L'entrevista
novembre 2022
495

Josep M. Muñoz


Ramón Villares. Galícia, nació cultural

Ramón Villares Paz (Cazás-Xermade, Lugo, 1951) és catedràtic emèrit d’Història Contemporània de la Universidade de Santiago de Compostela, a la qual ha estat sempre vinculat i d’on va ser rector. Va ser impulsor i president de l’Asociación de Historia Contemporánea (1996-2002) i va presidir el Consello da Cultura Galega (2006-2019). La seva recerca, orientada primer a la història agrària, ha anat derivant cap a la historiografia, els estudis culturals, les migracions i l’exili. Va dirigir, amb Josep Fontana, una Historia de España publicada en dotze volums per Crítica i Marcial Pons. És autor d’una Historia de Galicia (1984), que té compta amb tres edicions i quinze reimpressions, i ha estat traduïda al castellà i el portuguès. Entre els seus llibres dels últims anys destaquen: Identidade e afectos patrios (Galaxia, 2017), Galicia. Una nación entre dos mundos (Pasado & Presente, 2019), Exilio republicano y pluralismo nacional: España, 1936-1982 (Marcial Pons, 2021), Cultura e política na Galicia do século XX (Galaxia, 2021) i, el més recent, Galiza: Terra Irmã de Portugal (Lisboa, 2022).

 

«A casa se seguia la màxima franquista de «fes com jo, no et fiquis en política». Era una família conservadora, com bona part de la societat. La meva consciència política va venir sobretot de la part literària, intel·lectual, de llegir llibres en gallec, que denunciaven la situació de Galícia.»

«En acabar la carrera va tenir lloc, l’any 1973, un congrés de metodologia aplicada a les ciències històriques, bastant mític, on va venir la plana major de l’Escola d’Annales. En recordo l’ambient, l’entusiasme per la investigació històrica; en el fons crèiem que fent bona història, transformàvem el món.»

«Jordi Nadal i Josep Fontana són dues figures majors de la historiografia espanyola. I uns molt dignes successors de Vicens, que per a mi és la clau de tota la renovació historiogràfica espanyola del segle XX. Cal entendre Vicens, quan li diu a Ferrater Mora: “Soc d’aquells que es van quedar [el 1939]”.»

«De quina Constitució parlem, de la que van aprovar les Corts l’any 1978 o de la que s’ha desenvolupat amb el Tribunal Constitucional i amb la pràctica política? Em preocupa molt, dins d’Espanya, la incapacitat per fer viable o recognoscible la diferència. Ens falta un punt de sentit britànic.»

«Castelao no era separatista, i tenia una visió més aviat federal i iberista. Ell, que no és un teòric, és un intuïtiu, estava proposant una intel·ligència completa de la península Ibèrica. I deia que la paraula “Espanya» no havia de ser sagrada. Crec que per aquest camí ens han quedat bastantes coses per fer.»

«En la historiografia del nacionalisme, els que tenen èxit són aquells que el critiquen; no aquells que l’expliquen. Tinc una gran admiració per l’obra de Hobsbawm, però no precisament pel seu llibre sobre el nacionalisme. Benedict Anderson em sembla una mica diletant en aquest punt: partint d’Indonèsia, ens vol explicar per a Europa una cosa que és molt diferent i complexa.»

«La posició de Galícia sobre Portugal ha de ser la d’explicar el que som i que siguem reconeguts com a tals, però amb voluntat de conversar, de contribuir, de fer projectes comuns. No d’imposar el nostre criteri, filològic o ortogràfic, ni el d’ells. A Portugal hi ha també un nacionalisme molt fort i molt reticent: tant o més que a Espanya!»

 
L'Avenç 495 - novembre 2022
Preu de l'article 1 €