Un estat "en contra"? / Editorial / L'opinió / 392 / L'Avenç / Revistes / Inici - L'Avenç
Un estat "en contra"?

Enrera

Article published at
L'Avenç, num. 392, juliol 2013

Page
3

Section
L'opinió

Subsection
Editorial

Ara fa cinquanta anys, Pierre Vilar publicava la seva obra fonamental, Catalunya dins l’Espanya moderna. En el text introductori, editat fa poc de forma separada com un dels volums fundacionals d’una «Biblioteca del catalanisme» (RBA), l’historiador francès explicava el seu procés de descoberta de la realitat nacional catalana, que va començar l’any 1927, en plena dictadura de Primo de Rivera. Vilar no va escriure una «geografia regional» més com les que feia, a França, l’escola geogràfica en la qual s’havia format, sinó que es va proposar esbrinar què era allò que havia fet que la Catalunya dins Espanya se seguís considerant a ella mateixa una «nació enfront de l’estat que el governava». Vilar, amb la seva identificació personal amb la societat que estudiava, ens va ajudar, escriu Josep Fontana en el pròleg a l’edició esmentada, a «repensar la nostra història i la nostra identitat» i, hauríem d’afegir, a construir un marc interpretatiu que ha tingut una vigència i una validesa inqüestionables.
Vint anys més tard, tres historiadors catalans, Miquel Barceló, Enric Ucelay da Cal i Borja de Riquer, van fer un cert soroll amb un article publicat en el número 50 de L’Avenç (juny 1982), on feien un repàs precipitat a la historiografia de l’antifranquisme i advertien d’una situació de «desesma» causada, al seu parer, per «l’ambigüitat profunda del subjecte històric [Catalunya] motiu de recerca i de reflexió». Aquesta ambigüitat, precisaven, era la conseqüència del fet que «la història d’Espanya ha pogut imposar la seva pròpia narració d’un procés imparable vers una unitat, tot incloent Catalunya, que així és finalment encarnada per un Estat, que en tant que resultat històric positiu és considerat com intocable, com una adquisició política i social irrenunciable». Front a aquesta inevitabilitat de l’Estat-nació espanyol, a la historiografia catalana no li quedava més remei, deien els autors, que «buscar en el descabdellament històric el dret a la seva especificitat dins la nació espanyola, sentida experimentalment com un estat amenaçador».
Ara, trenta anys més tard, i amb l’experiència ben viva de l’Estat autonòmic, emergeix una voluntat, en paraules de Jordi Amat, d’«imposar un relat uniforme del passat sobre el qual es pugui bastir un projecte de futur nodrit en la idea de ruptura inevitable amb Espanya» (Cultura/s, 19/6/2013). Només en aquest context pot entendre’s la insòlita convocatòria, per part del Centre d’Història Contemporània de Catalunya, un organisme depenent de la Presidència de la Generalitat, d’un simposi titulat «Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014)», sobre el plantejament del qual fem nostres molts dels arguments exposats per l’historiador Francesc Vilanova i Vila-Abadal («‘Espanya contra Catalunya’, un error», Ara, 11/6/2013). L’ús d’un vocabulari presentista, històricament inadequat, així com el decantament previ de les conclusions, poden fer témer que, com assenyalava el mateix Jordi Amat a propòsit de les commemoracions del 1714, ens trobem més a prop de la propaganda que no de la divulgació històrica. Ara bé, discrepant d’un títol tan sonor i d’un plantejament tan poc subtil com el del simposi, no ens podem estar de recordar que aquest Estat espanyol amenaçador s’ha construït efectivament, en tants aspectes, contra la realitat nacional catalana, vista com una anomalia inhòspita, i també que l’anticatalanisme forma part de la cultura política espanyola, com l’elecció del president del Tribunal Constitucional acaba de posar en evidència. Sens dubte, si l’Estat espanyol hagués anat a favor de Catalunya, la realitat del sobiranisme seria avui tota una altra.

L'Avenç 392 - juliol/agost