d’ara, per causa del pervers cànon noucentista que, sempre segons el demiürg referit, imperaria avui a les aules universitàries. Reedició, doncs, el 2005, de L’estrella amb cua (1919) de Girbal Jaume. Amb una altra declaració de principis ecdòtics (p. 18) tota impagable ella: «En la present edició hem intentat normalitzar l’ortografia sense normativitzar l’idioma» (?). ¿Només ho ha intentat? Deu ser perquè aquest taumaturg de la paraula no sap ni de molt prou ortografia de la seca (veg., a ibídem, p. 22, 46, 51, 82).
Mancança encara més palesa en l’edició de què també havia tingut cura, per a la mateixa orwelliana empresa, el 2003, de La Xava (1910), de Juli Vallmitjana; i el 2005, del mateix autor burgès encaterinat amb gent del lumpen i de la briva, De la raça que es perd (1917). Pura delícia el pròleg que hi posa a aquella el nostre creador líric: en poc més de tres pàgines es prodiga en un políptoton sostingut, fins a ben bé una tretzena d’ocurrències, entorn del concepte nuclear de veritat (verament, verídic...). Al paràgraf final del mateix pròleg, l’inevitable «hem actualitzat l’ortografia i hem esbandit una mica les comes» (?) invita, per comparació amb el text editat que segueix, a la jocositat més hilarant: l’ortografia pretesament actualitzada grinyola tot sovint (p. 19, 112, 185, 216), les comes dansen i ballen, però més divertit encara és que, posat a anotar el text, confongui aquest aede dels nostres dies locució amb «elocució» (p. 13, n. 1) [a remarcar que, en la primera edició, de 1910, s’hi llegia, també amb impropietat semàntica: «alocució»]; o que se senti en el deure d’indicar amb nota a peu de pàgina què signifiquen col·loquialismes tan habituals com pencar, pasta, xivato, cabrejar, etc., mentre que d’altres resten ignots per al lector comú d’avui: taba fula (p. 176, 235) [= mentida; veg. Joan J. Vinyoles i Vidal, Vocabulari de l’argot de la delinqüència, Editorial Millà, 1978, p. 159; també Antoniu Sánchez, Rafel Taixés, Rafael Tasis, Argot barceloní, Parsifal Edicions, 1991, p. 97].
Com tampoc no tenen l’honestedat intel·lectual, ni el quídam en qüestió ni el prologuista De la raça que es perd del mateix Vallmitjana (2005: 44), d’advertir que La Xava no han estat ells els primers a recuperar-la, atès que el 1975 n’havia aparegut ja una reedició a les Edicions La Paraula Viva, amb un text introductori de Josep Miracle sobre «El caló en la literatura catalana» (p. 7-10), i amb inclusió d’un «Vocabulari caló emprat en La Xava» (p. 289-299) que no és sinó reproducció, amb alguna esmena normativitzadora, del publicat a la primera edició del 1910 amb la indicació (p. 347) que es tractaria de l’«Ampliació del vocabulari publicat en Sota Montjuic [1908]».
Però l’amateurisme (¿o caldria dir-ne directament l’intrusisme?) en la feina de filòleg no és pràctica usual només entre empreses editorials privades. També ho és, ai!, entre certes instàncies oficials, que operen, doncs, amb diners del comú.
Primer exemple, tanmateix meritori per moltes raons, i degudament ressenyat en el número 108 d’aquesta mateixa revista (hivern de 2016): les Memòries 1892-1984 de Lola Anglada, aparegudes sota el patrocini de la Diputació de Barcelona. Quina llàstima que les persones responsables de l’edició, en lloc de proveir-la del corresponent índex onomàstic amb remissió a les pàgines on surten citats tants de personatges com hi desfilen, incloguessin un apartat de biografies (p. 423-497) per fer-nos cinc ociosos centimets de la vida de gent com Beethoven, Cambó, Dant, Fabra, Mozart, Plató, Torras i Bages...!
Tot fos com això, però. Anem ara, segon exemple, pel tro final d’aquesta possible traca. Això és una altra edició institucional. Patrocinada per l’Ajuntament del Cap-i-Casal d’aquest país (2016; ¿en un compromís contret pel consistori anterior als que hi manen ara?). Amb el suport tècnic (tècnic?) d’Àmbit Serveis Editorials, SA. I que versa ni més ni menys que sobre el Noucentisme a la ciutat que fa al cas. Obviem ara aquí el fet que els dos autors que signen el tal llibre demostren tenir, envers el moviment susdit, encara menys de distanciament crític que el que evidencia el reivindicador a ultrança abans al·ludit envers tota mena de modernistes més o menys marginals. No importa, doncs, que l’estudi se sobreïxi de paràfrasis, de banalitats, de clonacions discursives, etc. I assenyalem-ne, només, unes poques perles. Entre les quals no cal tampoc comptabilitzar les nombroses faltes d’ortografia (p. 7, 8, 49, 153, 197, 207, 221), les incorreccions sintàctiques (p. 7, 21, 137, 287), els errors semàntics (p. 24, 26, 222), els barbarismes (p. 79), les errates mecàniques (p. 60, 79, 113, 137-189, 152, 235), les datacions errònies (p. 107, 188), les citacions incorrectes de títols de llibre (p. 45, 58). És a dir, prescindim de denunciar que el llibre no ha passat per les mans de cap corrector de llengua mínimament competent. I amanim-ho tot plegat amb algun nyap d’efectes entre diürètics i laxants: la secció poètica de Carner a La Veu de Catalunya anomenada «Rims de l’hora» es veu tras­tocada en «Raïms de l’hora» (p. 50); a partir d’un moment, el noucentisme «ja havia estat apartat de les institucions púbiques [sic!]» (p. 184); és «Pere IV», el poeta Joan Oliver doncs, i no Pere III, si haguessin numerat els reis del Casal d’Aragó a la catalana i no a la castellana, qui havia d’aparèixer en un vitrall dissenyat per Torres-­Garcia (p. 207).
Temps d’indigència, aquests, per a professionals de la filologia! I d’ufana, per a fèlids culleraires!

Els Marges 117 - Hivern 2019