En fem 400

Enrera

Article published at
L'Avenç, num. 400, abril 2014

Page
2

Section
L'opinió

Subsection
Editorial

Amb aquest número extraordinari, "L’Avenç" arriba, 37 anys després de la seva aparició, als 400 números. Aquesta és una fita inqüestionable per a una revista cultural en llengua catalana. Haver-la assolit és un mèrit àmpliament compartit: sense l’impuls dels seus fundadors, sense l’entusiasta rebuda que va suscitar la seva sortida al carrer en plena transició a la democràcia i a l’autonomia, sense la feina constant i sovint abnegada dels diversos responsables que la revista ha tingut al llarg del temps, sense el suport sempre insuficient però imprescindible de les institucions públiques i, és clar, més important que res, sense el suport continuat dels seus lectors i subscriptors, arribar als 400 números hauria estat impensable. La cronologia que publiquem al final d’aquest mateix número dóna algunes claus i ressalta alguns episodis de la trajectòria de la revista i ens estalvia haver de donar aquí els noms de tanta gent als quals devem, i expressem, la nostra gratitud.
Amb aquest número també, "L’Avenç" culmina una gradual i decidida evolució cap a una revista de cultura. Ja fa molt de temps que "L’Avenç", nascut en una conjuntura molt determinada, s’ha preguntat per la funció que podia complir en un context com l’actual, que ja té molt poc a veure amb el de 1976-77, tot i que paradoxalment la situació del 2014 presenti també característiques pròpies dels moments de canvi i transició. La conversió de "L’Avenç" en una revista de cultura –una trajectòria en la qual ens hem sentit àmpliament acompanyats pels lectors, vells i nous– respon a una mancança que observàvem en el panorama editorial català: la necessitat de disposar d’una revista de cultura pensada per al lector exigent, feta amb ambició i amb rigor, i que servís de lloc de trobada i de plataforma d’irradiació de la creació literària i, en general, de la vitalitat cultural del país. No és cap atzar que aquesta conversió hagi avançat en paral·lel a l’afirmació i a la consolidació de L’Avenç com una editorial de llibres d’assaig i de literatura, amb una cinquantena de llibres publicats en els sis darrers anys.
Més enllà dels adjectius d’històric o de cultural, però, "L’Avenç" ha posat l’accent en els darrers temps en el substantiu: en aquella reflexió també constatàvem la necessitat que la revista incorporés, en la mesura del possible, els gèneres periodístics clàssics, com són l’entrevista, el reportatge i el perfil, a més de les ressenyes i les cròniques culturals. A tots ells dediquem no només un espai sense gairebé parangó, per la seva amplitud, amb cap altra publicació, sinó que també hem mirat d’encomanar-los als col·laboradors més sòlids i adients. Ells són els que, en un context general d’adversitat i retraïment, han contribuït a fer créixer la revista.

