L'entrevista
febrer 2019
454

Josep M. Muñoz


Luisa Elena Delgado, la crítica de la normalitat

Luisa Elena Delgado va néixer a Caracas, en el si d’una família de pare canari i mare madrilenya. Quan era petita, la família va tornar a Espanya, on ella es va educar. Es va llicenciar en Filologia Hispànica a la Universidad Complutense de Madrid i va marxar a fer el doctorat als Estats Units, on resideix d’aleshores ençà. És catedràtica de Literatura, Teoria Crítica i Estudis de Gènere de la Universitat d’Illinois (Urbana-Champaign), on dirigeix l’Escola de Literatures, Cultures i Lingüística. Entre 2013 i 2015 va viure a Barcelona, on va poder observar de prop, com segueix fent, el “procés” independentista català. Especialista en anàlisi i història cultural, amb un èmfasi en la construcció retòrica, ideològica i política de la cultura de normalitat de la democràcia espanyola, és autora del llibre La nación singular: Fantasías de la normalidad democrática española (1996-2011), amb el qual va ser finalista del premi Nacional d’Assaig el 2015.

 

«Els meus avis eren de Madrid, gent de classe treballadora, republicans i socialistes. Als anys 1940 van emigrar cap a Veneçuela. El meu avi havia estat un temps a la presó, i la meva àvia no volia passar-se tota la vida amb el braç en alt per aconseguir una mica de menjar o una feina.»

«L’argument de la fractura familiar com a resultat de la política m’irrita particularment. Les famílies estan trencades des que hi va haver una guerra civil en què la meitat d’Espanya va voler aniquilar o fer passar per l’adreçador l’altra meitat. I a Amèrica passa el mateix.»

«La ironia del cas és que jo en aquella època d’adolescent volia, per damunt de tot, ser normal; volia ser una noia espanyola normal. Volia no haver d’explicar tota la nostra història, que ara assumeixo encantada i que m’ha fet ser el que soc en tots els sentits.»

«Els meus anys d’estudiant a la universitat van coindicir amb el Madrid de la movida. Era un ambient molt hedonista, que també tenia el seu costat fosc. Gent molt intel·ligent es va enganxar a l’heroïna, i va començar la tragèdia de la sida.»

«Recordo la primera vegada que vaig entrar a la biblioteca de la Universitat de Santa Barbara. Vaig preguntar a la bibliotecària quants llibres em podia endur, i em va dir que tots els que pogués carregar. I em va aclarir que eren allí per servir el públic.»

«Els estudis culturals van sorgir en part en el context de classes d’adults, molts d’ells de classe treballadora, a instituts politècnics al Regne Unit, que van decidir ensenyar en base a un currículum que no estigués separat dels interessos i les vides quotidianes dels alumnes.»

«Quan analitzo les paraules que es fan servir a la premsa per parlar del “procés”, el que vull saber és no només per què el problema s’identifica com el “desafío catalán”, sinó què s’hi guanya i què s’hi perd en posar aquesta etiqueta: qui se sent desafiat i perquè el problema sembla venir només d’un costat.»

«L’habitual és que la gent acabi pagant les faltes de visió, organització i estratègia dels seus dirigents. Jo notava que hi havia una gran indefinició a l’hora de parlar de coses concretes, com si “l’endemà” tot hagués d’anar millor pel simple fet de canviar d’estat.»

L'Avenç 454 - febrer 2019
Preu de l'article 1 €