Article published at
L'Avenç, num. 476, febrer 2021

Page
14

Section
L'opinió

Subsection
L'entrevista

Joaquim Carbó va néixer l’any 1932 a Caldes de Malavella, malgrat que els seus pares residien habitualment a Barcelona, al barri de Gràcia. A Caldes hi va passar part de la Guerra Civil, mentre el seu pare estava mobilitzat a l’exèrcit. Retornada la família a Barcelona, després de la primària va estudiar Comerç a la Escuela de Altos Estudios Mercantiles, i el 1949 va entrar a treballar a La Caixa, a la secció de Personal, entitat on va restar fins a la jubilació l’any 1992. Allà mateix va iniciar la seva trajectòria literària, en guanyar l’any 1958 un certamen literari que La Caixa organitzava entre els empleats, i que d’aleshores ençà va compatibilitzar, durant trenta-cinc anys, amb la feina a “l’oficina”, com en diu ell. El 1961 va ser un dels fundadors de la revista ‘Cavall Fort’, i el 1966 va iniciar, amb ‘La casa sota la sorra’, una novel·la que Josep M. Madorell va convertir tot seguit en un còmic, una trajectòria fecunda que l’ha portat a ser un dels autors més prolífics i exitosos de la literatura infantil i juvenil en llengua catalana, camp en el qual ha publicat més d’un centenar de títols, entre ells ‘La colla dels deu’, ‘L’home que es va aturar davant de casa’ o ‘En Felip Marlot’, sovint reeditats i que han engrescat diverses generacions de lectors. En fer els 70 anys, li van dedicar un volum commemoratiu titulat ‘Joaquim Carbó. Setanta anys. Un centenar de títols. Un milió d’exemplars’. En paral·lel, ha conreat des de l’inici i fins ara mateix la narrativa per a un públic adult. Va debutar el 1962 amb ‘La sortida i l’entrada’ (Albertí editor), un llibre de narrativa breu, com ho era també ‘Solucions provisionals’ (Selecta, 1965), amb el qual havia guanyat el premi Víctor Català el 1964 i que li va prologar un dels seus mentors, Manuel de Pedrolo. El 1967 va començar a publicar novel·les tan notables com ‘Els orangutans’, reeditada el 1980 i el 2017, en aquesta ocasió per Males Herbes, que també li ha publicat les més recents, ‘Va com va!’ (2015) i ‘Testament’ (2019). Als anys 1980 va formar part del col·lectiu Ofèlia Dracs, una colla d’escriptors d’una generació posterior a la seva, amb llibres com ‘Deu pometes té el pomer’ o ‘Negra i consentida’, i va participar en la posada en marxa de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, de la qual va ser tresorer durant sis anys. A banda de la ficció, ha escrit dos llibres de records, ‘Viure amb els ulls’ (2011) i ‘Pantalons curts’ (2013), i el 2014 va publicar l’‘Epistolari Jordi Arbonès & Joaquim Carbó’. Tant la seva obra com el conjunt de la seva trajectòria han estat reconegudes amb diversos premis. Aquest mes de febrer surt, publicat per L’Avenç, el seu llibre ‘Males setmanes’, un dietari inèdit de l’any 2000, que l’autor ha retrobat al fons del seu ordinador durant el confinament per la pandèmia i on ens ofereix una particular visió del món.

«El meu pare era d’esquerres i anticlerical. Quan feia pocs mesos que havia tornat a casa, un dia, a les tres de la matinada, la policia el va venir a detenir. Al cap de deu dies el van traslladar a un convent del carrer de Sant Elies, que tres anys abans havia estat una txeca ben roja. S’hi va passar quatre mesos.»

«De molt jove, ja havia sentit la necessitat de ser un peó que fos d’alguna utilitat per a la reconstrucció d’un país desfet per la Guerra Civil. I tot i que la muntanya m’atreia, mai no vaig ser un muntanyenc d’aquells convençuts que feien país, com es deia llavors, anant a pujar muntanyes.»

«Tot i la sortida tan favorable d’algun dels meus títols per a nois i noies com ‘La casa sota la sorra’ i ‘La colla dels deu’, mai no em va passar pel cap deixar la feina de La Caixa. L’allau de nous escriptors i l’escàs creixement del nostre públic obliguen la majoria d’escriptors a practicar altres feines.»

«Anar a una escola a parlar dels meus llibres sovint podia ser una sessió rutinària, amb alumnes que s’havien llegit el llibre per obligació. En altres ocasions, quan tenia al davant un grup que s’ho havia pres amb entusiasme, he tingut experiències inoblidables.»

«Sóc un ciutadà normal que ha tingut la sort de trobar la manera de comunicar-se amb l’entorn d’una manera senzilla i planera, però la meva vida particular és més aviat grisa, anodina. En el fons, em penso que sóc una mena de ‘voyeur’, d’espectador.»