L'entrevista
novembre 2019
462

Josep M. Muñoz


Joan Rabascall, art i comunicació

Joan Rabascall (Barcelona, 1935) és un artista visual, l’obra del qual, enquadrada dins la tradició del pop europeu, es caracteritza per la crítica social. Fill d’un tipògraf, als catorze anys es va posar a treballar, mentre estudiava a l’Escola Massana. El 1962 va obtenir una beca per anar a estudiar belles arts a París, ciutat de la qual ja no va tornar. En aquells anys, viatja sovint a Londres, on descobreix el pop art anglès, i col·labora amb altres artistes catalans instal·lats a París: Miralda, Benet Rossell i Jaume Xifra. El 1966 entra en contacte amb el crític Pierre Restany i els «nous realistes» francesos. Si bé inicialment va practicar el collage, aviat va incorporar el fotomuntatge i la unió d’imatges i objectes en instal·lacions i sèries fotogràfiques. Rabascall ha centrat la seva obra en la crítica a la imatge mediatitzada i al model de vida imposat pels mitjans de comunicació. És autor d’una obra discreta, poc coneguda a Espanya, però exposada regularment a França, i que s’ha anat incorporant a col·leccions com la del MACBA i el Reina Sofía.

 

«De la postguerra recordo coses com fer cua, amb la meva mare, per comprar pa, amb el cupó de racionament. De sobte venia un policia, un gris, entrava, passava de la cua, demanava un pa i se n’anava sense pagar... Coses que feien evident que el món havia canviat.»

«A principis dels anys 1950 vaig començar a militar en el Front Nacional de Catalunya. Quan hi havia manifestacions a la universitat, intentàvem que també s’hi afegís la Massana, on jo estudiava. Però llavors no érem gaires, tan sols tres o quatre, els qui militàvem...»

«Els exiliats catalans a París era una gent que vivia del passat. Sentimentalment això estava molt bé, però políticament era poc realista. Et deien que a l’interior la gent es moria de gana, i jo, que acabava d’arribar de Barcelona, els deia que no. Però ells continuaven amb la història antiga.»

«Pierre Restany, que coneixia bé la situació artística de Barcelona, es va interessar per nosaltres perquè valorava molt que no intentéssim fer Tàpies petits, sinó una altra cosa. El que li interessaven eren els collages, els objectes. Volia donar continuïtat als “nous realistres”.»

«A la televisió la informació és mínima. Hi ha una comparació que és bastant reveladora: un noticiari de la televisió dura mitja hora, però tu en mitja hora no et llegeixes Le Monde. Per tant, la informació es veu substancialment reduïda.»

 

joan_rabascall

 
L'Avenç 462 - novembre 2019
Preu de l'article 1 €