La cultura, entre la precarietat i la frustació

Enrera

Article published at
L'Avenç, num. 427, octubre 2016

Page
5

Section
L'opinió

Subsection
Editorial

Als mitjans de comunicació, sobretot en els de Barcelona, és molt habitual que hi hagi articles, informacions, manifestos o entrevistes, que expliciten una actitud de malestar i de disconformitat respecte a l’estat de la cultura i de les polítiques institucionals que impulsen en aquesta matèria els governs de diferent rang. El tractament reiterat del tema és positiu en la mesura que pot contribuir a afinar el diagnòstic i, tot seguit, generar un ventall de propostes vàlides de millora. El problema apareix quan l’inventari de les mancances ha de repetir-se any rere any perquè no han arribat les solucions. I la conseqüència és que entre els sectors culturals es genera un estat d’ànim més dominat per la frustració que per la il·lusió.
La cultura catalana contemporània es va mantenir viva, es va modernitzar i, en gran mesura, es va socialitzar gràcies a la potència dels seus creadors i a l’acti­visme de la xarxa associativa que va emparar-la. I en els períodes en què Catalunya va disposar d’un cert poder polític –la Mancomunitat i la Generalitat republicana–, la cultura va rebre un impuls institucional de caràcter fundacional molt potent. En observar aquells dos moments històrics, percebem que la cultura hi va tenir un paper de protagonista. Aquí és on trobem un dels primers problemes de la cultura catalana dels darrers trenta anys. A Catalunya l’autogovern ha estat al servei de la institucionalització i la normalització de la cultura –creativitat i difusió– però no hi ha estat amb la intensitat que era necessària. I al País Valencià i a les Balears les institucions autonòmiques, contradient l’enunciat dels seus respectius Estatuts d’Autonomia, durant bona part d’aquest temps han tingut uns governs –els del Partit Popular– que han vist la cultura en general i la catalana en particular com un enemic a abatre. La desculturació i l’aculturació han estat els únics objectius que realment han pretès aconseguir.
Els tres Països Catalans han compartit una mateixa doble limitació estructural a l’hora de fer polítiques culturals: d’una banda, un Estat que no tan sols no ha assumit la seva pluriculturalitat nacional sinó que sempre ha tingut molt clar que la cultura d’expressió castellana havia de mantenir la seva preeminència en els territoris de llengua catalana; de l’altra, el seu dèficit fiscal amb l’Estat ha represen­tat un drenatge bestial de recursos, el qual sobretot ha acabat afectant la partida dels pressupostos dedicada a la cultura ja que aquesta mai no és considerada políticament i socialment un bé bàsic.
A hores d’ara, els tres grans territoris dels PPCC viuen processos polítics diferents. Tanmateix, hi ha uns elements de coincidència que haurien de ser aprofitats. Catalunya a la força hauria d’apostar en tot moment per la bona salut de la cultura catalana arreu de l’àmbit lingüístic; les Balears i el País Valencià, des de les eleccions del maig de 2015, tenen uns governs progressistes i de país que en bona lògica han de posar-se al servei incondicional de la cultura que compar­teixen amb Catalunya. És l’hora de començar a fer realitat el mite de l’espai cultural comú. Els agents culturals balears i valencians necessiten el mercat principa­tí per treure un rendiment màxim a les seves produccions. I l’oferta cultural de Catalunya s’enriquirà i es diversificarà si els dóna acollida. Els públics del País Valencià i les Balears necessiten que els arribi la producció cultural que es fa al Principat per poder disposar d’una oferta, abundant i diversificada, que els pugui satisfer plenament les seves necessitats de consum.
És imprescindible, per millorar la nostra situació cultural, fer-ne una prioritat política i pressupostària, professiona­lització digne, foment de la creativitat i enfortiment de les empreses, equipaments amb dotacions suficients, complicitat dels mitjans de comunicació de masses amb la promoció de la cultura, cooperació entre el sector públic i el privat, internacionalització, creació de nous públics i augment de la demanda dels ja existents... A veure si d’una vegada arriba el dia en què tot allò que culturalment és necessari es converteix en possible.

L'Avenç 427 - octubre 2016