Però si una característica es manté inalterable en aquests 400 números, i en els que vindran, és la seva mirada històrica sobre el present, que respon a l’exigència de “pensar històricament” la realitat, tal com propugnava el mestre de tants historiadors catalans, Pierre Vilar. És justament el que tractem de fer en aquest número 400 que teniu a les mans i en el qual hem mirat de donar relleu a una sèrie de temàtiques que, com a ciutadans, ens preocupen i ens amoïnen en la conjuntura actual: la insuficiència de la construcció europea, que ha dificultat la resposta de la Unió Europea a la lacerant i interminable crisi econòmica que vivim, el futur del treball i l’augment de les desigualtats.
Ja fa temps que vam sumar-nos, des d’aquestes mateixes pàgines, al parer tan fonamentat com insuficientment escoltat dels historiadors econòmics més solvents que adverteixen que, d’una recessió econòmica, no se n’ha sortit mai, històricament, amb l’aplicació d’una política d’austeritat com la que, des del nord d’Europa, s’ha aplicat unilateralment als països del sud. Tot i que els nostres polítics europeus tenen moltes ganes de dir-nos que, ara sí, que n’estem començant a sortir, cal tenir en compte el diagnòstic d’economistes independents com els que elaboren l’informe iAGS, que afirmen que el creixement actual de la zona euro és “insuficient per compensar el cost real de la crisi financera del 2007 i no demostra que l’austeritat comenci a donar fruits. Al contrari, la persistència d’un atur massiu porta a nous desequilibris i a nous riscos” (http://www.iags-project.org).
En efecte, com ha escrit Joseph Stiglitz, premi Nobel d’Economia, “les polítiques d’austeritat han fet que la desacceleració sigui molt més profunda i més llarga del necessari, i han causat a més conseqüències de llarga durada”. Unes conseqüències, l’augment de l’atur i de la desigualtat social, que són visibles en ciutats com Barcelona, on s’havia fet una notable feina d’anivellament, amb importants intervencions urbanístiques, i en les quals caldria evitar donar massa passes enrere. Cal no oblidar que l’atur de llarga durada i l’augment de les desigualtats ataquen directament la tan preuada com difícil d’assolir cohesió social, que una societat com la catalana no es pot permetre de perdre, si és que vol mantenir el seu model i la seva capacitat ja secular d’integració de la població nouvinguda. És particularment oportú recordar-ho quan commemorem el cinquantè aniversari de la publicació d’un dels llibres més importants de l’últim segle, "Els altres catalans" de Francesc Candel (1964).
Més enllà de les preocupacions més immediates i apressants, ens ha semblat també oportú publicar la reflexió feta per un atípic historiador econòmic, Robert Skidelsky, el gran biògraf de Keynes, sobre el futur del treball. Skidelsky en les seves intervencions recents no només ha estat crític amb l’aplicació indiscriminada de les polítiques d’austeritat, o amb el fet mateix que els països creditors obliguen els deutors a pagar íntegrament el deute (sense assumir la seva part de risc), sinó que torna a la reflexió de Keynes si realment ens cal treballar tant per viure bé.
Si hi ha una voluntat en "L’Avenç" actual és la que formulava l’enyorat Jordi Castellanos, en el sentit de no establir fronteres disciplinàries impermeables entre la història i la literatura. La literatura com una font de coneixement, però també el fet de preguntar-nos quina és la literatura que cal als nostres temps, és el que ens ha portat a convidar l’escriptor britànic Gabriel Josipovici, autor de "Moo Pak", a fer-nos la seva autoritzada i brillant reflexió amb què obrim aquest número. I que hem acompanyat d’una reflexió, tan breu com suggerent, de l’historiador francès Pierre Nora sobre el paper de la història en una societat amarada de passat.
Quan va aparèixer per primer cop, "L’Avenç" va adoptar el subtítol d’”Història dels Països Catalans”. Més enllà de la fortuna d’aquest terme, cal reafirmar, amb un dels altres intel·lectuals la influència indirecta del qual ha estat també present en la revista, Joan Fuster, que l’àmbit de la nostra cultura seguim entenent-lo com l’àmbit de la nostra llengua. És per això que hem convidat tres escriptors, cap d’ells per cert nascuts a les capitals de què parlen, a escriure els articles amb què obrim aquest número, i que dediquem respectivament a Barcelona, Palma i València.

Com ha escrit el degà dels nostres historiadors, Josep Fontana, “"L'Avenç" ens ha proporcionat fins ara, i cal que segueixi fent-ho per molt temps, una mirada informada al passat i un testimoni de la vitalitat actual de la cultura catalana”. Que això sigui possible, dependrà finalment de la voluntat dels lectors, que són al capdavall els que donen sentit a una publicació. En aquest sentit, "L’Avenç" esdevé una autèntica pedra de toc de la mesura de l’ambició de la societat catalana en matèria cultural: una societat que ha demostrat històricament i està demostrant, amb renovada empenta, la seva voluntat de governar-se a ella mateixa, però que ha de demostrar també, i en paral·lel, que vol construir-se com a país, i que assumeix que la cultura és una eina imprescindible per a aquesta construcció nacional. Nosaltres hi serem, però cal que ens hi acompanyeu amb el vostre compromís actiu per fer més visible, i també viable, aquest projecte que és col·lectiu. Ara és, doncs, el vostre torn.

L'Avenç 400 - abril 2014