#LA400 / Blog / Inici - L'Avenç

#LA400

Intervenció del director de L'Avenç, Josep M. Muńoz, durant l'acte de celebració de la publicació de L'Avenç número 400 al Born Centre Cultural (Barcelona, 2 d'abril de 2014)

President Pujol, President Montilla, autoritats, amics de L’Avenç, bon vespre a tothom, i moltes gràcies per ser aquí.

Com a director de L’Avenç, voldria dir essencialment tres coses en aquesta meva intervenció. Vull expressar-los, per aquest mateix ordre, un agraïment, una satisfacció i, finalment, una inquietud.

1. Primer, doncs, l’agraïment. O els agraïments, perquè són molts. Arribar als 400 números d’una revista cultural, de periodicitat mensual i en llengua catalana, no és pas una feina fàcil. Els ho puc ben assegurar. Ara bé, haver assolit aquesta fita és, això és fora de tot dubte, un mèrit àmpliament compartit: sense l’impuls dels seus fundadors, sense l’entusiasta rebuda que va suscitar la seva sortida al carrer en plena transició a la democràcia i a l’autonomia, sense la feina constant i sovint abnegada dels diversos responsables que la revista ha tingut al llarg del temps, sense els centenars i centenars de col·laboradors qualificats que ha tingut i té, sense el suport sempre insuficient però imprescindible de les institucions públiques i, és clar, més important que res, sense el suport continuat dels seus lectors i dels seus subscriptors, arribar als 400 números hauria estat, senzillament, impensable.

Miraré de no particularitzar el meu agraïment en gaires noms, perquè de cap manera els podré dir tots i a més em sabria greu deixar-me’n. Entendran que comenci pels de les tres persones que, al meu costat, fan possible que L’Avenç surti cada mes: són la Cristina, la Natàlia i la Núria. Totes elles saben, encara que potser esperarien que els ho manifestés més sovint, com els estic d’agraït, i fins a quin punt sé com són d’importants, cadascuna en la seva responsabilitat, perquè tingui lloc el ‘miracle’ de ser cada primer de mes al quiosc.Sovint diem que ben poca gent, probablement ben pocs de vostès, es poden arribar a imaginar que una revista de la qualitat de L’Avenç la fem entre tants pocs –és a dir, que la fem, literalment, entre quatre gats. (O sis, si hi afegim les dues estudiants en pràctiques que ara tenim, l’Anna i la Isabel). Els demano, això sí, que no em preguntin com ens ho fem, perquè, francament, no en sé la resposta.

Al final d’aquest número 400 que avui presentem hem mirat de fer un petit resum de la trajectòria de 37 anys de L’Avenç, on hi ha els noms més significats, espero, de la gent queens ha precedit en aquesta empresa i que l’han feta possible –un resum que ara m’estalvia d’esmentar-los. Perquè avui, em sembla, toca parlar del present i del futur de L’Avenç, més que no pas del seu passat. En efecte, en aquest número 400 L’Avenç culmina una gradual i decidida evolució cap a una revista de cultura. Ja fa molt de temps que la nostra publicació,nascuda en una conjuntura ben determinada, s’ha preguntat per la funció que podia complir en un context com l’actual, que ja té molt poc a veure amb el de 1977, tot i que la situació del 2014 presenti també característiques pròpies dels moments de canvi i transició.

La conversió de L’Avenç en una revista de cultura –una trajectòria en la qual ens hem sentitàmpliament acompanyats pels lectors, vells i nous– respon a una mancança que observàvem en el panorama editorial en llengua catalana: la necessitat de disposar d’una revista pensada per al lector exigent, per al lector no mandrós, feta amb ambició i amb rigor, i que servís de lloc de trobada i de plataforma d’irradiació de la vitalitat cultural del país. No és cap atzar que aquesta conversió hagi avançat en paral·lel a l’afirmació i a la consolidació de L’Avenç com una editorial de llibres d’assaig i de literatura, amb una cinquantena de llibres publicats en els sis darrers anys.

Més enllà dels adjectius, de si la revista és més o menys de temàtica històrica, L’Avenç hamirat de posar l’accent en el substantiu: hem tractat, estem tractant, de fer, sobretot, una revista on, en la mesura del possible, el lector hi trobi els gèneres periodístics clàssics, com són l’entrevista, el reportatge i el perfil, a més de les ressenyes culturals. A tot plegat hidediquem no només un espai gairebé sense parangó, per l’amplitud, amb cap altra publicació, sinó que també hem mirat d’encomanar-los als col·laboradors més adients. Són ells els que, en un context general de retraïment, han contribuït a fer créixer la revista.

