La salut del català

Editorial


Enrera

Article published at
L'Avenç, num. 281, juny 2003

Page
2

Section
281

Subsection
Editorial

En els darrers mesos, hem sentit com s’alçaven diverses veus de preocupació a l’entorn de l’estat de salut de la llengua catalana. Una escriptora d’èxit ha publicat un recull de contes que es diu Llengües mortes, en al•lusió al català, i un escriptor encara de més èxit ha publicat un recull d’articles on un dels temes, si no el tema del tema, que hi predomina és el pessimisme sobre la situació del català com a llengua vehicular a la nostra societat. Paral•lelament, els editors i llibreters observen amb gran preocupació com, amb xifres a la mà, els llibres en català figuren a la cua dels més venuts. En aquest context de pessimisme difús, l’enquesta metropolitana realitzada per la Diputació de Barcelona –que constata l’enorme pes demogràfic del castellà a l ciutat i l’àrea metropolitana- ha estat vista per alguns com una confirmació dels pronòstics més negres. Estan justificats, però, aquests pronòstics tan greus sobre el català?

És evident que aquesta qüestió, on conflueixen factors de tota índole, és d’una gran complexitat i que qualsevol aproximació que no tingui en compte aquesta pluralitat de factors i d’agents implicats no aconseguirà de reflectir correctament una realitat que és feta d’una gran diversitat d’elements i, també, de sentiments. Però hi ha tres elements que caldria destacar en aquest panorama complex i, de ben segur, contradictori: el primer és que, tot i que hi ha índexs que mostren una evolució preocupant de la salut del català, n’hi ha molts altres que, ben al contrari, en mostren el grau de normalitat assolit gràcies als anys de democràcia i autonomia, d’ensenyament en català i de presència als mitjans de comunicació socials. Així, molts dels immigrants estrangers que han arribat en els darrers anys diuen que volen aprendre la llengua perquè “el català es parla a tot arreu” – una constatació que contradiu o, si més no, matisa el seu pretès declivi.

El segon és que l’anàlisi de la situació de la llengua no es pot fer prenent el fet lingüístic aïlladament, com si no tingués, i molt, a veure amb factors demogràfics, territorials i socials, com són ara el model d’urbanització, la classe, la situació econòmica, la permeabilitat social i un llarg etcètera. En aquest sentit, el més preocupant seria que es consolidi una divisió territorial, en què el castellà sigui una llengua de la classe obrera metropolitana i el català la llengua de les classes mitjanes. El català, si volem que tiri endavant, ha de ser una llengua percebuda com un element de prestigi, d’ascens social i cultural, però també com un element de cohesió social, com un valor a abraçar. I en aquest sentit no és lícit, ni ho podem permetre, culpabilitzar en més o menys mesura els immigrants, els nous i els vells, de la situació present o futura de l’idioma.

El tercer element a tenir en compte és que tots els pronòstics que es facin sobre el català, si volen ser efectius, han d’anar acompanyats d’una crítica rigorosa a la feina que s’ha fet, i sobretot a aquella que no s’ha fet, en la llarga etapa del govern de la Generalitat que ara es clou i al llarg de la qual ni la cultura ni l’ensenyament públic no han ocupat la centralitat que els cal. Només amb una acció combinada i decidida, que aposti per la cultura i l’ensenyament com una prioritat, es podran capgirar els mals que, efectivament, afecten la nostra llengua. Perquè si l’ensenyament és el que ha de permetre el coneixement de l’idioma (i, en aquest sentit, els avenços són innegables), el prestigi de la cultura catalana és indispensable per generalitzar-ne l’ús.

portada 281
Preu de l'article 1 €