Editorial
novembre 2022
495

Historiar el nacionalisme

L’any 1984, en una conferència a l’Institut Français de Barcelona, l’historiador francès Pierre Vilar, llargament vinculat a Catalunya, intel·lectualment i vitalment, es preguntava si «Podem fer la història d’un país sense simpatia?» En el text de la conferència, reproduït al número 100 de L’Avenç el gener de 1987 (i, novament, en un número especial, el 441, el desembre de 2017), Vilar hi afirmava: «“Fer la història d’un país” és menys resoldre els seus problemes que plantejar-los. És esforçar-se a abordar les qüestions més dures, aquelles l’actualitat de les quals encara està encesa, no amagant-ne les contradiccions, ni negant o ometent els horrors (la història n’és plena), sinó observant els mecanismes que els desencadenen i sense insultar els actors, cosa que no exclou el judici». I afegia, pel que fa al seu cas particular, que ell no negava la simpatia, i fins i tot l’amor, que sentia pel seu objecte d’estudi: «Un dia Josep Fontana, davant un ampli auditori, em va donar una gran prova d’amistat dient-me que, sota el focus del meu microscopi, el català no se sentia com una formiga sota l’ull del naturalista, com passava davant d’altres microscopis.» La reflexió de Vilar podria estendre’s perfectament a l’estudi del nacionalisme. Un camp d’estudi en què els prejudicis ideològics solen pesar molt, cosa que fa sovint que s’abordi més com l’anàlisi d’una ideologia (en general condemnable) que no pas com un fenomen social i polític, que cal analitzar exactament en els mateixos termes que la resta de fenòmens històrics. En l’entrevista d’aquest mes a L’Avenç, i amb una subtil ironia que el tòpic atribuiria a la seva procedència, l’historiador gallec Ramón Villares ens adverteix que «en la historiografia del nacionalisme, els que tenen èxit són aquells que el critiquen; no aquells que l’expliquen». El cas de Vilar, pràcticament absent de la bibiliografia internacional (i, caldria afegir, de bona part de la francesa), és particularment revelador. Tot i que ell va investigar amb profunditat i rigor el ‘fet nacional’ a partir d’un dels casos d’estudi més rellevants de tot Europa, el català, la seva recerca no ha tingut el ressò i la continuïtat que mereix. L’historiador Xavier Torres Sans, en un article publicat a L’Avenç («Un debat i una absència. Pierre Vilar i la discussió de les nacions i el nacionalisme», núm. 404, setembre 2014) identificava algunes raons plausibles per a aquest oblit, que considerava «sorprenent», «injustificat» i poc «comprensible». Així, explica Torres, Vilar no és esmentat ni per Ernest Gellner (Nations and Nationalism, 1983) ni per John Breuilly (Nationalisme and the State, 1982) ni per Benedict Anderson (Imagined Communities, 1983). Tampoc no figura en la bibliografia selecta del sociòleg Anthony D. Smith o de l’historiador Eric J. Hobsbawm, ni en l’obra de Miroslav Hroch (Social preconditions of national revival in Europe, 1985). Tot plegat ha comportat que, a la immensa majoria de les universitats europees i americanes, els llibres canònics en la bibliografia sobre el nacionalisme segueixin sent —malgrat les seves deficiències evidents i els anys que fa que estan publicats— el ja citat de Benedict Anderson i els d’Eric J. Hobsbawm (The Invention of Tradition, amb Terence Ranger, 1983, i sobretot Nations and Nationalism since 1780: Programme, Myth, Reality, 1991). I que les aportacions tan interessants d’altres historiadors europeus, com la francesa Anne-Marie Thiesse (entrevistada a L’Avenç, núm. 464, gener 2020) com el neerlandès Joep Leerssen (traduït al català en la imprescindible biblioteca del nacionalisme de l’editorial Afers), siguin molt menys conegudes. Els catalans, tan preocupats per «internacionalitzar» el seu cas, tenen sens dubte en la historiografia un ampli camp per fer-se presents i per contribuir a l’explicació històrica, no ideològica, d’un fenomen d’un abast i signficat tan gran com és el nacionalisme

 
L'Avenç 495 - novembre 2022