L'holocaust a Palestina

Enrera

Article published at
L'Avenç, num. 293, juliol 2004

Page
2

Section
293

Subsection
Editorial

El diumenge 23 de maig, Josef Lapid, ministre de Justícia d’Israel i líder del partit laic de centre Shinui, va trencar un tabú i, després de veure unes imatges de l’atac de l’exèrcit israelià en un camp de refugiats palestins a Rafah, al sud de la Franja de Gaza, va gosar dir en veu alta allò que pensa tothom: «He vist per televisió una senyora gran que furgava entre la runa de casa seva, a Rafah, per buscar les seves medicines i m’he recordat de la meva àvia». El ministre, que és un supervivent de l’Holocaust, no va afegir res més, però no calia, perquè, a Israel, tothom el va entendre: l’àvia de Lapid va morir a Auschwitz.
L’analogia feta per Lapid, que té 71 anys i és un dels aliats més importants del primer ministre Ariel Sharon, va enfurismar els seus companys de gabinet. Però el ministre –que després va dir a la ràdio: «Si hagués volgut dir Holocaust, hauria dit Holocaust»– no parlava debades. Nascut a l’antiga Iugoslàvia, va passar part de la II Guerra Mundial al ghetto de Budapest i va perdre molts parents, incloent-hi l’àvia i el pare, en l’Holocaust. El 1948, als disset anys, va emigrar cap a Israel.
La comparació de Lapid es produïa després d’una ofensiva de l’exèrcit israelià, durant sis dies, a la Franja de Gaza, amb l’objectiu declarat d’aturar el contraban d’armament entre Egipte i el camp de refugiats palestins de Rafah, que es fa a través de túnels que travessen la frontera. L’operació, que va ser qüestionada des del punt de vista militar –i més en el moment que Ariel Sharon pugna per la retirada d’Israel de Gaza–, consistia a eixamplar la rasa entre el camp de refugiats i Egipte, que estan a tocar, per impedir que s’hi excavin túnels (tot i que en l’ofensiva de maig, només se’n va trobar un). Per això, calia enderrocar les cases dels refugiats. De fet, des de l’any 2000, més d’11.000 palestins han estat desplaçats per les demolicions. Fonts militars isralianes van confirmar que el pla requeriria la demolició d’entre 700 i 2.000 cases palestines més.
Les crítiques de Lapid van ser prou clares, en afirmar que aquest pla «em posa malalt» i afegint que la comunitat internacional no deixaria mai a Israel dur a terme aquesta operació: «Semblem monstres als ulls del món», va dir. En tot cas, aquestes crítiques, que reflecteixen el debat creixent que hi ha a Israel sobre la justificació d’una campanya que va provocar la mort de més de cinquanta palestins i que va reduir a no-res una setantena de cases, van servir, juntament amb la pressió internacional, perquè l’endemà mateix s’aturés l’operació, i poden accelerar la retirada d’Israel de Gaza, que el govern de Sharon està a punt d’aprovar en el moment de tancar aquest número.
Però més enllà d’aquest episodi concret, l’analogia que Lapid ha gosat de fer en veu alta hauria de servir, tant entre l’opinió pública israeliana com entre la comunitat internacional, per fer comprendre l’absoluta urgència de posar fi a la política de confrontació oberta duta a terme a Palestina pel govern d’Ariel Sharon en els darrers anys, que inclou no només la construcció d’un infamant mur a Cisjordània –i que, segons dades de l’organització Oxfam, ha fet que 1.400.000 cisjordans tinguin dificultats per proveir-se d’aliments–, sinó també reprovables episodis de guerra bruta, com són els assassinats selectius extrajudicials, les massacres de població civil o les continuades demolicions de cases.
No seria prudent caure en un debat nominalista, i escatir ara si és adequat o convenient parlar d’holocaust o de neteja ètnica a Palestina. Perquè més enllà de la qüestió de noms, sembla evident que la política d’Ariel Sharon és una amenaça per a la pau a la zona i per a la mateixa democràcia a Israel. Una amenaça que només la reacció de la societat civil israeliana i la pressió internacional podran aturar.

L'Avenç 293-juliol/agost 2004