El rostre amb què Europa mira

Víctor Martínez-Gil


Enrera

Article published at
L'Avenç, num. 293, juliol 2004

Page
22

Section
293

Subsection
Dossier

Observant el mapa de Portugal, l’historiador Oliveira Martins constatava que «de seguida es veu com la voluntat dels homes ha pogut sobreposar-se a les tendències de la natura». Com qualsevol altre estat-nació, el portuguès ha volgut buscar els seus orígens i la seva justificació en la raça, la geografia o la llengua. Com en pocs casos, però, aquestes recerques han estat infructuoses. Per bé que el resultat final ha estat la creació d’un país unitari, les ments més lúcides han hagut d’arribar a la veritat que José Mattoso expressa de manera crua en un llibre recent quan escriu que Portugal té el seu origen en una «realitat político-administrativa».
La política i la història han fet el país, no pas cap realitat preexistent. Vicens Vives també establia que a Catalunya «el mòbil primari és la "voluntat d’ésser"». Situat en un angle de la península Ibèrica, Portugal és una mostra clara d’aquesta voluntat d’ésser, d’imaginar-se, que presideix l’existència de les comunitats i entitats polítiques. En aquest sentit, la cultura portuguesa es troba sotmesa a diferents debats que busquen una motivació al país, sovint providencial, gairebé sempre imperial i en molts casos material, sigui en un sentit essencialista d’especulació sobre les races que van donar lloc al poble portuguès, sigui en un sentit menys imaginatiu quan Portugal s’explica pel mer fet d’haver existit i haver desenvolupat una experiència emocional i històrica.
La mateixa llengua nacional, què és sinó un tronc autònom de l’antic galaicoportuguès que s’ha enriquit i format en el devenir de la història? Eduardo Lourenço, en referir-se al seu país, parlava del laberint de la saudade, aquell sentiment d’enyorança activa que ha estat postulat com a l’element essencial de l’ànima portuguesa i, algun cop, de la catalana.
Des de Catalunya cal retornar periòdicament a Portugal. Perquè Portugal, i aquest no és pas el primer dossier que L’Avenç li dedica, és un mirall de les nostres pròpies aspiracions i dels nostres propis dubtes: la nació independent de la península Ibèrica ha enllaminit moltes de les reflexions dels erudits i dels escriptors catalans. Portugal sempre ha sentit la ibericitat com una part del seu propi ésser i, alhora, ha defensat aferrissadament la seva autonomia. Ho deia Natália Correia quan constatava que Portugal era ibèric per la seva pròpia capacitat de separació, que Portugal era la realització històrica de l’àmbit de la separació peninsular, tan real i tan actuant com la força d’unió. El laberint català, doncs.
Els autors i els articles que presentem en aquest dossier s’enfronten a aquestes qüestions. En primer lloc, des del laberint ibèric: Manuel de Seabra, escriptor d’origen portuguès i català d’adopció, ho fa qüestionant la certitud en l’existència de Portugal; Josep Sánchez Cervelló exposa la ibericitat com a factor històric, i un tercer article signat per mi tracta de la recepció de la literatura portuguesa a Catalunya. En segon lloc, es recull l’accent que Portugal ha posat en la seva missió imperial i de civilització per justificar-se com a país fins i tot avui dia, quan ja no posseeix colònies: el món de la lusofonia i el paper de la llengua portuguesa en el món ocupa l’article de Jordi Cerdà Subirachs; i Helena Tanqueiro, directora de l’Instituto Camões de Barcelona, explica el sentit d’aquesta institució a casa nostra. L’article que tanca el dossier són les reflexions d’un jove dramaturg portuguès, André Murraças, al voltant del teatre del seu país, que ha viscut durant aquests últims anys una embranzida espectacular. Llegint-lo ens adonem de la superació de molts tòpics i de la nova mirada que els creadors portuguesos llancen sobre la pròpia realitat.
I és que, darrerament, Portugal ha lluitat per superar molts dels seus antics fantasmes i condicionants. D’ençà de la seva entrada a l’aleshores anomenada Comunitat Econòmica Europea, esdevinguda de bracet amb l’espa-nyola, i amb la pèrdua de les colònies africanes i orientals arran de la Revolució dels Clavells, de la qual ara es commemora el trentè aniversari, ha volgut convertir-se en un país de la nova Europa i ha buscat la seva modernització econòmica i cultural. Molts són els camps on aquesta modernització s’ha fet evident, potser amb més contradiccions i precarietats que en el cas espanyol. En el terreny cultural l’ha avalada la difusió internacional de la literatura portuguesa durant els últims vint anys. Dues exposicions artístiques recents fetes a Barcelona, al CaixaForum i a La Pedrera, aquesta última acompanyada d’un seguit de debats i activitats culturals diverses, ens han il·lustrat sobre la modernitat cultural portuguesa en els anys noranta i al llarg del segle XX.
En la iconografia tradicional, Europa es representava com una figura femenina, dama o reina, el cap de la qual era Hispània. Fernando Pessoa va obrir amb aquesta imatge l’únic llibre de poemes en portuguès que va publicar en vida, "Mensagem", i va convertir la vella Europa en una esfinx que esguardava amb mirada fatal l’Occident, «futur del passat». El rostre amb què Europa mira, deia Pessoa, és Portugal. Un rostre que, de fet, en resumeix molts, que és cruïlla ibèrica, imperi universal i nació d’Europa.

L'Avenç 293-juliol/agost 2004