Barcelona, cap a on vas?

Enrera

Article published at
L'Avenç, num. 458, juny 2019

Page
5

Section
L'opinió

Subsection
Editorial

En els darrers temps, les percepcions sobre la ciutat de Barcelona han canviat, fins al punt que, d’un model d’èxit, celebrat per locals i forans, sembla talment que hàgim passat a un predomini de les visions negatives. «Barcelona ha perdut l’alegria», diu un dels canditats a unes eleccions, les del 26 de maig, que a l’hora de tancar aquesta edició encara s’han de celebrar —però els resultats de les quals, que el lector ja coneixerà en llegir-nos, s’apunten com d’innegable transcendència per a la ciutat. Algunes d’aquestes percepcions pessimistes són fonamentades en la mesura que s’adiuen al creixement d’un determinat nombre de problemes (habitatge, seguretat, fenòmens com la turistificació i la gentrificació) que han comportat un canvi en el pols de la ciutat, tot i que d’altres són tan subjectives (com es mesura, «l’alegria» d’una ciutat?) com, sovint, interessades, de manera que tenen a veure ja no tant amb la campanya electoral i els seus inherents retrets de l’oposició cap al govern municipal, sinó amb un combat cultural i polític més ampli que ha tingut Barcelona com un dels escenaris privilegiats.
En tot cas, és evident que l’impacte de la crisi econòmica que es va iniciar de fa una dècada i que encara no es pot donar per tancada (en la mesura que la recuperació d’indicadors com el PIB no es correspon pas a una recuperació generalitzada del nivell de vida i de l’ocupació anteriors al seu esclat), i l’enorme desestabilització política comportada pel procés sobiranista i per l’agressiva resposta de l’Estat, han contribuït a un cert pessimisme ambiental. Factors que abans es veien com una demostració fefaent de l’èxit de la ciutat, com és l’auge del turisme, es viuen ara amb preocupació i, en ocasions amb alarmisme: ¿serem, un dia, una nova Venècia, tan inundada de turistes com inhabitable per als seus ciutadans? ¿O bé la ciutat sabrà anar més enllà dels serveis al turisme i crear ocupació qualificada en els sectors de la nova economia?
Però, com dèiem, sovint les visions negatives amaguen també una mirada interessada, que tendeix a responsabilitzar la ciutat pels seus «pecats»: l’extraordinària mobilització democràtica i popular del “procés sobiranista” i el no pas menys extraordinari activisme social —que va permetre el 2015 l’accés a l’alcaldia d’Ada Colau, provinent del moviment contra els desnonaments— han capgirat les hegemonies polítiques i les maneres de fer tradicionals a la ciutat, i han obtingut una resposta malhumorada per part de les elits, que han vist qüestionades les antigues certeses. La recuperació d’un tòpic estereotipat —com és el del clima de «llibertat» i «obertura» exalçat per determinats escriptors del boom llatinoamericà en una Barcelona encara sota el franquisme— per tal de contraposar-lo a una suposada situació present de «tancament» i «entotsolament» provincià, és ben significatiu d’aquesta fal·laç visió restrospectiva i enyoradissa cap a una ciutat que no era, en cap cas, millor que l’actual. Ni més rica ni més plena, ni més culta ni més justa.
Barcelona ha estat, històricament, una ciutat conflictiva, socialment i políticament. El conflicte “també” l’ha fet la gran ciutat que és. És cert, però, que Barcelona es troba en un moment en què torna a ser pertinent preguntar-se col·lectivament, amb arguments i no amb tòpics, amb dades objectives i no amb meres percepcions, cap a on va la ciutat. El 1974, a les acaballes del franquisme i del porciolisme, es va publicar un llibre, ¿Barcelona a dónde vas? Tota una generació de professionals qualificats —representats, en l’entrevista d’aquest mes, per l’urbanista Joan Busquets— va saber llavors donar-hi una magnífica resposta. Potser ara que hauran passat les eleccions, serà l’hora de mirar de respondre de nou, amb tota l’honestedat possible, la pregunta de Barcelona, cap a on vas?

L'Avenç 458 - maig 2019