Carmen Claudín, el feixuc llegat del comunisme soviètic

Josep M. Muñoz


Enrera

Article published at
L'Avenç, num. 490, maig 2022

Page
16

Section
L'opinió

Subsection
L'entrevista

Carmen Claudín va néixer oficialment a Mèxic l’any 1949, encara que la seva infantesa la va viure a Moscou, on s’havien conegut els seus pares, Fernando Claudín, aleshores dirigent del Partit Comunista Espanyol, i Carmen Urondo, una “nena de la guerra”. El 1956 la família es va traslladar a França, on el pare vivia clandestinament. Les desavinences creixents de Fernando Claudín amb l’estratègia política a adoptar, van acabar amb la seva expulsió del PCE, juntament amb Jorge Semprún i Francesc Vicens, l’any 1964. Amb una educació francesa que considera un dels seus millors llegats, Carmen Claudín va estudiar a la Sorbona, on va fer un màster en Filosofia i un postgrau en Història, especialitzat en història russa i soviètica. Instal·lada des de fa molts anys a Barcelona, és investigadora sènior associada del CIDOB, on ha estat directora de recerca i directora adjunta. Ha escrit sobre temes soviètics i postsoviètics per a un gran nombre de revistes i diaris. Ha viatjat extensament per tota la regió i ha estat observadora electoral de l’OSCE a Tadjikistan, Rússia, Bielorússia, Ucraïna i Armènia.

«Els dictadors viuen en una bombolla, i ningú no gosa dir-los coses que saben, d’entrada, que no els agradaran. Per tant, el més fàcil és que Putin es cregués les seves pròpies mentides. Sobretot aquelles que anaven en la direcció de dir-li: “Res, això serà un passeig!”»

«Els republicans espanyols, ¿que potser no haurien donat el que fos per tenir un suport ‘militar’, i no retòric, mentre els altres rebien el suport de l’aviació alemanya i italiana? Els meus amics d’Ucraïna no poden entendre la posició d’aquests ‘nens de casa bona’ de l’extrema esquerra espanyola.»

«El conflicte és d’arrel política. Ucraïna està desenvolupant unes polítiques de construcció d’institucions democràtiques —amb mancances i contradiccions— que s’acosta als estàndars europeus. I això inquieta enormement Putin, perquè és perillosament contagiós per a Rússia.»

«Potser Putin es veurà obligat a conformar-se amb el corredor meridional, i amb l’ajut de la maquinària de propaganda ho presenti com una gran victòria. El que és clar és que no és la guerra “per se” allò que dirimirà la situació.

«Togliatti i el meu pare van fer el viatge des de Cartagena fins a Orà drets, amb un peu a dins i l’altre fora, agafats al fusellatge de l’avió. El pare, quan ho explicava, deia que “no volàvem gaire alt”. Aquestes històries les explicava amb un somriure modest, com qui no fa la cosa.»

«La mare arriba amb les seves germanes a la Unió Soviètica el 1937, i el 1947, quan coneix el pare, ja han passat deu anys. Ja és una jove soviètica en tots els sentits. Va estudiar per Enginyera de Ferrocarrils: havien d’escollir una carrera tècnica, “útil” per a l’Espanya socialista que vindria.»

«Quan Margarete Buber-Neumann comença a explicar a una companya comunista de presó la seva experiència del gulag soviètic, ella, que s’està morint, li diu: “Jo voldria creure’t, però si us plau no m’expliquis res més: vull morir per alguna cosa”.»

«L’expulsió del meu pare del PCE va representar, per a la mare, un esquinçament terrible. Els comunistes eren els únics amics que tenien. La mare no tenia cap altre món que el del meu pare, que eren les esposes dels altres dirigents del PCE. I aquest entorn va passar a fer-nos el buit més absolut.»

«És curiós, però recordo que em va agradar la idea que el pare estigués, en la seva divergència amb el PCE, amb Jorge Semprún. Perquè a mi Semprún sempre m’havia agradat. Casa seva, la seva família... van ser molt importants per a mi.»

«A París, jo em sentia totalment integrada, al mateix temps que sabia que no era francesa. A vegades em pregunten què em sento més. No ho sé, em sento russa, francesa i espanyola. De fet, em sento més espanyola quan soc fora d’Espanya, que quan soc aquí. No és que hi pensi gaire, altrament.»

«De sobte, va començar a venir la llum d’Espanya. Van aparèixer uns catalans, que m’explicaven què era el català: en Francesc Vicens, en Jordi Borja, en Jordi Solé-Tura. I alguns de Madrid, sobretot Javier Pradera, a qui recordo amb molt de carinyo: tenia una ironia, un sentit de l’humor!»


L'Avenç 490 - maig 2022
Preu de l'article 1 €