Sense ells, sense la finesa cinèfila de la Imma Merino, sense l’agudesa analítica d’en Vicenç Pagès, sense el llapis afilat d’en Manel Ollé, sense la generositat inesgotable d’en Lluís Muntada, sense la perspectiva centreeuropea de la Simona Skrabec, sense la capacitat lectora d’en Genís Barnosell, sense la mirada reposada de la Susanna Portell, sense les excursions musicals d’en Quim Rabaseda, i, last but not least, sense “l’última” del gran Jordi Puntí –sense tots ells, repeteixo, aquesta revista no seria el que és.

Aquest és, però, un número especial. Començant per la coberta, que hem encarregat a una artista, la Isabel Banal, austera i exigent, que ens agrada molt el que fa i que ens estimem molt: i aquí l’ordre dels factors no altera el producte. Amb aquesta coberta, continuem una tradició que té precedents en el número 100 (Tàpies), en el 200 (Brossa), en el 250 (Plensa), en la dels 25 anys (Frederic Amat) i en la del número 300 (Pere Noguera). Està bé, per cert, que sigui la primera dona: els temps, estan canviant –que deia el poeta.

És un número especial, també, perquè té més pàgines que mai, i perquè n’hem fet un tiratge més alt que mai. I això ho hem pogut fer gràcies al patrocini de RBA, una generositat que vull concretar en la persona de Ricardo Rodrigo, i que, per a nosaltres, té un alt valor afegit: i és que es produeix quan RBA ja no té cap vinculació societària amb L’Avenç; per a nosaltres representa, doncs, un magnífic colofó dels anys en què hem treballat junts.

Un tiratge més gran ha permès que, aquest cap de setmana passat, la revista s’oferís a un preu especial als lectors del diari Ara, al qual hem d’agrair també la promoció que n’han fet. I també vull donar les gràcies, és clar, als anunciants que han volgut ser en aquest número: al meu agraïment, només puc afegir-hi la constatació que si repetien més sovint, i no un cop cada 400 números, quina revista no faríem.

Però vull tancar el capítol dels agraïments amb un de ben especial que és, alhora, un anunci. Fa temps que, amb la Núria Iceta –que és, i ho dic per si a algú n’hi quedaven dubtes, l’ànima d’aquesta empresa–, fa temps, doncs, que donàvem voltes a la idea de constituir un consell editorial que ens ajudés, amb la seva experiència i assessorament, a vetllar per la marxa de la revista i a fer-la créixer en tots sentits. Avui, doncs, puc anunciar que han acceptat de formar part d’aquest consell editorial les persones següents: Dolors Comas d’Argemir, presidenta de la Fundació Nous Horitzons, Antón Costas, president del Cercle d’Economia, l’historiador Joan B. Culla, Enric Juliana, director adjunt de La Vanguardia, l’historiador i (si això és possible) expolític Joaquim Nadal, així coml’historiador Borja de Riquer.

2. Els he dit en començar que els expressaria també la meva satisfacció: la meva satisfacció per un acte com el d’avui, la meva satisfacció per un número com el que avui presentem.

I és el que el número 400 s’assembla bastant al que voldríem fer cada mes (sento una veu que diu: “amb una mica menys de pàgines, sisplau!”). En primer lloc, definint-hi el nostre àmbit, a la manera que ho feia Joan Fuster: és per això que hem convidat tres escriptors,Imma Monsó, Guillem Frontera i Enric Sòria, a escriure els textos amb què obrim aquest número, dedicats respectivament a Barcelona, a Palma i a València.

En segon lloc, si hi ha una voluntat explícita en L’Avenç actual és la que formulava l’enyorat Jordi Castellanos, en el sentit de no establir fronteres disciplinàries impermeablesentre la història i la literatura. Preguntar-nos quina és la literatura que s’escau al nostretemps, és el que ens ha portat a convidar Gabriel Josipovici, l’autor de Moo Pak, a fer-nosla seva autoritzada reflexió amb què obrim aquest número. I que hem acompanyat d’unareflexió, tan breu com suggerent, de l’historiador francès Pierre Nora sobre el lloc de la història en una societat tan amarada de passat com la nostra.

