El malestar de la universitat

Enrera

Article published at
L'Avenç, num. 346, abril 2009

Page
1

Section
L'opinió

Subsection
Editorial

A mitjan mes d’abril, de forma discreta, acabava l’última tancada que estudiants catalans, de la Universitat de Girona en concret, mantenien en protesta contra el mal anomenat «pla Bolonya». La protesta ha tingut un caire essencialment minoritari, un objectiu mal plantejat (la suspensió de l’aplicació del procés de convergència amb Europa, sense que s’oferís cap alternativa) i, almenys vist des de fora, una gestió inadequada per part de les autoritats acadèmiques (que han consentit unes «ocupacions» massa llargues) i de l’administració pública. Amb tot, també és evident que la protesta dels estudiants ha tingut la virtut de suscitar un debat necessari entorn d’una qüestió clau com és l’educació superior.
El «procés de Bolonya», tal com s’anomena pròpiament, té com a finalitat la creació d’un espai europeu d’educació superior que permeti homologar estudis i facilitar la mobilitat de professors i estudiants. En síntesi, el procés es podria resumir en una cosa tan senzilla com la delimitació de dos cicles educatius (el grau i el màster) i d’un sistema d’avaluació comparable (els crèdits). Les resistències –almenys en l’àmbit espanyol, però també en el francès, per exemple–, han vingut però no tant a causa dels objectius com de l’aplicació mateixa del «procés de Bolonya». Per a alguns sectors crítics, les reformes que aquest procés comporta tant en el mapa de les titulacions com en l’accés mateix a la universitat per part dels estudiants s’emmarquen en una progressiva política de privatització de l’ensenyament superior i de precarització del món laboral. Es lamenta especialment que les propostes no garanteixen un finançament adequat ni dels estudiants ni de les universitats públiques, la qual cosa portarà a una més gran dependència dels sectors empresarials, els quals poden acabar condicionant el panorama acadèmic i posant en qüestió l’autonomia universitària. Els estudiants es queixen que el procés comporta també una «mercantilització» de les universitats, pel fet que es promou que les empreses puguin finançar algunes titulacions en funció del seu interès, que s’eliminin les carreres que no tenen sortides laborals concretes, que s’hagin de pagar màsters per tenir nivell de llicenciatura o que es doni preeminència a les beques-crèdit en comptes de les beques sense contrapartida.
En el fons, doncs, es reprèn un debat, que no és nou, sobre la funció de la universitat dins de la societat. La discussió és si la universitat ha de ser una institució autònoma destinada al coneixement, al saber, més enllà de l’aplicació econòmica immediata d’aquest, o si, com ha plantejat grollerament un polític tan groller com Sarkozy, s’ha de limitar a ser una institució que proveeixi mà d’obra a les empreses (i per això diu que «no pertoca a l’Estat finançar carreres que menin a l’atur», que és aproximadament el mateix que va dir un ministre del govern de Tony Blair quan es preguntava, sabent d’antuvi la resposta, si «l’Estat ha de pagar els medievalistes»). Al respecte, sembla significativa l’adscripció que els governs donen, en el seu organigrama, a les universitats, perquè no té el mateix significat que depenguin del departament d’Educació (on, per cert, han «retornat» les competències després de l’última remodelació ministerial del govern espanyol) o bé d’un departament d’Innovació, Universitats i Empresa, com és el cas de la Generalitat de Catalunya (on s’afegeix, a més, una gestió que només pot ser qualificada de poc competent, enfrontada als rectors de les universitats i incapaç de fer front a la protesta dels estudiants).
Que la competitivitat d’una economia depèn en gran manera del nivell d’instrucció de la població és un axioma que ningú no discutirà. Una altra cosa, ben distinta, és però quina educació superior es necessita. I aquí és on una visió estreta de quin és el coneixement que ha de fornir la universitat porta a l’apologia de la «innovació» i al bescantament del saber suposadament poc pràctic i doncs «inútil» que proporcionen les humanitats. Al respecte, l’equívoc és considerable, perquè s’oblida el fet, fonamental, que la formació tecnològica (sobretot en un entorn en mutació gairebé permanent com el nostre) s’adquireix, sobretot, a la feina, treballant. Com apunten estudis recents als Estats Units, és en les empreses on la gent aprèn a fer servir unes eines, uns instruments que, a més, canvien a una gran velocitat (vegeu per exemple l’article d’Andrew Hacker, «Can We Make America Smarter?» aparegut en l’edició del 30 d’abril de la "NYRB"). La funció de la universitat, en aquest context, ha de ser la d’oferir una formació global, que permeti la comprensió dels problemes, abans que la seva resolució pràctica. I és aquí on pren sentit una educació que no pot ni ha de descuidar les humanitats, enteses com una forma de coneixement, de comprensió del món que ens envolta.
La democratització de la universitat que ha viscut la nostra societat en les darreres dècades és un procés d’una importància cabdal, amb efectes a múltiples nivells (entre ells un de no pas menor, que subratlla Modest Prats en l’entrevista d’aquest número, com és la dinamització social i cultural d’una ciutat mitjana com Girona). És aquesta democratització de la universitat que en qüestiona alguns dels fonaments mateixos, que l’obliga a un replantejament dels seus objectius i per tant de les seves estructures. Tot plegat explica, sens dubte, el malestar present. Perquè com recorda Joan Subirats en el seu article, el procés de Bolonya pateix problemes similars al procés de construcció europea: significa una gran oportunitat, a condició que tothom s’hi senti inclòs i representat.

L'Avenç 346