Àfrica oblidada

Editorial


Enrera

Article published at
L'Avenç, num. 295, octubre 2004

Page
2

Section
295

Subsection
Editorial

De l’estiu ençà, i no sabem si per gaire temps, els mitjans de comunicació occidentals s’han començat a fer ressò –parcialment, de forma discontínua, com sol passar sempre en les informacions referides a l’Àfrica negra– del genocidi que s’està cometent a la regió de Darfur, a l’oest del Sudan. El conflicte va esclatar a principis de l’any passat, però no ha estat fins fa pocs mesos que ha saltat a les primeres pàgines dels diaris i dels telenotícies. El mes de març d’enguany, les agències de Nacions Unides van denunciar obertament la “neteja ètnica” que es duia a terme en aquesta regió, de població negra, tribal i musulmana, a mans de guerrillers àrabs musulmans, els temuts janjawid, amb el suport del govern del Sudan.
Deu anys després del genocidi de Ruanda, el món sembla novament massa complaent davant d’un nou i terrible episodi de neteja ètnica, que es va iniciar per la revolta de la població negra contra el govern àrab de Khartum, i a la qual aquest va respondre armant les milícies àrabs que han escampat el terror a Darfur. Aquest estiu, la pressió internacional s’ha començat a fer efectiva, amb la intervenció del Consell de Seguretat de Nacions Unides, que el 30 de juliol va aprovar una resolució en què s’amenaçava el govern sudanès amb sancions (encara que la paraula ha estat curosament omesa del text) si no desarmava ràpidament, en un termini de 30 dies, les milícies àrabs que han estat matant, violant i terroritzant la població negra de Darfur.
Però mentrestant, el conflicte segueix. Les xifres parlen d’un mínim de 30.000 morts, milers de refugiats (més de cent mil al Txad) i prop d’un milió de persones desplaçades. Les Nacions Unides diuen que és el pitjor desastre humanitari que hi ha en aquests moments al món i algunes agències oficials temen que el nombre de morts acabi apujant a centenars de milers. El règim autoritari de Sudan, dirigit pel president Omar Hassan al-Bashir, continua negant que armi i doni suport als janjawid, tot i que hi ha moltes evidències fiables en sentit contrari. I els milicians àrabs segueixen incendiant i destruint poblats, els homes dels quals són assassinats, les dones violades i els nens, sobretot, segrestats i convertits en esclaus.
Entre tant, els Estats Units –en un any d’eleccions– ha començat a prendre posicions. Aquest estiu el Congrés nord-americà ha aprovat una resolució que descriu els assassinats de civils a Darfur com un “genocidi”, encara que l’administració Bush no fa servir aquest terme i que el secretari d’estat Colin Powell hagi dit que és massa aviat per preveure una intervenció armada occidental. En tot cas, l’enviament d’una força de pacificació en un territori tan gran (Darfur té una extensió comparable a la d’Espanya) no és una feina fàcil. Els Estats Units i els seus aliats estan prou implicats en conflictes com l’Iraq o l’Afganistan, i encara que la Unió Africana hagi parlat per primera vegada de formar una força de pacificació africana, és difícil que això arribi a ser una realitat. I en absència d’un ajut internacional ràpid i concertat, la gent de Darfur continuarà morint –molts d’ells als camps de refugiats– a milers.
Les previsions que parlen, amb optimisme, del desenvolupament al món en aquest principi de segle tendeixen a oblidar la realitat –caracteritzada per la fam, l’enderreriment, la malaltia i la guerra– en què viu una bona part del continent africà, totalment aliè als processos de globalització, de desenvolupament i de democratització. Caldrà veure, però, fins a quin punt podrem seguir tancant els ulls a la realitat i mantenint l’Àfrica en aquest oblit culpable.

L'Avenç 295-octubre 2004