L'entrevista
desembre 2018
452

Josep M. Muñoz


Xavier Vila, llengua i societat

Francesc Xavier Vila i Moreno (Barcelona, 1966) és sociolingüista. És fill d’un pare metge que es va pagar la carrera treballant i li va inculcar l’ètica del treball, i d’una mare mestra, filla també de mestra, que li va encomanar la vocació pedagògica. Es va polititzar en els anys del batxillerat. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona (1989) i doctor en Lingüística per la Vrije Universiteit Brussel (1996), és professor titular de Sociolingüística catalana i llengua catalana i, des de fa un any, director del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de Barcelona. Ha impartit docència en diverses universitats de l’àrea lingüística catalana així com en la Humboldt-Universität zu Berlin i en el Graduate Center de la City University of New York. Ha estat director del Màster en Assessorament, Política Lingüística i Serveis Editorials de la Universitat de Barcelona. Des del 2010 és director del Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona (CUSC). Anteriorment havia estat el primer director de la Xarxa CRUSCAT (Coneixements, Representacions i Usos del català) de l’Institut d’Estudis Catalans (2004-2009), del Consell Permanent del qual és membre des del 2009.Especialitzat en sociolingüística i política lingüística, les seves àrees de treball inclouen la demolingüística, la política lingüística comparada, l’anàlisi crítica dels discursos lingüístics i glotopolítics, el contacte de llengües i la sociolingüística educativa. Ha participat en nombrosos projectes de recerca competitius de nivell català, espanyol i europeu, de finançament públic com privat. És autor d’un bon nombre d’articles científics en revistes indexades, capítols de llibres, editor de diversos volums. Entre les seves obres recents cal destacar Les Veus del Professorat (2017); Language Policy in Higher Education. The Case of Medium-Sized Languages (2015); Survival and Development of Language Communities: Prospects and Challenges (2013); o Noves immigracions i llengües (2013). Ha assessorat diverses institucions públiques i privades en temes de sociolingüística i política lingüística. Forma part del consell de redacció de la Revista de Llengua i Dret / Journal of Language and Law, així com de la revista en línia de la Universitat de Barcelona LSC – Llengua, Societat i Comunicació. És membre de la Societat Catalana de Sociolingüística, filial de l’Institut d’Estudis Catalans.

 

«En el meu món de Barcelona, no hi havia la diferència entre catalans i castellans que era tan evident en altres llocs, perquè les immigracions a la ciutat havien estat prèvies i per tant s’havia desdibuixat la distinció entre autòctons i nouvinguts. Això em fa veure el país d’una manera determinada.»

 

«Sempre m’havia interessat molt la biologia, l’ecologia i l’etologia. Si vaig estudiar Filologia, és perquè en el fons les relacions ecològiques s’assemblen molt a la sociolingüística: el comportament lingüístic és una de les formes més fascinants del comportament humà.»

 

«Espanya oscil·la entre el model francès —mirant de liquidar totes les llengües ‘regionals’ per tal de crear un ‘home espanyol’ unificat, tot i que no té prou força per fer-ho— i l’intent de les nacionalitats perifèriques d’aconseguir una situació que els permeti sobreviure.»

 

«L’Estat espanyol es configura com l’estat dels castellans. Si hagués volgut ser un estat compartit, hauria optat per unes polítiques lingüístiques com les del Canadà, Bèlgica, Finlàndia o Suïssa, que són estats compartits per grups lingüístics que es reconeixen.»

 

«L’escola, per ella mateixa, no canvia els usos lingüístics d’una societat. Qui parla de ‘fracàs’ de la immersió, està escamotejant els fets: està oblidant que el model lingüístic escolar és un dels projectes de reforç del català més reeixits que hem tingut. No s’ha de disparar contra l’escola.»

L'Avenç 452 - desembre 2018
Preu de l'article 1 €