Luisa Elena Delgado, la crítica de la normalitat

Josep M. Muñoz


Enrera

Article published at
L'Avenç, num. 454, febrer 2019

Page
12

Section
L'opinió

Subsection
L'entrevista

Luisa Elena Delgado va néixer a Caracas, en el si d’una família de pare canari i mare madrilenya. Quan era petita, la família va tornar a Espanya, on ella es va educar. Es va llicenciar en Filologia Hispànica a la Universidad Complutense de Madrid i va marxar a fer el doctorat als Estats Units, on resideix d’aleshores ençà. És catedràtica de Literatura, Teoria Crítica i Estudis de Gènere de la Universitat d’Illinois (Urbana-Champaign), on dirigeix l’Escola de Literatures, Cultures i Lingüística. Entre 2013 i 2015 va viure a Barcelona, on va poder observar de prop, com segueix fent, el “procés” independentista català. Especialista en anàlisi i història cultural, amb un èmfasi en la construcció retòrica, ideològica i política de la cultura de normalitat de la democràcia espanyola, és autora del llibre "La nación singular: Fantasías de la normalidad democrática española (1996-2011)", amb el qual va ser finalista del premi Nacional d’Assaig el 2015.

«Els meus avis eren de Madrid, gent de classe treballadora, republicans i socialistes. Als anys 1940 van emigrar cap a Veneçuela. El meu avi havia estat un temps a la presó, i la meva àvia no volia passar-se tota la vida amb el braç en alt per aconseguir una mica de menjar o una feina.»

«L’argument de la fractura familiar com a resultat de la política m’irrita particularment. Les famílies estan trencades des que hi va haver una guerra civil en què la meitat d’Espanya va voler aniquilar o fer passar per l’adreçador l’altra meitat. I a Amèrica passa el mateix.»

«La ironia del cas és que jo en aquella època d’adolescent volia, per damunt de tot, ser normal; volia ser una noia espanyola normal. Volia no haver d’explicar tota la nostra història, que ara assumeixo encantada i que m’ha fet ser el que soc en tots els sentits.»

«Els meus anys d’estudiant a la universitat van coindicir amb el Madrid de la movida. Era un ambient molt hedonista, que també tenia el seu costat fosc. Gent molt intel·ligent es va enganxar a l’heroïna, i va començar la tragèdia de la sida.»

«Recordo la primera vegada que vaig entrar a la biblioteca de la Universitat de Santa Barbara. Vaig preguntar a la bibliotecària quants llibres em podia endur, i em va dir que tots els que pogués carregar. I em va aclarir que eren allí per servir el públic.»

«Els estudis culturals van sorgir en part en el context de classes d’adults, molts d’ells de classe treballadora, a instituts politècnics al Regne Unit, que van decidir ensenyar en base a un currículum que no estigués separat dels interessos i les vides quotidianes dels alumnes.»

«Quan analitzo les paraules que es fan servir a la premsa per parlar del “procés”, el que vull saber és no només per què el problema s’identifica com el “desafío catalán”, sinó què s’hi guanya i què s’hi perd en posar aquesta etiqueta: qui se sent desafiat i perquè el problema sembla venir només d’un costat.»

«L’habitual és que la gent acabi pagant les faltes de visió, organització i estratègia dels seus dirigents. Jo notava que hi havia una gran indefinició a l’hora de parlar de coses concretes, com si “l’endemà” tot hagués d’anar millor pel simple fet de canviar d’estat.»

L'Avenç 454 - febrer 2019
Preu de l'article 1 €