Matant tot el que és gras (com ara la literatura)?

Enrera

Article published at
Els Marges, num. 107, novembre 2015

Page
7

Section
107

Subsection
Editorial

En uns moments en què tots els debats, actes i moviments del món cultural català semblen pivotar entorn del procés polític independentista, es passen per alt molts altres factors determinants per al bon funcionament de la literatura. És habitual que en situacions de grans canvis polítics l’especificitat d’un camp tan complex, ambigu i esmunyedís com és el literari es trobi minada per la més fàcil, simple i directa afiliació a una opció política plantejada des del maniqueisme. Tan habitual com que s’alcin veus defensant el manteniment del clos cultural i literari. Les controvèrsies sobre els espais i les funcions de les lletres en moments d’agitació política han estat contínues al llarg de la història europea d’aquests darrers segles, des de Zola fins a Enzo Traverso, passant per Julien Benda. I han tingut les lògiques versions dins del país. Durant la dictadura de Primo de Rivera, durant la Segona República, durant la Guerra Civil, durant l’exili i el franquisme, Carners, Ribes, Trabals, Olivers, Obiols o Soldeviles recordaren la necessitat de no convertir la literatura, malgrat el seu caràcter inevitablement polític, en una arena més de la lluita política. Una lliçó que ha semblat oblidada en la majoria d’associacions i actes literaris durant els darrers anys.
No es pot negar que ha estat també una necessitat cultural i literària allò que ha produït tots aquests moviments i que, precisament per això, hi era convenient la intervenció política de la gent de lletres. Però no calia que desemboqués, com ha succeït massa sovint, en la politització insistent de la presència pública de la literatura. I és que tant si l’actual cruïlla històrica converteix Catalunya en un nou estat, com si acaba deixant-la sota el jou de l’espanyol, a la literatura catalana li cal desenvo­lupar-se com a tal, i no com a apèndix polític, si vol mantenir la posició tan destacada que ha tingut a l’Europa moderna i postmoderna. Les associacions culturals i literàries hauran de tornar a privilegiar la cultura i la literatura per sobre de la política; en els actes de lliurament de premis literaris caldrà tornar a parlar de literatura "tout court"; la imatge resistencialista de molts escriptors haurà de completar-se amb la literària; les editorials hauran de publicar assajos sobre nous temes que estiguin a l’alçada més del gènere que no de la urgència conjuntural o de la incontinència oportunista. Però tants anys de distracció, i en època de retallades sagnants, poden malmetre alguns nuclis capitals per a l’existència d’una literatura en tota la seva complexitat institucional. Això a banda que els problemes generats dins mateix de les dinàmiques específicament catalanes continuen tan vius com sempre.
L’eufòria política present amaga que les actuals circumstàncies polítiques i literàries estan duent a terme el seu propi procés contra una àrea cabdal per a qualsevol literatura rica i sana: la dels estudis literaris.
D’una banda, la situació a què les actuals polítiques neoliberals i burocratitzadores estan conduint la universitat fa impossible la lliure dedicació a la recerca dels qui en són professionals. Una de les baules més afeblides de la malmesa comunitat científica, cada cop més supeditada a les perverses demandes d’uns mercats i d’uns interessos que han sabut veure els guanys a obtenir de la intel·ligència convenientment amansida i reconduïda.
Al marge del desmantellament que estan vivint els estudis d’humanitats, aquells que encara s’hi apliquen es veuen sotmesos a avaluacions que no prenen en consideració la qualitat de la producció, sinó la capacitat d’aquesta per encaixar en formularis predissenyats. Ja no es valoren els resultats concrets d’una investigació, sinó el fet que es dirigeixin envers el compliment d’objectius que van en contra de la seva amplitud, profunditat i difusió social. Polítics i buròcrates han convertit la recerca en un seguit de traves kafkianes que semblen tenir per objectiu únic la liquidació definitiva dels estudis literaris en general, i catalans en particular, tal com s’han dut a terme en les darreres dècades: des d’una ambició integradora oposada al diletantisme tastaolletes a què es veuen abocats avui.
De l’altra banda, la relació entre aquests estudis i la major part de la societat literària continua essent de rebuig, silenciació i ignorància d’aquells per part d’aques­ta, cosa que fa molt difícil que els nous coneixements que es produeixen dia rere dia arribin al conjunt de la societat. És una dinàmica específicament catalana que qui sap ja on té els orígens, però que dura d’ençà que els estudis literaris van començar a construir-se com a disciplina professional autònoma.
En lloc d’aprofitar aquest guany i servir-se’n, una gran part dels escriptors i editors catalans van decidir ignorar-lo o, fins i tot, lluitar-hi en contra, aneu a saber per quins motius. És una posició suïcida, del tot incomprensible, que ha viscut recentment episodis d’una magnitud lamentable.
Vegeu, si no, com a botó de mostra, la promoció editorial i periodística que s’ha fet aquest 2015 d’"Un film" de Víctor Català com a novel·la oblidada i incompresa que ara de sobte es rescatava heroicament del desconeixement col·lectiu. Una operació que posava de manifest que l’únic que s’estava oblidant era que havia estat reeditada el 1985 en una col·lecció dirigida per Joaquim Molas (en un volum que encara circulava per les llibreries fa pocs anys, ignorat per tots els que ara s’omplen la boca del gran descobriment), que havia estat estudiada amb passió des d’abans d’aquella data a les aules universitàries, que se n’havien publicat lectures específiques extraordinàries ("Els Marges", núm. 82) i que fins i tot se n’havia estudiat la recepció històrica ("Els Marges", núm. 90). Amb no menys ignorància o mala fe, l’ínclit crític de literatura catalana de "La Vanguardia" escrivia just llavors (30-5-2015): «Quina feinada que s’ha fet (des del món editorial més que no pas des de la Universitat) per rellegir la tradició, fer emergir llibres i autors (Vallmitjana, Girbal Jaume, "Un film (3.000 metres)") i consolidar una nova imatge del segle XX català». Més aviat: quina feinada que s’està fent per silenciar dècades d’estudis, coneixements i revisions de la tradició literària. ¿Només perquè els fa qui no interessa, per simple desconeixement, o per quins motius que escapen a l’espai públic?
Els grans canvis polítics sovint distreuen dels afers pels quals han de servir fins que pot ser massa tard per endegar-los. Un estat català no sembla que pugui resoldre els problemes polítics i de dinàmica interna que pateix actualment la literatura catalana i, especialment, una de les seves àrees més difícils de construir i mantenir: els estudis literaris. Les eines per tirar endavant una institució literària millor són en mans de tots aquells que en participen. I alguns, també polítics, també independentistes, també lluitadors per un futur millor de Catalunya —això ningú no ho posa en dubte—, les estan emprant, essent-ne conscients o no, per conduir-nos cap a una literatura sense coneixement de si mateixa, sense memòria, sense història.
És realment aquesta la literatura que volem durant i després d’un procés sobiranista?

Els Marges 107 - tardor de 2015