Montjuïc, retornat

Editorial


Enrera

Article published at
L'Avenç, num. 294, setembre 2004

Page
2

Section
294

Subsection
Editorial

El mes de juny passat, i en el transcurs d’un míting electoral previ a les eleccions europees, el president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va anunciar el seu compromís de cedir el castell de Montjuïc a la ciutat de Barcelona. La cessió, fruit de la negociació prèvia de l’alcalde Clos amb el ministre de Defensa, José Bono, comportaria convertir l’actual museu militar en un museu de la pau, que es vol que esdevingui «un referent a Espanya i a Europa».
El castell de Montjuïc, edificat als segles XVII i XVIII en el lloc d’un antic fortí, ha tingut històricament una funció repressiva sobre la ciutat: ha estat més un instrument de domini que de defensa, fins al punt que ha pogut encarnar aquella afirmació que deia que «para gobernar España hay que bombardear Barcelona cada cincuenta años». Des d’allà, el general Espartero va bombardejar Barcelona l’any 1842. Però la imatge de «castell maleït» va lligada al fet que va servir de presó, en una ciutat socialment i políticament revoltada: fou seu del procés de Montjuïc, el 1896, i arran de la Setmana Tràgica, hi fou afusellat Ferrer i Guàrdia. El 1919, hi havia més de 3.000 obrers empresonats arran de la vaga de la Canadenca. Finalment, el 15 d’octubre de 1940 hi va ser afusellat el president de la Generalitat, Lluís Companys.
Amb aquests precedents, la cessió del castell de Montjuïc a Barcelona ha estat un desig llargament acaronat. Formalment, el règim de Franco ja va cedir la titularitat del castell a la ciutat l’any 1960, durant el mandat de l’alcalde Porcioles, però amb la condició que s’hi creés un museu militar, que quedava en mans de l’exèrcit. El Museu Militar, inaugurat el 1963, havia romàs aliè a la transformació democràtica de la nostra societat fins que, en els tres darrers anys, i arran d’una denúncia periodística del diari "Avui", s’han fet intents per reformar-ne la presentació de les col·leccions. Mentrestant, els grups polítics van emprendre accions encaminades a obtenir la plena cessió del castell –una resolució presentada per ERC en el Congrés dels Diputats l’any 2001, una altra aprovada per l’ajuntament de Barcelona el 2002–, accions que van topar amb el silenci del govern d’Aznar i que han fructificat amb el nou govern.
Més enllà de la crítica al fet que s’anunciés en un acte electoral i no pas com un acord del consell de ministres, la decisió del govern ha estat rebuda amb una satisfacció unànime. Ara cal demanar-se, però, per l’ús que cal donar al castell. La idea de fer-hi un museu de la pau no és nova –ja va sorgir en els anys 1930–, i sens dubte és atractiva, al mateix temps que co-herent amb iniciatives recents com el Fòrum 2004. Paral·lelament, caldrà decidir quina destinació es dóna a les col·leccions del Museu Militar, entre elles una de valuosa d’armes de Ripoll, tot i que en aquest cas la qüestió sembla afavorida pel fet que moltes de les peces provenen de cessions de col·leccionistes privats i d’altres museus, als quals podran retornar.
Tanmateix, la idea de convertir el castell en un museu de la pau hauria de ser, al nostre parer, descartada. La ciutat de Barcelona compta ja amb un nombre molt important de museus, molts d’ells de titularitat municipal i de finançament insuficient, i es fa difícil pensar que hi ha possibilitats reals d’afegir-hi ara un nou equipament, amb el cost que això suposa. I més, en el moment que, a partir d’aquesta tardor, s’haurà de debatre el projecte de Memorial Democràtic que el govern de la Generalitat, a través del conseller Saura, promou, i que preveu, també, la creació d’un equipament museístic nou. Creiem que fóra molt més adequat obrir el castell de Montjuïc a la ciutat, amb una senyalització adient que en recordés els esdeveniments que hi van lligats, de manera similar a la que es farà en el Born –amb el qual hauria de formar part d’un mateix itinerari urbà–, i que convertís definitivament aquest lloc de memòria en un espai públic guanyat pels ciutadans.

L'Avenç 294-setembre 2004