Si hi ha una característica, també, que volem que segueixi distingint L’Avenç és aquella màxima de “pensar històricament” que propugnava el mestre Pierre Vilar. És justament el que tractem de fer en aquest número 400, en el qual hem mirat d’apuntar una sèrie de temàtiques que, com a ciutadans, ens preocupen de la situació present: la insuficiència de la construcció europea, que ha dificultat la resposta de la Unió Europea a la interminable crisi econòmica que vivim, el futur del treball i l’augment de les desigualtats. Hi estan dedicats, respectivament, els articles d’Andreu Missé, de Robert Skidelsky i de Jordi Muñoz.

I és que avui el present ens interpel·la més força que mai. Com ha escrit Joseph Stiglitz, premi Nobel d’Economia, “les polítiques d’austeritat han fet que la desacceleració sigui molt més profunda i més llarga del necessari, i han causat a més conseqüències de llargadurada”. Unes conseqüències doloroses, en forma d’atur, d’empobriment i d’augment de les desigualtats. Factors, tots ells, que ataquen directament la tan preuada cohesió social, que una societat com la catalana no es pot permetre de perdre, si és que vol mantenir la seva capacitat ja secular d’integració de la població nouvinguda. És particularment oportú recordar-ho avui, davant del president Pujol i davant del president Montilla, quan commemorem, també en aquest número 400 i amb un text d’Andreu Domingo, el cinquantè aniversari de la publicació d’un dels llibres més importants de l’últim segle, Els altres catalans de Francesc Candel (1964).

3. Els he promès, per acabar, l’expressió d’una inquietud

El degà dels historiadors catalans, Josep Fontana, ens ha regalat una frase que diu així:“L'Avenç ens ha proporcionat fins ara, i cal que segueixi fent-ho per molt temps, una mirada informada al passat i un testimoni de la vitalitat actual de la cultura catalana”. La frase és rodona, i jo només puc afegir-hi que aquest desig, gairebé aquesta exigència, queseguim fent-ho molt de temps, dependrà exclusivament de la voluntat dels lectors, que són al capdavall els que donen sentit a una publicació. En aquest respecte, L’Avenç esdevé una autèntica pedra de toc de la mesura de l’ambició de la societat catalana en matèria cultural: una societat que ha demostrat històricament i que està demostrant ara, amb renovadaenergia, la seva voluntat de governar-se a ella mateixa, de tenir “estructures d’Estat” o fins i tot d’esdevenir un Estat propi, però que ha de demostrar també, i en paral·lel, que vol construir-se com a país, i que assumeix que la cultura és una eina imprescindible per a aquesta construcció nacional.

Un dia, parlant-ne amb un editor el nom del qual no puc recordar, jo li deia que volíem fer una revista anglosaxona. I aquell editor em va dir que aquest país ho era ben poc, d’anglosaxó. Probablement ell tenia raó. Però jo segueixo pensant que necessitem tenir un país més endreçat i, sobretot, més llegit, on la gent sigui efectivament més “neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç” com la que el poeta situava nord enllà. Un país on la gent es faci seva la cultura. Un país de revistes, com diu el lema que fa servir l’Appec. I si aquest país vol i ha de tenir una revista catalana de cultura com és L’Avenç, l’ha de fer possible. L’ha de fer possible, és clar, l’administració pública, augmentant els ajuts que hi destina: cal dir només que sense una forta inversió pública, un país sobirà peròdemogràficament petit com Noruega no tindria a penes mitjans de comunicació propis. I nosaltres no som pas més forts que els noruecs, ben al contrari.

Però aquesta revista l’ha de fer possible, també i sobretot, la gent. I en això, penso, n’hem d’aprendre dels americans, quan diuen que si vols que una cosa existeixi, contribueix a fer-la realitat. Una amiga nostra, que viu al bell mig de Manhattan, a Nova York, ens explicavaque, quan ella era jove, el seu tros del carrer no tenia arbres. I que els veïns es van posar d’acord, i van reunir els diners per comprar els arbres que avui fan ombra a l’estiu, aldavant de casa seva, sense esperar que els hi posés algun dia l’ajuntament. Això és el que us demano avui a tots els que heu vingut a celebrar el número 400 de L’Avenç: que planteu arbres. O dit d’una altra manera: cal que llegiu L’Avenç, cal que us hi subscriviu i que feu que els vostres amics que s’hi subscriguin. Us necessitem per seguir endavant. Nosaltres, no us amoïneu, hi serem: la Núria, la Natàlia, la Cristina i jo mateix, hi seguirem sent cada mes, però cal que vosaltres també hi sigueu, amb el vostre compromís actiu per fer més visible, i en darrera instància viable, aquest projecte que és col·lectiu, de tothom.

Ara és, doncs, el vostre torn.

Moltes gràcies.