Editorial
juny 2018
115

Raons últimes: les primeres

La raison du plus fort est toujours la meilleure [...] On me l’a dit: il faut que je me venge [...] Sans autre forme de procès. La Fontaine, «Le loup et l’agneau», Fables, 1, X

Viu capbussat ja de fa temps el país en una situació reductivament expressable en forma de quiasme: el torcebraç sostingut entre la força de les raons i la raó de la força.En aquest desigual combat –i per anar ja sense més preàmbul al moll del que aquí és qüestió– importa tenir clares les raons que avalen la immersió lingüística –i, ja en un estadi superior de docència, la lectura preferent d’obra literària escrita en l’idioma en què aquella s’efectua.Unes raons que, tradicionalment, han recolzat en el dogma romàntic de l’absoluta prioritat de la llengua materna. Dogma difícilment sostenible a hores d’ara, en què un cinquanta per cent de la població –si no més– és al·loglota.I raons que, prou més recentment, són resultants dels pactes en el marc de l’anomenada transició. En una tàcita concessió a contracor per causa de la persecució secularment soferta.Segons tot això, doncs, la llengua vehicular de l’escola s’ha acordat que sigui la catalana. I punt.Un punt al qual, tanmateix, abans de fer-lo sucumbir a la sevícia de qualsevol 155 de torn –sembla que, de moment, la casella lingüística no ha prosperat–, hi ha qui hi oposa arguments no pas negligibles.Com ara que una gran massa demogràfica és ja hispanòfona des del bressol. O com ara la mateixa projecció internacional de la llengua hegemònica; certament relativa, si es vol, però en tot cas infinitament per sobre de la d’una llengua subordinada com és la del país.Arguments convincentment rebatibles, ja en aquestes alçades del procés, només a còpia de fer avinent en què consisteix tot poder –o tot desig decidit d’aquest. Què és allò que més el confirma i el legitima com a tal. I que, en darrera –i primigènia– instància, no són pas tant les raons fonamentades i apodíctiques com sí per contra les gratuïtes i contingents.En virtut de les quals, posem per cas, cert poder d’Estat –el mateix que el 9-XII-1946 es vantava (impagable pancarta!) que «si ellos tienen U[nited] N[ations] O[rganisation], nosotros tenemos DOS»– determina, en èpoques ja més pròximes per bé que no tan èpiques, que, de fiestas nacionales, al Reino (abans Imperio) se’n celebren dues i no una (12-X / 6-XII).Doncs sí. Una mesura arbitrària. O sigui, un acte de poder. Com, en un altre àmbit ben diferent i prou més sensible –i vital per al país que s’hi fa fort, el de l’educació–, ho constitueix el fet que l’única llengua d’immersió i de vehicularitat a l’escola sigui i hagi de continuar essent aquí la catalana. En contra d’estadístiques demolingüístiques i en contra d’utilitarismes enllà del territori originari.¿O és que a Dinamarca, posem també per cas, han renunciat pas a socialitzar i a impartir docència en llengua pròpia davant la immensa massa parlant –i davant la innegable «practicitat» superior per segons què– de l’anglès?Persistir en aquella «voluntat d’ésser» ponderada per Jaume Vicens Vives com el tret constitutiu dels catalans, tot aplicant-la a més de manera eficaç a les circumstàncies de l’avui, comporta aquesta exigència de poder. Des de la consciència que aquest, per ser exercit, ha de menester una certa capacitat de coacció, és a dir, d’imposició efectiva de tal o tal altra norma. Perquè sí. Sense ulteriors justificacions ni, menys, deprecacions. Ja que hi ha sempre una ultima ratio que, en realitat, sovint no pot ser sinó la praevia ratio.No sabem –hi ha algú ara per ara en condicions de saber-ho?– si, com en la coneguda faula de La Fontaine, el llop s’acabarà cruspint aquí també l’anyell. Si hi prevaldrà semblantment la llei del més fort. O si, ben altrament, aquell se n’escapolirà. Però sí que convé tenir assumit, tot gola avall, que a Catalunya l’anyell no cal que s’escarrassi més a donar raons lògiques i plausibles al llop. Sinó que simplement li planti cara. Per impedir-li el festí voraç. O, si més no, per amargar-li’n la ingesta.

Els Marges 115 - Primavera de 2018