L’actitud Roosevelt

Enrera

Article published at
L'Avenç, num. 385, desembre 2012

Page
1

Section
L'opinió

Subsection
Editorial

D’una manera desesperadament lenta, es va estenent la convicció que les mesures d’austeritat unilateral imposades des d’Alemanya als països del sud d’Europa, en lloc de resoldre la crisi del deute a què diuen estar orientades, no fan més que ofegar les nostres economies i delmar les nostres societats, infringint-los un patiment tan estèril com injust i perillós. Fins i tot institucions tan conservadores com el Fons Monetari Internacional han advertit, aquesta tardor, que l’austeritat està tenint un efecte depressiu sobre l’economia i, en conseqüència, agreujant la crisi del deute. Tal i com recordava George Soros, «desgraciadament, estem repetint els mateixos errors que durant la Gran Depressió. Perquè la idea que està impulsant Alemanya que es pot reduir el deute contraient el creixement és no entendre com funciona l’economia. El deute és un indicador que es mesura en relació al PIB. Si redueixes el denominador, el PIB, augmenta el pes del deute. És un error bàsic que no s’explica, especialment per part d’Alemanya».
Hem dit sovint, des d’aquestes mateixes pàgines, que un dels grans mals de la situació actual és l’oblit de la història, i la repetició consegüent dels errors dels anys trenta. Per això mateix és interessant girar els ulls cap al passat i recordar l’actuació del president demòcrata dels Estats Units, Franklin Delano Roosevelt, que va accedir l’any 1933 a la presidència en una Amèrica sumida en els catastròfics efectes del crash del 1929.
És cert que s’ha discutit, per part dels historiadors de l’economia, si les polítiques de reactivació engegades sota el New Deal van ser en tot moment les més adequades, si l’impuls del sector públic a l’economia es va retirar massa d’hora o massa tard. Però el que, en tot cas, és innegable és que l’actitud amb què el president Roosevelt s’enfrontà a la depressió econòmica és justament el que es troba a faltar en l’Europa d’avui. És a dir, un lideratge basat en les idees d’empatia amb els ciutadans, justícia social i compromís amb la democràcia. Potser per això mateix, Roosevelt, en un cas inèdit a la història dels Estats Units, va ser reelegit tres vegades com a president, fins a la seva mort el 1945.
És prou coneguda, en aquest sentit, la frase que va pronunciar en el seu discurs d’investidura, el 4 de març de 1933: «l’única cosa a la qual cal tenir por és la por mateixa». Pocs mesos abans, encara com candidat a la presidència, ja havia explicitat quina pensava que era la missió d’un govern: «Hi ha moltes formes en què es pot dur a terme la reducció de la despesa, però estic totalment en contra que l’estalvi es faci a costa de la gent que pateix fam. Hem d’estalviar d’altres maneres, que mai no es pugui dir que el poble nord-americà s’ha negat a proporcionar el necessari per a la vida d’aquells que, sense culpa, no són capaços d’alimentar-se, vestir-se i dotar-se d’un sostre. La primera obligació del Govern és la protecció del benestar per tal d’assegurar l’existència mateixa dels seus ciutadans».
En els seus discursos sobre el New Deal (que ara podem llegir en català en una edició d’Edicions Els Llums), Roosevelt adverteix –i la frase segueix vigent– que «el nostre patiment no prové de cap error substancial. No hem estat atacats per cap plaga de llagostes»: al contrari, «l’abundància és al nostre abast, però el seu ús equitatiu desapareix davant mateix dels nostres ulls», a causa de «les pràctiques dels especuladors sense escrúpols». Per això, segueix dient en el seu discurs d’investidura del 1933, cal tornar a «les antigues veritats»: «l’alegria i l’estímul moral del treball no poden ser oblidats mai més per la boja persecució de beneficis efímers». Però «la recuperació demana no només canvis en els valors ètics. Aquesta nació demana acció, i acció ara». I afegeix: «La nostra major i principal tasca és la de posar la gent a treballar».
Al cap d’un any, en fer un primer balanç del seu pla d’acció, Roosevelt recordava que «la principal preocupació de qualsevol govern impregnat pels ideals humans de la democràcia és el senzill principi que en un país d’enormes recursos no es pot permetre que ningú passi fam», al mateix temps que afirmava la seva creença «en els plantejaments pràctics i en les polítiques pragmàtiques».
Roosevelt no oblidava que «el nostre Govern emana, en el fons i en la forma, del poble» i que el que calia evitar era «l’adquisició de riquesa que, a través de beneficis excessius, crea un poder privat indegut sobre els assumptes privats i, per a la nostra desgràcia, també sobre els assumptes públics». I insistia, a principi de 1935, en el gran repte: «la difícil i ineludible tasca de posar la gent a treballar».
En una situació com l’actual, caracteritzada pel sacrifici imposat a àmplies capes de la població per compensar el desastre produït per uns quants, fóra bo que els nostres polítics europeus no oblidessin les lliçons de la història. Farien bé, doncs, de llegir Roosevelt i, sobretot, de seguir el seu exemple.

L'Avenç 385 - desembre 2012