Editorial
juliol 2019
459

Saber connectar amb la situació

L’any 1986, L’AVENÇ dedicava el número de juliol-agost a commemorar els 50 anys d’història del PSUC, el partit dels comunistes catalans i també «el» partit de l’antifranquisme, que havia estat fundat, com a fruit d’un procés d’unificació socialista, en unes circumstàncies excepcionals, l’estiu del 1936, tot just coincidint amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola. Amb una coberta que reproduïa un dibuix original de Guinovart fet per a l’ocasió, aquell número (el 95) de la nostra revista feia una primera aproximació, àmplia però inevitablement parcial, a la història d’un partit que havia tingut un paper protagonista en la societat catalana en tots aquells anys d’història difícil. Com s’assenyalava en l’editorial, el gran mèrit del PSUC havia estat la seva capacitat d’adaptació als canvis enormes experimentats arran del desarrollismo franquista: «és precisament quan el desenvolupament econòmic comença a transformar la societat catalana, que el PSUC, més que cap altra força política, sabrà connectar amb la nova situació, el naixent nou moviment obrer, les primeres generacions d’universitaris que es revolten contra el sòrdid panorama de la Universitat franquista, els artistes i intel·lectuals que exigeixen un marc de llibertat per complir la funció creativa, el poble català que comença a recuperar-se de l’esglai de la guerra i la repressió que la va seguir, i exigeix els seus drets nacionals», de manera que a les acaballes de la dictadura el PSUC «esdevindrà un autèntic moviment sòcio-polític d’oposició al règim.»Aquest caràcter va permetre al PSUC tenir un paper molt considerable en la transició democràtica, sobretot després que en les primeres eleccions democràtiques, les del 1977, es convertís en la segona força electoral a Catalunya, per darrere dels socialistes. Tanmateix, a penes deu anys després, quan L’Avenç feia aquell número commemoratiu, la situació havia canviat radicalment: «el PSUC s’ha escindit en dos, ha perdut la major part dels seus militants i ha deixat de ser la síntesi de les aspiracions transformadores de grans sectors socials», per raons que el mateix editorial atribuïa a les «dificultats objectives de la transició» i a la «crisi de l’esquerra». Aquell mateix estiu del 1986, una nova direcció, encapçalada per Rafael Ribó, es feia càrrec del partit cinquantenari i, conscient que «allò no anava ni amb pintura» —per dir-ho amb la gràfica expressió que fa servir Ribó en l’entrevista d’aquest número—, es va decidir, en la línia d’altres partits europeus, a explorar noves fórmules ideològiques i organitzatives, traduïdes en el naixement d’Iniciativa per Catalunya i en l’adopció d’un ideari «ecosocialista». Al roig del partit comunista s’hi afegia una nova coloració, el verd ecologista i el lila feminista. Més enllà dels encerts i dels errors en el plantejament d’aquella nova forma política, que s’anticipava a la caiguda del Mur de Berlín i a l’esfondrament del sistema soviètic, però que no va aconseguir mai retornar a l’esplendor dels «anys del PSUC», cal valorar-ne la consciència que el camí per avançar era la reconnexió amb els moviments socials —la rellevància dels quals no ha fet, mentrestant, més que créixer, de manera que avui l’ambientalisme i el feminisme són les dues grans forces transformadores. Fa pocs dies, en una conferència a Barcelona, l’historiador Enzo Traverso, que acaba de publicar un llibre sobre la «malenconia d’esquerra», insistia en la necessitat de connectar els partits d’esquerra amb els moviments socials, i advertia que les forces transformadores que demana el nostre temps no sorgiran pas «d’una biblioteca» sinó del moviment real. Sense que calgui llegir aquesta afirmació com una crida, que no és, a l’antiintel·lectualisme, és clar que conté una gran dosi de veritat, com la història del PSUC, en els seus anys gloriosos, va saber demostrar.

L'Avenç 459 - juliol/agost 2019
Preu de l'article 1 €